Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

La via valenciana

Sempre que es parla de corrupció a Espanya, hi ha qui mira cap al País Valencià

El president Alberto Fabra amb el vicepresident José Ciscar.
El president Alberto Fabra amb el vicepresident José Ciscar.

Quan l’ombra de la sospita s’estén per damunt de totes les institucions (el govern, la corona, molts ajuntaments, certes autonomies i els àrbitres del futbol i tot) fins al punt de fer trontollar l’estructura mateixa de l’estat, és difícil apartar-ne la vista i parlar de temes amables, com ara de literatura. A més, ens acusarien d’escapistes, que és vituperi greu. El fet és que estem al mig d’un vendaval, i se’ns endú. Els suposats papers de Luis Bárcenas, que aquest diari va tindre la gentilesa d’oferir íntegrament als seus lectors diumenge passat, de literatura en tenen poca. Amb tot, reclamen una lectura atenta, i tenen molt de suc.

Aquest és un assumpte estrany, i dubte molt que se’n puga traure l’aigua clara. Si aquests papers són autèntics i parlen de fets i de diners reals, comptants i sonants, o es tracta d’una falsificació arterosa i criminal, no és fàcil de saber, i jo vaig tan a les fosques com qualsevol fill de veí. Les protestes d’innocència dels hipotèticament implicats es produïrien indefectiblement en els dos casos i no aclareixen res. Tampoc tranquil·litzen gaire les declaracions de Mariano Rajoy: “Tot el que es refereix a mi i els meus companys és fals. Llevat d’alguna cosa”. No em diran que aquest “alguna cosa” no és inquietant. Tampoc tranquil·litza comprovar que el partit afectat només considera certes aquelles apuntacions que s’han pogut verificar per un altre conducte. I les altres? Si una cosa caracteritza els diners que corren per davall mà és que deixen ben pocs rastres. Sabem que el senyor Luis Bárcenas tenia 22 milions d’euros a Suïssa com si res; també sabem que almenys alguns apunts d’aquestes malfamades llibretes corresponen a transaccions reals. La resta és una incògnita. Si aquesta resta que no podem prejutjar fóra certa, es tractaria de l’escàndol polític més gros que li ha tocat patir a un país que ha de bregar amb 6 milions de parats i amb una economia en la corda fluixa.

Els suposats papers de Bárcenas fan més mal encara a causa de la sempiterna lentitud de la justícia espanyola, que va deixant podrir un grapat de casos de corrupció molt greus –encara el Gürtel, Palma-Arena, Nóos, el Palau, i un llarg etcètera-. En la irritada consciència de la gent tot suma. I a la indignació creixent pels possibles delictes en qüestió, cal afegir-hi la que provoca la total impunitat, fins ara, dels suposats malfactors. El cas és que plou sobre mullat. I és ben comprensible la por que el desprestigi de la política atie l’èxit de populismes incendiaris o aprofitats -com va passar a la Itàlia de Berlusconi-, que encara ens descarrerien més pel barranc.

Fabra té poca culpa dels problemes de la Generalitat i el país que li toca governar

Sempre que es parla de corrupció a Espanya, hi ha qui mira cap al País Valencià És lògic que així siga, i ara també ha passat. Com diu Iñigo de Barrón en una entrevista, “el País Valencià ha sigut la zona zero de la corrupció i de la ingerència política en les entitats financeres”, i aquest sanbenito no ens el llevarem fàcilment, perquè ens l’hem guanyat a pols. Fa dues setmanes, el nostre president, Alberto Fabra, convidava els empresaris que treballen a Catalunya a fugir d’aquell territori envescat de sobiranisme i vindre a invertir ací (la seua col·lega aragonesa, Luisa Fernanda Rudi, havia dit el mateix abans). Cal aplaudir qualsevol iniciativa que beneficie els valencians, vinga d’on vinga, però dubte molt que un empresari escamnat d’embolics trie aterrar precisament en un lloc que disfruta d’una economia famosa a tot Europa pels casos de corrupció que s’acumulen a les audiències i perquè el seu govern ha volatilitzat, en un tres i no res, la pràctica totalitat del sistema bancari propi. A part de la descortesia que implica voler aprofitar-se dels suposats errors d’una altra autonomia del mateix estat per millorar la pròpia. Estic cert que Albert Fabra té poca culpa dels problemes de la Generalitat i el país que li toca governar, perquè es van provocar abans que a ell li tocara. Però abans d’oferir el nostre país com a terra de promissió dels inversors prudents, ha d’intentar resoldre’ls. Aquesta sí que és la seua responsabilitat.

He tret la citació d’Iñigo de Barrón de l’últim número de la revista Saó (de tan bona que arriba a ser, no ens la mereixem), que també inclou un article lluminós de Jordi Palafox, on es poden llegir coses com aquestes: “avui l’economia valenciana és sinònim d’atur, corrupció i balafiament” (paraula que els meus pares encara deien i que en castellà vol dir despilfarro) i que això ho saben tots els mitjans de comunicació internacional de prestigi. És el resultat de dècades de capritxos, polítiques absurdes i d’una “concepció patrimonial de l’administració pública posada al servei d’amics polítics i espirituals”. Amb sobre o sense, aquesta ha sigut la nostra particular aportació al vendaval hispànic, la via valenciana. Val més que no en presumim massa.