“Hi hauria d’haver més subvencions per els nous talents”

Sona la pressió del play de la gravadora. I el seu somriure es transforma en angoixa. No està acostumada a les entrevistes, no li agraden les gravadores —ni tan sols les prehistòriques— i preferiria no aparèixer a la fotografia. “Al final mai no em vesteixo de mi”, diu. Soroll, però aquesta vegada és l’stop. Katarina Grey (Barcelona, 1987) somriu de nou. Aquesta dissenyadora catalana de 25 anys —el seu nom real és Katrín Garí — és la cara més nova, i també la més novella, de la passarel·la 080, que se celebra la setmana que ve a Barcelona.

Katarina és més que una dissenyadora. És una jove amb sort que es vol dedicar a l’alta costura, no li falta ambició, i que prepara la seva segona desfilada a Nova York. Ho explica sense bombo ni platerets, amb tranquil·litat i molta dolçor. I sempre amb una paraula d’agraïment a la seva mare, que li va permetre estudiar a l’escola Parsons a Nova York. Abans va haver de pagar un peatge: acabar la carrera d’administració d’empreses. I després, entre les seves feina, hi ha les seves col·laboracions amb dissenyadors com Oscar de la Renta i Giambattista Vali. I molts vestits per a coneguts, alguns de noces.

Pregunta. Crisi, atur, joves que emigren... Pot explicar com una noia de 25 anys desfila a Nova York i munta la seva pròpia col·lecció?

Resposta. He tingut molta sort. En un moment crític, el meu projecte va agradar, i amb l’ajuda de familiars i amics (especialment la meva mare) he pogut fer-ho. En part, crec que em va ajudar el fet de tenir les idees molt clares, em dirigeixo concretament a un nínxol de mercat que no pateix especialment amb la crisi. He tingut molta sort però també he fet moltíssima feina.

P.Per què deixa Nova York i es trasllada a Barcelona?

R. Allà no hi ha l’artesania que hi ha a Espanya, i al setembre vaig decidir traslladar la producció aquí. Els brodats, les aplicacions i tot el treball manual el faig a Barcelona. No tenim estoc, ho fabriquem tot sota comanda.

P. Què vol fer amb la seva roba?

R. M’interessa la costura i a poc a poc vull entrar en el món de l’alta costura. Una cosa molt difícil, perquè per a això és necessari estar seleccionat per la Cambra Sindical de París i has de complir molts requisits, que ara mateix només compleixen 12 persones. Venc un producte de luxe i aquest, al final, és el mercat que pateix menys.

P. Ja està venent?

R. De moment, vestits de núvia a mida, i a partir del mes de març vendré online al meu web i amb sort en botigues sobretot als Estats Units i alguna aquí.

P. Creu en la passarel·la como una fórmula per promocionar la moda?

R. Crec que és un instrument fonamental per donar-se a conèixer com a dissenyador. També et posiciona en el mercat. T’obliga a seguir un ritme determinat i estar sempre al dia.

P. Per què sempre desfilen els mateixos?

R. Crec que és perquè no hi ha gaires ajudes per als joves dissenyadors, i això fa que hi hagi molt poques oportunitats de veure nous talents. Hi hauria d’haver més subvencions per ajudar al desenvolupament de nous talents. És ben cert que la conjuntura econòmica no és l’adequada, però amb una mica d’ajuda i creativitat es podria fer molt més.

P. La moda ha d’estar subvencionada per les administracions públiques?

R. Sí, sobretot si produeixes un producte totalment espanyol i crees ocupació.

P. Es pot viure de la moda?

"El meu pla anticrisi és molta feina, esforç i dedicació"

R. Aquesta te la contesto aquí un parell d’anys (riu). Encara que per descomptat que és possible.

P. On busca la inspiració per dissenyar la roba?

R. A tot arreu.

P. Com encaixa la crítica? O encara no n’ha rebut?

R. Gaire crítica no he rebut, però per sort la majoria ha estat bona. Encara que sigui bona o dolenta me la prenc bé, m’ajuda a superar el dia a dia i a mantenir un nivell en cada presentació.

P. Quin és el millor pla anticrisi?

R. Molta feina, esforç i dedicació. Encara que, en aquest món competitiu en què vivim, una mica de sort tampoc va malament.