Manuel Cruz: “El filòsof ha de donar respostes”

Manuel Cruz (Barcelona, 1951) és catedràtic de filosofia a la Universitat de Barcelona. En fer els 60 anys, un grup de pensadors amics li han fet un regal: el llibre col.lectiu titulat “Vivir para pensar” (Herder). Hi escriuen Emilio Lledó, Javier Muguerza, Victòria Camps o Gianni Vattimo.

Pregunta. Un llibre pels 60 anys. No és habitual, aquí.

Resposta. La gent normal, quan vol felicitar a algú pel seu aniversari, li fa un pastís. Els filòsofs fan pastissos sinó llibres. Aquest llibre és el pastís d’aniversari que m’han fet uns amics. És una forma natural de celebració. Un celebra les coses en el medi que li és propi i, en aquest cas, amb idees, debatent-les.

P. Els filòsofs deuen fer més coses que no pas llibres.

R. Els pensadors desenvolupen diverses activitats en l’espai públic: classes, conferències, debats, articles per a mitjans de comunicació. El pensador es mou en àmbits diversos. Una altra cosa és el lloc on, amb més comoditat, pot desenvolupar el discurs que li és propi. El llibre no és l’únic format, però és el suport privilegiat: La comunicació establerta amb els assistents a una conferència no és la mateixa que la que es forja amb els alumnes durant tot un curs, és a la natura de la filosofia el que en podríem dir que són els llums llargs. Però també hi ha lloc per a les incursions dels filòsofs en procediments curts.

P. Hi ha qui diu que el llibre i també la filosofia estan tocats de mort. Que la filosofia no sobreviurà fora de l’acadèmia. Com ho veu, després de 40 anys de dedicació professional?

R. Podria acceptar alguna cosa semblant, sempre que prèviament especifiquem què entenem per filosofia. Si ens referim a l’alta filosofia, el seu destí està estretament lligat a l’acadèmia, i sembla clar que, en el seu interior, la filosofia no està en el millor moment. Però si ampliem el focus cap al pensament filosòfic en un sentit ampli, llavors no tinc la sensació que hi hagi una pèrdua d’interès. Fins i tot crec que hi ha alguna necessitat d’aquest tipus de pensament. Trobo textos de companys en l’espai públic constantment.

P. També n’hi ha que diuen que els filòsofs es fan preguntes però no donen respostes. Que és millor preguntar als científics...

“Wittgenstein deia

R. Hi ha la sensació que la història de la filosofia és anar fent preguntes, cada vegada de manera més refinada, partint de les respostes que altres han anat aportant. Això és veritat, però no és tota la veritat. Si el filòsof es quedés sempre a la riba de la pregunta sense, posant-nos heraclitians, banyar-se mai al riu de les respostes, crec que no hi hauria l’interès pels filòsofs que em sembla que hi ha. Al filòsof també se li demanen respostes, unes respostes que han de ser l’aplicació del seu propi discurs. Un exemple: els comitès d’ètica dels hospitals, on molt sovint hi ha filòsofs. Allà s’analitzen qüestions i cal prendre decisions: si cal o no fer una transfusió en cas que el pacient la rebutgi, si cal salvar la mare o el nadó en un part difícil. Bé, arriba un cas i cal decidir què es fa. Perquè cal fer alguna cosa. Si el filòsof digués que de cap manera donaria respostes, que ell només fa preguntes, el farien fora. Durant molt de temps ha estat un tòpic dir que el filòsof no es pot quedar en una torre d’ivori. Si la idea ens segueix semblant vàlida, significa que s’ha d’implicar en el món —i no limitar-se a contemplar-lo des de la distància— per provar de millorar-lo. Amb els instruments que li són propis. I això es incompatible amb no sortir de les preguntes. Potser hauríem de preguntar-nos si els coneixements científics positius tenen l'exclusiva per parlar del món. Jo crec que dir que de la realitat no més poden parlar els científics és una afirmació abusiva. Si el que volem es enviar un coet a Mart, evidentment. O fem càlculs exactes o el coet ni tan sols s'enlairarà. Però és possible parlar de la realitat sense l'exigència de criteris científics. De fet, això és el que fe tots, filòsofs y no filòsofs, a diari. El que resultaria contradictori seria reclamar al filòsof que deixés de parlar d’entitats abstractes per referir-se únicament a la realitat real (com diuen els mexicans) i, quan ho fessin, dir-li que callés amb l’argument que les seves afirmacions no tenen valor perquè no són científiques.

P. De quina part del món parla la filosofia?

R. La filosofia parla quasi exclusivament del nostre imaginari, del conjunt de nocions, conceptes, idees, expectatives, que tots tenim i fem servir en la nostra relació amb el món.

“Deixarem de pensar?

P. I parlant de coses tan comunes, cal fer-ho en un argot difícil?

R. Wittgenstein deia que tot el que es pot dir pot ser dit amb claredat. Jo ho crec. Pensem en Ortega: era capaç de fer una síntesi tècnicament impecable del pensament de Dilthey o de Kant, susceptible de ser entesa per qualsevol, però en la qual ni l’especialista més primmirat trobaria a faltar cap element important.

P. Quin futur augura vostè a la filosofia?

R. En un món en el qual l’economia imposa la seva lògica a la resta, inclosos el saber i la universitat (de la qual només es parla per ajustar-la al màxim al mercat de treball, com si el desitjable fos que es convertís en una formació professional de grau superior), és previsible que la filosofia perdi pes. Amb tot, això no ha d’implicar la desaparició de la filosofia. En aquest sentit, la filosofia podria seguir el camí d'altres sabers, disciplines y coneixemnts que han anat perdent pes sense que això hagi suposat la seva desaparició. Constatar aquest fet (en definitiva, que la humanitat perd coses pel camí) no hauria de sorprendre a ningú. Això no significa que hàgim de considerar-ho positiu. Però tampoc cal esquinçar-se les vestidures. Fa molt de temps que menystenim la noció de progrés. Doncs bé, fer-ho significa reconèixer que en un determinat moment del passat ens vam equivocar i vam deixar pel camí coses importants. Ens podem tornar a equivocar marginant la filosofia. Deixarem de pensar? No. Ho farem d’una altra manera. Pitjor? Probablement.