La cultura com a salvavides

La publicació dels Dietaris de Joan Estelrich revela una original aportació a un gènere abundant en la literatura catalana de l’últim segle. És un volum incomplet però metòdic en el registre de fets, idees i experiències en la part que se n’ha conservat. En haver quedat inèdit, el text que lliura Manuel Jorba en una acurada edició surt a la llum sense retocs ni repensaments de l’autor. Tot i que recull entrades corresponents a vuit anys, la majoria pertanyen a tres de prou separats entre si per poder copsar l’evolució d’Estelrich, especialment amb relació a l’àmbit cultural.

1918, el debutant. Amb 22 anys, Estelrich acaba el servei militar a Mallorca i ja es mou per Barcelona. Fa un any que coneix Francesc Cambó. Ors li ofereix treballar a l’Institut d’Estudis Catalans dirigint les publicacions, però no pot compatibilitzar-ho amb la feina a l’editorial de Gustau Gili: “Tancat a una oficina [...](...) el treball me roba la vida [...](...) sóc un empleat, amb tota la depressió, l’empetitiment de la paraula”. Autodidacte, sense títol, lector impenitent, té coneixements d’astronomia, domina i divulga la literatura escandinava i l’eslava, però se sent cohibit: “Què en dirien, però, els Riba i els Fabra, que me deuen considerar un home insuficientment preparat”. O es troba fora de lloc, amb matisos: “La societat dels literats noucentistes me resulta agressiva i repelenca; però té una gran qualitat: la de tractar-s’hi a fons i amb interès les coses”. Se separa de la religió: “Avui fullejava un catecisme catòlic i em pensava parlar amb una mòmia que jo hagués tractada en vida, en edats pretèrites” (sí, el 1937 escriurà La persecución religiosa en España des de l’Oficina de Prensa del Estado Español a París, però és dubtós que la fe —no n’hi ha cap rastre a Dietaris— mogués algú com Estelrich, a qui el 1957 obren un expedient per maçó a causa de la seva vinculació al Rotary Club). Desplaçat, es defineix “lliberal, aliadòfil, antiburgès, llatí, catalanista i idealista”.

Quan, des del 1923, dirigeix la Bernat Metge, no vol que esdevingui “una olla de rancúnies”

1936, la guerra de lluny. Estelrich és diputat a Corts. Destaca que la Lliga de Cambó ha incorporat la burgesia al catalanisme. Li critiquen la militància a la Lliga, però diu que ell hi aporta “el lligam de relació amb les esquerres”. Defensa la integració catalanobalear, l’escepticisme i l’individualisme dels europeus meridionals. Dirigeix, des de 1923, la Fundació Bernat Metge (el 1936 se’n publiquen dos volums), i s’ha escarrassat perquè “no esdevingués una olla de rancúnies com tantes d’altres institucions”. En la greu tensió política, es veu entre “la gent de centre”. L’ambient de les Corts “em deprimeix, em mata”. En canvi, es troba ben a gust en reunions interparlamentàries i congressos internacionals d’àmbit cultural. L’esclat de la guerra l’agafa precisament de viatge. El món se li esqueixa, la fidelitat al catalanisme topa amb el rebuig al “bolxevisme” i la FAI: “Jo, com a català, he de desitjar el triomf del Govern i com a espanyol, el dels sublevats”. Sap que si guanyen “els blancs” hi haurà “repressió anticatalana”. Es fa vanes il·lusions d’una intervenció estrangera, “la solució única” per aconseguir una Espanya anticomunista però laica, autonòmica i social. Les intervencions radiofòniques de Queipo de Llano l’esparveren. L’actitud egoista dels rics fugits a Perpinyà el disgusta. Creu que, en temps de pau, burgesos i Església haurien d’haver fet més pels obrers. Aviat s’adona de la “catàstrofe”: quedaran enrere els “quinze anys millors de la meva vida”.

1949, dietari d’un seductor. Després del “cop de guillotina que separa una època d’una altra” (“he de liquidar la vita vecchia”, escriu ja l’octubre de 1936), ara trobem Estelrich entre Madrid i Tànger, on comanda EMSA (Editora Marroquí SA) i dirigeix el diari España. Lluny de la intensa activitat d’anys enrere, oblidat el somni de “restaurar el catalanisme”, sembla que la feina editorial i periodística li exigeix poc: entre octubre i desembre, a Tànger, s’aboca al dietari, amb llargues entrades amb molt lloc per als afers sentimentals. De fet, en rescriu una part en la setantena de pàgines titulades El seductor seduït, projecte inacabat en què ficcionalitza una ruptura. Però encara s’escolen observacions que revelen la consciència del que ha perdut: “Problema meu: la derrota de Catalunya ha deixat sense aplicació unes energies, una experiència, una informació, un saber, unes tècniques... acumulades en trenta anys d’activitats. Em cal ara aplicar tot això, més o menys parcialment, en empreses en què no hi intervé el meu interès més pregon, la meva persona íntegra”.