Nobel polèmic

Bon punt l’Acadèmia Sueca va anunciar que el premi Nobel de Literatura d’enguany s’atorgava a l’escriptor xinès Mo Yan, un reguitzell de veus crítiques i dissensions va omplir les pàgines dels diaris, les agències de notícies i els espais audiovisuals. No pas els estrangers, ans els natius xinesos, van ser els protagonistes d’opinions molt discordants, totes elles basades en el fet que el senyor Mo Yan sempre ha participat de la dogmàtica comunista-dictatorial del seu país, mai no ha aixecat la seva veu en contra de la nul·la llibertat d’expressió de la seva vasta terra, i tothora ha callat quan hauria pogut, o hagut, d’expressar-se en contra del règim: aquí tenim, per exemple, el cas del premi Nobel de la Pau de 2010, Liu Xiaobo, empresonat, que encara no ha pogut ni tan sols traslladar-se a Estocolm —no n’hauria tornat, probablement— per recollir el guardó: Mo Yan diu que no s’hi fica.

Contra tals discordances, els defensors d’aquest escriptor, i de la literatura en general, han elevat un argument que no deixa de posseir plena justícia: el premi Nobel se li ha atorgat per la seva literatura, no per les seves idees polítiques. L’argument és d’una solidesa plausible, en el sentit lat de la paraula, i no en el sentit que Josep Pla atorga massa generosament a la paraula: vull dir que una idea així pot ser aplaudida. Si els premis Nobel de Literatura —o, senzillament, la fama, la glòria o els llorers— es concedissin per les idees polítiques, una pila d’escriptors mai no l’haurien rebut —com el Thomas Mann de les Consideracions d’un apolític, o Knut Hamsun, que no és dolent—, i una altra pila no haurien estat mai lloats pels lectors i la crítica: Céline i Ernst Jünger, entre una colla, i potser Proust i tot, encara que va ser dreyfusard.

Sembla mentida que veus tan autoritzades d’aquí i d’arreu del món no hagin parat esment justament en la cosa que importa: és a dir, si Mo Yan és un bon escriptor, o no. Ara, naturalment, topem amb la qüestió de les traduccions, perquè és sabut que la llengua xinesa funciona a base d’uns ideogrames que no hi ha qui els entengui, i que reflecteixen un món que, en realitat, no té res a veure amb el nostre, occidental. Però hi ha coses, en un llibre, que sempre delaten la categoria d’un escriptor: no podrem parlar, en aquest cas, ni de l’eufonia de la prosa, ni de la prosòdia, ni del bell caràcter dels períodes ni de la composició de les frases i els paràgrafs; però, agafat a l’engròs, tot llibre demostra, baldament hagi estat traduït del xi (¿que no vaig sentir un dia, a la ràdio catalana, parlar d’un xi que acompanyava al pià una cantant soprà?), si l’autor és persona molt entesa en la composició literària, o poc, o gens.

El nostre parer —ho diem arran de la publicació del llibre Canvis, traducció de Carles Prado-Fonts, Barcelona, Edicions 62, 2012— és que Mo Yan és un escriptor petit, menut, quasi invisible. Canvis figura que parla de les transformacions socials i polítiques a les últimes dècades, a la Xina, les dècades que ja ha viscut l’autor del llibre. Potser la idea, la voluntat i el sentiment eren aquests, però Yan no arriba ni a narrar com cal la seva infància i joventut, passa molt per damunt episodis importantíssims de la història de la Xina dels últims decennis, com el maoisme, i només frega, porugament, la qüestió de la manca de llibertats al seu país. És un llibre carregat d’ingenuïtat —també en el sentit que ho deia Schiller, és a dir, sense tradició literària culta al seu darrere, ni oriental ni occidental—, potser ple de bona fe, però, sobretot, d’ineptitud i de manca d’ofici. La història de la pilota de ping-pong és ridícula; l’episodi dels dos camions “bessons” és ximple; l’apologia dels diners (pàg. 103 i següents) és pueril i enganyosa. La successió dels capítols és arbitrària, inversemblant, il·lògica. El llibre, en summa, és quasi res.

No per les seves idees polítiques és legítim cridar el cel arran d’aquest premi Nobel; és pel fet que Mo Yan, almenys en aquest llibre d’avui, demostra ser un dels pitjors escriptors que mai s’hagin traduït a llengües europees del país de la Gran Muralla.