Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

El somriure d’un creador de mons

L’obra d’Andreu Alfaro no solament és renovadora: crea llocs

L'escultor Andreu Alfaro.
L'escultor Andreu Alfaro.

Fa just una setmana moria un gran artista, un gran home i també un bon amic, Andreu Alfaro. Per als qui tinguérem la sort de conéixer-lo, la notícia és aclaparadora, i saber que estava greument malalt no n’atenua el dolor. S’ha dit amb raó que amb ell desapareix una època, la que formaren una generació reduïda però importantíssima de valencians eminents, com els seus amics Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, compromesos amb el seu país i amb la cultura, que des del semidesert angoixós de la postguerra, van saber convertir aquesta part del món, intel·lectualment depauperada, en un lloc vivible i, sobretot, esperançat.

Dins la complicada i sovint frustrant història de la cultura valenciana, el relleu d’una figura com la d’Andreu Alfaro no es pot subratllar prou. Cal, en primer lloc, imaginar les circumstàncies en què va haver de desenvolupar el seu art, en una ciutat, la València dels 40 i 50, esclafada per la derrota i la por, amb la majoria dels creadors que havien remogut l’atractiu panorama artístic de preguerra o exiliats o repressaliats o acovardits. Silenciats d’una manera o d’una altra. L’escena plàstica valenciana havia retrocedit de colp més de mig segle i s’adormia en l’ensopiment indigne –amb les escasses excepcions de rigor- d’un paisatgisme o un retratisme de tercera o quarta mà. Un cosa voluntàriament mesella, arnada, penosa i definitivament estèril. Un panorama a penes alterat pels advertiments d’algun propalador ben informat de les inquietuds de l’art modern com aquell entusiasta franctirador de la cultura que era Alfons Roig. En aquells anys, València era un desesperant forat negre per a l’art del segle XX.

El clima, doncs, no podia ser més trist. Alfaro havia nascut a la ciutat el 1929 en el si d’una família menestrala sense interessos estètics coneguts. Tot i la seua precoç habilitat per al dibuix, no és estrany que la seua vocació plàstica tardara a concretar-se en aquell erm. Amb tot, no sé molt bé com, va tindre la saviesa de triar els millors mestres, com aquell solitari genial –i llargament incomprés- que va ser Jorge Oteiza, a qui Alfaro havia de reverenciar tota la vida. El fet és que el 1956, ja amb les idees molt clares i amb obres importants al darrere, Andreu Alfaro passava a formar part del grup Parpalló. La mera existència d’aquest grup és un altre miracle de la història de l’art valencià. No s’acaba d’entendre com va poder sorgir allò, llavors i allí, i la seua importància no es pot exagerar tampoc de cap manera. No cal més que repassar la nòmina dels seus millors integrants. Des del crític Vicente Aguilera Cerni a pintors com Manuel Gil –tan precoç, tan veloç i agosarat, cremant etapes, com si sabera que havia de morir massa prompte-, Doro Balaguer, Salvador Sòria, Joan Genovés, Joaquín Michavila o el gran Eusebi Sempere –l’excepcional pintor alacantí. Que a soles es degué sentir en aquest país d’ignorants pagats de ser-ho-. L’eclosió del grup Parpalló va ser breu, però va revolucionar el panorama artístic valencià i va permetre l’aparició posterior de gent com Manuel Hernández Mompó, Jordi Teixidor, l’exuberant i alegre irreverència de l’equip Crónica, l’obra més adusta de l’equip Realidad, el trio de Boix, Heras i Armengol, els experiments de José María Yturralde –en la seua etapa valenciana- i un llarg etcètera que arriba a Antoni Miró, Miquel Navarro i Carmen Barceló. Dit d’una altra manera, aquella gent, en aquells anys, va convertir aquest país en un àmbit digne de ser tingut en compte de l’art contemporani. Això, no calia esperar-ho, i els ho devem.

El relleu d’una figura com la d’Andreu Alfaro no es pot subratllar prou

L’obra d’Andreu Alfaro no solament és renovadora: crea llocs. És elegant i senzilla, refinadament culta i alhora tan gràcil que entra en seguida per la vista. Especialment els seus treballs en l’acer, tenen el do de l’aparent facilitat feliç. Les sinuosoides i parabol·loides de les seues peces més famoses són grans jocs de dinamisme harmònic que festegen els nostres jardins amb el seu traç de gran castell de focs meravellosament fixat al sòl, però també permeten l’entrecreuament i el laberint, la vertiginosa multiplicitat de perspectives, com en la breu Dos rombs, al parc Cervantes de Barcelona, que és un prodigi. En alguns dels seus treballs en marbre, rivalitzà amb Oteiza en l’esforç de donar forma al buit. I encara hi ha les litografies i els dibuixos, la vastedat d’una obra extensíssima i enormement variada, impulsada per una coherència interna tan rigorosa que, davant d’una obra d’Alfaro, sempre sabem que és d’ell i de ningú més. Alfaro ens ha creat un món, i ell també ho era. Admirador de Goethe, dels oficis humils i de l’alegria, amable, sorneguer, conversador, ric d’anècdotes i de cordialitat, hospitalari, generós, sempre accessible. Amb gent com ell a prop nostre, tan savi i tan de casa, tan llest i tan bona gent, sentíem que ser valencià valia i val la pena.

Más información