Alí

Si sovinteges un bar, per exemple als matins, ja saps: un café, el diari (de paper, és clar), la mirada distreta per l’entorn, potser trobaràs un home, més jove que gran, de pell negra —de qui imagines la travessia de la mar en una barca fràgil—, assegut en una taula amb un aire de ser-hi molt abans que tu. Si sovinteges el mateix bar, l’endemà, l’altre, uns dies més, veuràs que més o menys a la mateixa hora hi entra una dona més gran amb una bossa de plàstic. Que seu amb ell, i comparteix un somriure clar, sense càlculs, net, amb uns trets de complicitat. I de la bossa trau un entrepà de què sempre has d’ignorar el contingut.

Històries modestes de cada dia que solen passar desapercebudes si la pressa t’encega el que la vida t’ofereix entre els racons de les ciutats víctimes de retallades i de mentides.

Ja tens material per a imaginar què és això. Què és aquest costum, aquesta fidelitat, dia a dia, entre dues persones aparentment allunyades l’una de l’altra.

Quin pacte, o no, es va establir entre ambdós. Quin secret permet l’entrepà diari que una necessitada ofereix a un supervivent. Un entrepà que salva les estadístiques de la crisi, els menjadors socials. Si més no: aquests dos no les engreixen.

L’any 1974, un director de cine alemany, Rainer Werner Fassbinder —a qui cal suposar un agraïment etern de Pedro Almodóvar— va realitzar una pel·lícula com de passada, perquè la va rodar durant el temps lliure entre dues més, anomenada ací Todos nos llamamos Alí. El títol original trencava a posta la sintaxi de la llengua alemanya: "La por devorar l’ànima". Mostrava la relació d’un jove immigrant marroquí amb una vídua alemanya de 60 anys que treballa netejant cases. Es coneixen en un bar i s’inicia una convivència que escandalitza el veïnat i la família de la dona. Es pot considerar un cant a l’amor que salva les distàncies, les convencions. Però s’avançava a la realitat posterior dels immigrants en l’anomenada Europa rica. Alí acaba amb una úlcera d’estómac.

Potser és una de les pel·lícules de Fassbinder que no ha envellit. Que escapa de les temàtiques i les estètiques habituals del director, molt lligades a la seua època.

Si sovinteges un bar i una dona trau un entrepà d’una bossa de plàstic i l’ofereix al subsaharià que cada dia seu a taula, si perceps els matisos de les seues mirades, els somriures que denoten tota una codificació fruit de la relació que ignores, si no caus en la temptació de mistificar-ho més enllà de celebrar un probable triomf de la vida, així, feta de coses ínfimes però fermes. Si, si, si, massa condicionals. Pren-te el café. Almenys agraeix l’anècdota que t’ha fet recordar petges culturals (per exemple, una pel·lícula), malgrat la segregació experimentada per la cultura, patida pels herois quotidians vencedors de batalles modestes.