On és “el més respectat”?

El 1970, Calders prologà el recull de contes Rescat d’ambaixadors, de Ramon Comas, que el proclamava “mestre reconegut”. Ja era un narrador consolidat i esdevenia referent dels més joves. Una de les Faules de mal desar (1974) de Jaume Cabré, La ciutat de les set rescloses, adoptà un to i un tema ben caldersians. I més perdurable fou encara la influència que començà a exercir també llavors sobre Pep Albanell.

A final dels setanta Calders assolí una gran popularitat i li arribà el que anomenà “l’etapa dels pròlegs”. En va escriure a Crim de Germania (1981) de Josep Lozano, Històries de la mà esquerra (1981) de Jesús Moncada i (Qu)eixalades (1982) de Lluís Busquets. La combinació d’història, fantasia, llegenda i quotidianitat que feia Lozano tenia regust caldersià. Moncada era capaç d’integrar en un univers propi alguns motius de Calders i un sentit de l’humor semblant. I el llibre de Busquets té moments prou caldersians.

Quim Monzó descobrí Calders en aquella època. En reivindicà la figura i l’obra en un article de 1986 que en parlava com “el més respectat” dels escriptors. Una imatge desenfadada i una narrativa en què la imaginació sorgeix dels fets més banals com a reivindicació d’una quotidianitat no estereotipada foren les marques, per via caldersiana directa o indirecta, de narradors com el mateix Monzó, Sergi Pàmies, Josep Maria Fonalleras, Rafael Vallbona o Màrius Serra. El darrer ho culminà amb un llibre eloqüentment titulat La vida normal (1998), on escriu històries basades en experiències ben comunes. Per la seva banda, de Monzó són els contes Durant la guerra, història d’un conflicte tan inexistent com la famosa “invasió subtil”, i El mirall, formulació de la idea que la vida imita l’art, pròxima a la que en fan obres caldersianes com La verge de les vies. Paral·lelament, Joan Pinyol conreava una narrativa derivada explícitament de Calders —com mostren Balancí d’onades (1994), Avinguda Capri (1999) i els articles que ha escrit sobre ell.

En una crítica a Guadalajara (1996), Vicenç Pagès apuntà la filiació caldersiana de Durant la guerra. Monzó i Calders, de fet, havien influït la primera narrativa de Pagès. Però s’allunyà d’aquests models per un camí més pròxim al realisme i al psicologisme que també seguiren Jordi Puntí o Imma Monsó. El que un dia semblà omnipresència caldersiana va disminuir. És significatiu que a Un deu. Antologia del nou conte català (2006) i Veus de la nova narrativa catalana (2010) narradors joves esmentin com a referents Cabré, Monzó o Moncada, mentre que Calders només apareix citat per les editores. Això no vol dir que els nous escriptors no l’hagin tingut present. Marina Espasa, per exemple, parteix d’una tradició molt lligada a Calders a La dona que es va perdre (2012) i ha explicat la seva precoç admiració per ell. Alhora que les diverses reedicions que se n’han fet i l’actual centenari li han guanyat elogis de Sebastià Alzamora, Pere Guixà, Melcior Comes o Toni Sala, membre, ha dit, “d’una generació molt deutora de Calders”.

Més enllà d’aquestes relacions directes, en tant que l’obra de Calders es produí en els nuclis neuràlgics de la narrativa moderna, la seva ombra s’estén, reconeguda o no, per territoris immensos —Care Santos s’ha referit al conjunt de narradors d’avui com “fills bords de Pere Calders”. Per començar, és font indiscutible de l’actual èxit del gènere contístic. La seva formulació del fet que la realitat imita l’art ha estat magníficament renovada per Víctor García Tur a Twistanschauung (2009). O bé la seva combinació d’imaginació i quotidianitat no és lluny del conte que obre Plantes d’interior (2011), de Borja Bagunyà.

Altrament, al marge de l’ús compartit però diferent del fantàstic en Calders i Albert Sánchez Piñol, hi ha una connexió més indirecta —i més profunda— entre ells. A L’ombra de l’atzavara, Calders presenta un desterrat que arriba a un món estrany. En percep els natius com a altres radicalment diferents i arriba a formar-hi una família que se li revela com l’enemic. Allò que Calders presenta sota la forma de novel·la realista amb voluntat de transcendir-la és el que Sánchez Piñol ha plantejat recorrent a la novel·la fantàstica i d’aventures —però sense oblidar referents històrics compartits amb Calders que justifiquen reflexions semblants sobre el jo, la identitat i l’altre.

Quant a recursos narratius, Calders és un dels mestres moderns del microconte, del narrador no fiable i del narrador identificat amb l’autor que es presenta com a protagonista o testimoni de fets extraordinaris. Són tres fórmules omnipresents en la narrativa actual. Calders fou capaç de combinar-les amb aquesta brevetat: “Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans-d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana”. És una reflexió actualíssima sobre la incapacitat de l’ésser humà per viure el present, tal com prova que hagi centrat un conte de Mil cretins (2007) de Monzó i La dona veloç (2012) de Monsó.

Sense ser-hi directa, la presència de Calders en tots aquests casos demostra la grandesa d’un home senzill de vida normal que, com solia dir, només volia explicar allò que realment li succeïa.

Jordi Marrugat és membre del Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la UAB.

Bufetades de realitat

FRANCESC CANOSA

El realisme el bufeteja. Paf. Treballa 14 hores diàries per pagar deutes: "M'han embargat i desembargat, pago impostos endarrerits al govern i factures als creditors i m'ha de quedar temps per aguantar-me i mantenir la família". A Pere Calders sembla que se li esfuma la màgia a l'exili. Bé... no, de fet, és un altre joc de l'atzar absurd. És a Mèxic on posa els fonaments de la seva obra, però a una galta hi ha la fantasia i a l'altra la plantofada de la realitat. Fe de vida. Cartes a Rafael Tasis, que acaba de treure Acontravent, ensenya l'altra cara de Calders: les 48 cartes des de l'exili a qui considera amic i mestre, l'escriptor Rafael Tasis.

L'inici és una il·lusió, com el primer paràgraf d'un conte. Una carta d'un dia de 1936 en què Calders envia El primer arlequí al "senyor" Tasis perquè el jutgi. Després tot s'evapora, com si els dos homes haguessin anat a buscar tabac i desapareguessin fins... el 1954. Tasis torna de l'exili el 1948 i Calders és a Mèxic. Aquí comença la història epistolar de l'home que vol tornar, des de la primera ratlla, i no pot: "Jo tinc, cada dia amb més força, un desig enorme de retornar, però ho veig molt difícil; actualment, embarcar una família com la meva costa una petita fortuna i estic lluny de posseir-la". Tasis és l'sparring personal i professional. La vida de Calders a Mèxic és entre galtes: "Sempre m'he estimat més la Catalunya que desitjo que la que tenim". Entre l'ideal i la realitat, "jo també sóc víctima del tropicalisme del qual ja t'he parlat en altres ocasions i susceptible d'unes desesmes i uns entusiasmes recurrents que sotmeten el meu esperit a fluctuacions gens recomanables". Però la balança de la realitat es desplaça i l'exili agafa aire d'andròmina que treu aire: "El que vull dir, Tasis, és que el perfecte sentit de la realitat, ara, el teniu vosaltres. A nosaltres, entre l'enyor i el desitjar, el somni se'ns barreja sovint amb la truita". Paf!

L'altre gran despertar de Calders és amb Incerta glòria (1956), de Joan Sales: "Sense deixar de reconèixer el talent de l'autor i la seva aptitud literària, trobo que... els conflictes entre la gramàtica i la vida ens portaran, plàcidament, a escriure pitjor cada dia". Paf, paf. Sales torna de Mèxic, el 1948, perquè creu que l'exili és estèril. Construeix des de Catalunya amb una llengua nova. El somni torna a petar i l'etern debat sobre "el català que ara es parla" és una de les autopistes més transitades i apassionades de l'exili i d'aquestes cartes. Models de llengua, models per surar irònicament, "no hauria cregut mai que m'hagués de perjudicar, precisament, pel fet que els barcos vagin millor que els vaixells per a navegar per les lletres catalanes". I abans de naufragar, "la decisió es feia inajornable, perquè l'Amèrica se'ns està menjant literalment". El 1962 torna. Fins a la mort de Tasis (1966) li escriu, amb un final de conte: "Tu saps molt més de llegir que jo d'escriure". La màgia real torna a casa.