Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
PUNT DE MIRA

Una firma contra els catalans

Fa pocs anys, alguns recollien pels carrers i les places d’Espanya firmes contra el nou Estatut català

Mariano Rajoy, davant el Congrés, l'any 2006, amb les firmes recollides pel PP contra l'Estatut de Catalunya.
Mariano Rajoy, davant el Congrés, l'any 2006, amb les firmes recollides pel PP contra l'Estatut de Catalunya.

L’amor del poble espanyol als catalans ha sigut sempre, i és, tal com vostés poden comprovar llegint la premsa, mirant la tele o escoltant la ràdio, un amor entranyable i profund. Ara, per cert, més que mai, segons van repetint sobretot els polítics del partit més popular que representa aquest poble. Tan fort i profund és aquest amor, tan intens, que s’assembla moltíssim al sentiment del marit del qual vol separar-se la dona i llavors amenaça que li farà tot el mal possible abans de consentir-ho: et quedaràs sense casa (la casa europea), et portaré a la ruïna, et pegaré una pallissa, et mataré. T’estime tant, que et considere meua: tan meua, que no podràs mai separar-te de mi. És un amor, per tant, de qualitat dubtosa, un sentiment suspicaç, invasor. Almenys des del temps (no sé si per la Guerra dels Segadors o la de Successió) que va nàixer aquella cançoneta infantil que comença: “De Cataluña vengo de servir al rey, ay, ay, de servir al rey, de servir al rey!”. El rei, Àustria o Borbó, era servit ocupant Catalunya, i la cançó no era gens innocent. Ni eren innocents les innombrables senyores que, fa pocs anys, servien el rei pels carrers i les places d’Espanya recollint firmes contra el nou Estatut català, amb resultats esplèndids, com s’ha vist. Tal com recordava en La Vanguardia el periodista Enric Sopena: «”¿Quiere usted echar una firma contra los catalanes?”, em preguntà fa sis anys una senyora de mitjana edat, activa i somrient, en una mesa petitòria ubicada al carrer Potosí de Madrid, just davant del mercat de Chamartín. “Señora —li vaig respondre—, tengo un impedimento: soy catalán”. Hi hagué uns somriures nerviosos i ens vam dir bon dia». La mateixa senyora, i moltes senyores i senyors més, també haurien recollit certament firmes contra ETA, contra Batasuna o contra el famós “pla Ibarretxe”, però mai no haurien demanat una firma “contra els bascos” amb tanta innocència i tanta naturalitat. Contra els bascos no es demanen mai firmes: només, en tot cas, contra els bascos “roïns”. Contra els catalans, sí: observen vostés la petita diferència. Deu ser una qüestió d’amor fatal.