Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ENTREVISTA

“La meva generació es troba perduda”

RAMÓN RODRÍGUEZ, 'The New Raemon', Treu el quart disc, ‘Tinieblas por fin’

Ramón Rodríguez, conegut artísticament com The New Raemon.
Ramón Rodríguez, conegut artísticament com The New Raemon.

Ramón Rodríguez (Barcelona, 1976), conegut artísticament com The New Raemon, acaba de publicar el seu quart disc. Sota el títol de Tinieblas por fin, l’artista establert al Maresme fa un pas endavant quant a instrumentació, molt més rica que en treballs anteriors, i presenta un disc ambiciós que marca distància amb obres precedents, on la nuesa del personatge va seduir un públic que l’ha facultat per afrontar amb tranquil·litat una nova etapa artística.

P. El nou disc no sembla tenir un guió determinat que l’articuli.

R. El disc no té un guió estrictament, cada cançó és diferent i tot és una associació d’idees. El que sí que té és una idea central, que és el desencant de viure en la societat occidental. Aquesta idea només està explícitament mostrada a Tinieblas por fin, la peça que dóna títol al disc. A la resta de cançons aquesta mateixa idea es manifesta, quan ho fa, d’una forma més críptica, de manera que cadascú ho pot entendre si llegeix entre línies. En realitat, el que dic i canto pot afectar molts àmbits de les relacions humanes. Està escrit de tal forma que es pot interpretar de moltes maneres. Hi ha equívocs buscats.

P. Abans cantava en anglès al seu grup Madee, i va canviar al castellà per fer-se entendre. Com és que ara juga amb sentits tan equívocs, com amagant les intencions?

El disc té una idea central, que és el desencant de viure en la societat occidental".

R. Els dos primers discos van ser això, discos escrits a cor obert, amb històries que ja he dit que potser no hauria d’haver publicat perquè em mostraven tal com sóc, nu. Ara he optat per l’ambigüitat, em sento més còmode i protegit que abans. D’aquesta manera cadascú pot interpretar les lletres com vol, no vull dir-ho tot mastegat. Per això només hi ha una cançó diàfana.

P. Però curiosament va aconseguir la popularitat mostrant el seu costat feble, explicant a cor obert les seves ferides sentimentals, el seu desemparament.

R. Sí, els primers discos em mostraven vulnerable i melancòlic, estaven il·luminats per un trencament sentimental i com a persona havia tocat fons. En cert sentit era música terapèutica, per curar les meves pròpies ferides. De fet, es tractava d’obres, principalment el primer disc, que no volia publicar, però va ser precisament el context personal i el fet de mostrar-me nu el que va provocar el seu èxit.

La situación actual mereix ser explicada i s'imposa com una realitat molt present

P. I ara renuncia a aquest guió que el va fer popular i amaga el sentit de les lletres?

R. Cada any que passa vius situacions diferents, i un compositor de cançons veu com les circumstàncies l’influencien. És per això que ara no veig tan clar això de mostrar-me tant.

P. On també varia el guió és en la instrumentació i els arranjaments, molt més complexos i variats.

R. Aquest és un disc musicalment molt treballat, més produït. Trobava a faltar riquesa musical en els meus discos, la veu i el text eren molt importants, i el resultat és que en els concerts jo no callava perquè hi havia molta lletra. Ara tinc menys lletra i puc mirar els músics, gaudir de les cançons i de la seva musicalitat. Ho necessitava, estar a l’escenari sense cantar.

P. L’actual degradació social no obliga els artistes a introduir continguts més explícits que reflecteixin el panorama?

R. Bé, crec que la música contemporània és massa amable des de fa uns anys. Hem tirat d’un missatge costumista, que està molt bé, però aquest context de shock també és quotidià. La vida no és només anar a fer una birra o tenir relacions sexuals el cap de setmana. L’actual situació també mereix ser explicada. Així que sí, en cert sentit la situació social s’imposa com una realitat molt present.

P. Com veu la seva generació?

R. Veig les persones de la meva generació bastant perdudes. Visc al Maresme, la qual cosa ja dóna una altra perspectiva, però veig la meva generació en una eterna adolescència que no s’acaba mai. És una realitat que m’entristeix

P. Hi ha dones de la seva generació que diuen que costa trobar un home compromès amb un projecte sentimental.

R. Val, ho entenc, però tampoc estic del tot d’acord amb aquest plantejament, també existeix molta dona amb la síndrome de Peter Pan. Fa la sensació que per a elles tot s’hauria de viure amb una intensitat absoluta. Jo crec que les coses són més senzilles. Al final crec que la gent no sap tenir-ne prou d’una cosa. La gent de la meva generació no sap posicionar-se davant de res, i aquest és el tema. D’aquí el desencant, la por a no prendre una decisió per por que no sigui guai.

P. Com es relaciona amb la seva veu?

R. Hi tinc una bona relació, tot i que fumo massa i no la cuido. Crec que la veu és, malgrat tot, una de les poques coses que controlo totalment en la meva vida.

La connexió catalana

Amant de fer versions (Lluís Llach, Pau Vallvè, Nueva Vulcano, etc.), Ramón es va atrevir amb un tema d’Els Pets, Aquest cony de temps. “En Lluís és un gran compositor que jo crec que està molt acceptat pel públic indie, tot i que de vegades ell es veu lluny d’aquest àmbit. Jo no ho crec, és un compositor molt competent i amb molta cultura musical”, afirma. Ramón, que està a punt de gravar un disc en català amb María Rodés, creu que la seva veu “resulta molt millor quan canto en català, sona millor”. Tot i això, Ramón no s’atreveix a compondre en català, “ja que no domino prou l’idioma”, i les lletres d’aquest disc amb la María Rodés seran compostes per Martí Sales (Surfin’ Sirles).