Lúcida febre

 La distància o l’atzar han fet que m’assabentara de la mort d’un bon amic i gran poeta, José Luis Parra, massa tard per poder recordar-lo, ni que fóra amb unes poques paraules urgents, quan pertocava. Ho faig ara, perquè sempre és temps de reconéixer que ens ha abandonat algú que va saber parlar de la vida amb una bellesa tan exasperada i un amor tan comprensiu, i per això vigilant, com ho va fer ell. Sabent-ho o no, hem compartit una part del nostre temps amb un poeta extraordinari, i ens queda amb els seus versos la propietat més preada que tenia, el do que ens va oferir.

Quan el vaig conéixer, ja havia fullejat un dels seus primers llibres, Un hacha para hielo, amb interés, però sense acabar d’adonar-me ben bé del que llegia. Al cap de poc, el seu amic, cómplice i editor Vicent Berenguer em va passar Del otro lado de la cumbre, i llavors sí, en vaig quedar enlluernat. Dir que aquells poemes van ser una revelació –o més exactament, una fulguració- no seria en absolut pecar d’exagerar. Aquell llibre era un autoretrat del poeta als cinquanta anys com se n’han escrit ben pocs. Calia ser molt valent i molt savi per a cabussar-se així en el propi món, just quan un acaba de rebasar el cim i comença a albirar que al davant només queda descens, i anar perseguint els mites, les excuses, els fracassos ocults, els somnis desterrats, les ocasions perdudes i les amargues nostàlgies que formen, inevitablement, el teixit vital de qualsevol ésser humà que arriba a aquella edat que, amb eufemisme més o menys disculpable, se’n sol dir madura. Calia ser molt valent i molt savi, sí, per a copsar això, i per a dir-ho així, sense embuts, amb una aspror feroç, rosegadora, quasi despiadada, que no estalviava res a la duresa despullada d’aquest retrat d’un home sencer en cos ja castigat i ànima humiliada. I amb tot, quanta tendresa oculta i quanta bellesa invicta, gloriosament captada, amagava aquest quasi que no consentia que la veritat d’aquest llibre fóra despiadada del tot.

Al contrari, de cap a cap, el llibre exhalava una compassió ecumènica per la pobra i maldestra condició humana i era també una celebració de l’alegria de viure, del gràcil instant fugaç i redemptor: una llum, un cos, una copa de vi, tot allò que està fora del temps perquè no dura i no es pot degradar; aquells dons suficients “para honrar la hermosura insaciable del mundo”. I amb això, la consciència de la dificultat d’aquesta estranya empresa que és regraciar el món, malgrat tot, amb la paraula, i del preu que inevitablement s’ha de pagar per l’aventura: “jamás olvides/ su turbia procedencia, el precio que has pagado,/ de qué noches indignas el arte te defiende.” José Luis Parra era poeta per damunt de tota cosa i va meréixer escriure els versos que havien d’ennoblir-lo, perquè pagà el preu exigit amb enteresa, sense vacil·lacions.

Conéixer-lo en persona no va ser per a mi menys revelador que haver-lo llegit

Conéixer-lo en persona no va ser per a mi menys revelador que haver-lo llegit. José Luis Parra era un home extrovertit, loquaç, fàcilment entusiasta i amb un punt d’ironia sorneguera que li brillava als ulls i que podia arribar a ser amablement mordaç. Gran amic dels seus amics, bon bevedor, fumador incansable –almenys en aquells anys-, enamorat tenaç de quasi tot, les dones guapes, la carícia joiosa de la llum, les nits ben conversades i la literatura. Parlar amb ell era una delícia inacabable, perquè estimava la poesia amb la furiosa passió dels novençans. Ja era així feia molts anys –ho documenta en un poema com “Kansas”, dedicat a Josep Piera, en què evoca el món de les tertúlies dels 70-, i ho continuava sent llavors. A l’endemig ho havia llegit tot, els clàssics greco-llatins, Ramon Llull, Argensola, Góngora i Quevedo, la vasta tradició espanyola, la catalana i moltes altres més, i se n’havia amerat fins arribar a trobar-se a ell mateix i escriure’n la seua, de poesia, en què reverbera tot amb veu pròpia i que és inimitable.

El que més sorprenia, en tractar-lo, és que la veu de la conversa i l’amistat i la dels poemes era una i la mateixa. No hi havia res d’impostat ni en l’una ni en l’altra. Un cas de confluència, o d’autenticitat, molt més rar del que sembla. L’home i el poeta José Luis Parra deien la seua veritat en tot moment, i la deien amb una autoexigència, un rigor i una honestedat impressionants. És per això segurament que era un gran poeta, com també ho va demostrar en els seus llibres posteriors, La pérdida del reino, Los dones suficientes, Tiempo de renuncia, De la frontera o Inclinándome, publicat ara fa just un mes. Parra sabia que treballava contra el temps. “No queda tiempo/ no me queda tiempo”, va escriure, angoixat per la urgència de fer versos a última hora. Ara, aquesta lúcida passió ja s’ha extingit. Només ens queden els versos que sí que va tindre temps d’escriure, “esa fiebre que aún póstumamente combate contra el polvo”. No podem oblidar-los.