Els mecenes de la xarxa

Fa pocs mesos, un dels grans de la nostra música, Miquel Gil, presentava el seu nou disc, X marcianes (Temps Record, 2011). Res de particular. Si no fóra per la manera de finançar la gravació a través del sistema de micromecenatge (crowdfunding, en anglés) en la plataforma de referència al nostre domini lingüístic, Verkami, fundada per una família de Mataró el desembre del 2010. El sistema, aleshores, era incipient, però la valoració del veterà músic era més que positiva: “El que Internet et lleva, Internet et torna”, deia en referència a la necessitat de trobar canals alternatius de finançament davant l’ensorrament de l’edició discogràfica tradicional. En aquest cas, exposar el teu projecte en una plataforma, de manera detallada, i demanar petites aportacions econòmiques que donen dret a diferents compensacions segons la quantitat lliurada. Diners que sols comencen a arreplegar-se si s’arriba en 40 dies a la quantitat volguda.

D’aleshores ençà, el micromecenatge ha arrelat a casa nostra: segons dades proporcionades per la mateixa Verkami, han recorregut a aquella plataforma 90 projectes del País Valencià, dels quals 61 han acabat de manera reeixida (això és: amb el finançament que s’havien marcat), 7 continuen en marxa i 22 no han prosperat. Un encoratjador 75 % d’èxit, dins dels paràmetres generals de la plataforma. No és l’única via: la xarxa social Goteo, dedicada al cofinançament de projectes encarats al “bé comú”, també opera de manera eficaç a terres valencianes. Música, còmics, llibres, pel·lícules de ficció, documentals, fires, tallers, mitjans i un llarg etcètera d’iniciatives de caire cultural i social es beneficien d’aquesta via de finançament sorgida als Estats Units i ja plenament consolidada: Kicstarter, la plataforma capdavantera a escala global, ha fet emergir en tres anys més de 25.000 projectes de caire creatiu, entre aquests moltes de les pel·lícules que s’exhibeixen al festival de Sundance.

A banda del tema econòmic, el sistema genera una interrelació ben curiosa amb els mecenes. “Durant el procés es van crear una sèrie de sinèrgies amb el públic, debats sobre l’ètica i l’estètica, que em van fer reflexionar”, recordava Miquel Gil, que ressaltava també el fet de la “confiança”, el fet que “algú et done diners esperant que en faces un bon ús”. Per la seua banda, Carles Biano, d’Orxata Sound System, explicava en una recent taula redona que aquella relació amb el mecenes també implica un tipus de pressió, una mena de revers del contracte discogràfic tradicional, perquè has de complir el compromís marcat. Biano, en tot cas, aclaria que la interrelació econòmica amb el seu públic va més enllà del micromecenatge, nodrida també de les actuacions i el marxandatge.

El món de la música no ha estat l’únic a sondejar el terreny. Enguany, l’editorial 3i4 llançava en Verkami un llibre de gran format, Viatge pel meu país, obra de Joan Garí amb fotografies de Joan Antoni Vicent, a tall d’homenatge al llibre de Joan Fuster El País Valenciano. “L’experiència va ser fantàstica”, explica Garí, “aconseguírem els 7.000 euros del projecte i una mica més. La clau és que la iniciativa siga sòlida i que les coses que es concedeixen a canvi siguen atractives”, diu. I esmenta com un dels ganxos el fet que el suport dels mecenes queda fixat per sempre en la “taula gratulatòria”. En tot cas, Garí adverteix que la modalitat li recorda molt les ofertes de prepublicació de l’editorial Planeta (“el crowdfunding el que té és la immediatesa i la comoditat d’Internet, però està tot inventat”, sosté) i, d’una altra banda, té dubtes que el sistema puga suportar una edició convencional. “En el cas d’una novel·la, en què la panòplia de coses que pots donar és limitada, és difícil saber com funcionaria. I més encara si l’autor és desconegut. El micromecenatge obri moltes preguntes, però també un camp molt interessant per explorar”, resumeix.

Pau Rausell, investigador de l’economia de la cultura en la Universitat de València, ens aclareix alguns conceptes. “El model té molt a veure amb la filosofia participativa d’Internet, amb el concepte de wikinomics [col·laboració econòmica inspirada en el model de la Viquipèdia], i té com a conseqüència la democratització del finançament. En un camp com el de la investigació, per exemple, ja no són únicament les grans administracions les que decideixen què s’investiga”, apunta. “Estem en un estadi inicial i els projectes tenen més èxit”, prossegueix, “el problema sorgirà quan hi haurà més plataformes. Aleshores, les que eixiran avant seran les que es concentren en unes comunitats determinades. Som més proclius, posem per cas, a finançar un projecte valencià que no un altre amb què no tenim aqueixa relació de proximitat. Amb això, el procés de selecció serà més minuciós i la taxa d’èxit es reduirà, la qual cosa no és necessàriament roïna”. Rausell pensa que el procés de filtratge que fan plataformes com Verkami o Goteo “és important, dóna rigor als projectes perquè no accepten qualsevol bogeria”, però el sistema, en no estar regulat des del punt de vista legal, està exposat al fet que “algú algun dia agafe els 10.000 euros que eren per a una pel·lícula i se’ls gaste en festes”. “Aquesta inseguretat canviaria molt si el crowdfunding entrara en la Llei de Mecenatge, tema que s’estudia a hores d’ara. Si és així, el micromecenatge es podria beneficiar de desgravacions i els processos de certificació serien millors. Això tindria efectes en la visibilitat i en la quantitat de diners donada”, argumenta. “Està tot per fer, estem en una etapa molt immadura”, conclou. El fenomen té una projecció immensa: Rausell augura que, d’ací a uns quants anys, tot tipus d’iniciatives, no exactament socials, des de viatges de fi de curs fina a festes organitzades, podrien acabar finançant-se a través del micromecenatge. “Es tracta d’agrupar comunitats per a gaudir tots plegats d’una mateixa cosa”, simplifica. I apunta una altra dada: pròximament es posarà en marxa la primera plataforma valenciana de crowdfunding, Fanfunding, “centrada en el món de la música i molt ben dissenyada”.