Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
OPINIÓ

L’un per l’altre i Rushdie encalat

L'escriptor Salman Rushdie.
L'escriptor Salman Rushdie.

Les empreses, com els països i les persones, creixen en ambició quan es desprenen de prejudicis i se senten capaces d’assolir el que altres consideren quimeres. Aquesta màxima també es compleix dins les fronteres del món del llibre. Fa uns pocs anys, durant la celebració de la Fira del Llibre de Londres, l’última novel·la de Salman Rushdie, L’encantadora de Florència, inundava els aparadors de les llibreries angleses. L’autor angloindi gaudeix d’un prestigi ben merescut en l’àmbit anglosaxó, però tenia (té encara) un reconeixement literari insuficient a l’Estat espanyol. És “famós”, entre nosaltres, però poc llegit. La fàtua en contra seua pels Versos satànics pesa com una llosa en la percepció dels lectors en castellà i en català. I aquest arbre gruixut no deixa veure el bosc fecund i suggeridor que ha construït (abans i després) amb un talent fora del que és comú.

En aquella Fira tenia concertada una reunió amb l’agent que gestiona els drets mundials de Rushdie, tot i que l’objecte principal de la cita era Orhan Pamuk. La seua llista de representats (Borges, Magris, Carver, Updike, Baricco, Nabokov i un envejable etcètera) és el més solemne que es pot trobar en el món de les agències literàries. La grandiloqüència del context, però, no va aconseguir silenciar la veueta interior que em demanava constantment “I per què no...?”. Així, vaig preguntar (per què no?) si els drets d’aquella novel·la de Rushdie estaven lliures encara per al català, tot i el convenciment íntim que ja estaria adjudicada de feia temps. Però va resultar que la novel·la estava lliure; i jo, estupefacte. Vaig fer una primera oferta temptativa (una pre-empt), i durant els dies següents vam aconseguir tancar una operació més àmplia, que incloïa també, entre altres, el caramel més dolç: la recuperació de la seua obra cabdal, Els fills de la mitjanit. L’objectiu era apostar per l’autor, donar-li continuïtat i garantir-li un “editor en català” per al seu treball futur.

Aquell primer acord va funcionar bé, inclosa la visita de Rushdie a Barcelona per a promoure L’encantadora de Florència. Roda de premsa multitudinària, un fum d’entrevistes, crítiques elogioses i unes vendes més que raonables eren un bon averany que pronosticava llarga vida a la unió.

Unes memòries inesperades… i inèdites

Ara fa més d’un any, el mateix agent va començar a “moure” els drets de l’última creació de Rushdie, les seues memòries. D’entrada, semblava un error per a l’autor reviure en un llibre autobiogràfic aquella odissea, ja que l’ancorava (encara més) en el passatge funest del captiveri i l’escàndol que soterra la seua vàlua literària. Però aquella obra no es posava en discussió, sinó en subhasta. Tot i que no mostraven ni una sola línia escrita (hi ha contractacions que s’han de fer a ulls clucs), ja hi havia programat un pla de llançament internacional verdaderament ambiciós, amb una edició simultània de totes les traduccions i un secretisme digne del màrqueting inherent a la senyora Rowling.

L’agència, conscient que el que tenia a les mans no era un llibre més, sinó un treball voluminós (i morbós, i qui sap si, de nou, polèmic) que marcaria de nou la trajectòria de Rushdie, demanà als editors de cada llengua un esforç “extra” en dues línies: uns avançaments generosos i un compromís de recuperació de títols de fons de l’autor, la backlist. En el cas català, l’esforç que es demanava era elevat, pel que fa a l’acompte i també pel nombre i l’extensió (no oblidem que les traduccions es paguen per caràcters) dels llibres que suggerien de recuperar (els que estaven exhaurits o descatalogats) o de traduir per primera vegada (Rushdie en té encara molts d’inèdits en català).

L’acord, però, es va aconseguir amb una relativa facilitat. L’últim Frankfurt, el 2011, vam fer un brindis imaginari (per què mai no tenen beguda a la vista, els agents?) per l’èxit del pacte. Al començament de l’any ens lliurarien el manuscrit final, i havíem de signar tot de clàusules de confidencialitat sobre el contingut fins que es publicara. Semblava ben lligat, però al cap de pocs dies demanaren disculpes des de l’agència per una errata seua de picatge en la xifra econòmica que havíem pactat; ara n’exigien pràcticament el doble. Una quantitat desmesurada. Un fet insòlit. Tot i els esforços per fer entendre a una agència que té un peu a Londres i un altre a Nova York com està el pati econòmic a casa nostra, els drets es van perdre.

Hi ha molt de jugador de pòquer en les negociacions de drets d’autor a aquests nivells. Alguns agents s’entesten a mantenir preus elevats quan tenen algun as a la mànega, en forma d’editor interessat pel mateix llibre. En aquest cas, però, ha resultat que no el tenien, o que una altra baralla es va trencar pel camí: Joseph Anton, que és el títol definitiu de les memòries de Rushdie, està ja en les llibreries de mig món. I el ben cert és que no hi ha edició catalana.

La coincidència en el temps amb les protestes al món àrab per la pel·lícula sobre Mahoma La innocència dels musulmans ha donat nova (i macabra) actualitat a la persecució que va patir Rushdie. Potser, per això, el ressò de l’autobiografia (narrada en tercera persona, un gran encert) ha estat encara més potent: entrevistes en els diaris de més tirada, portada en dominicals, reportatge en Informe Semanal..., el somni del departament de premsa d’una editorial. Precisament l’abast del desplegament mediàtic fa encara més decebedor que aquesta reflexió sobre el poder dels llibres i el fanatisme, tan atractiva des del punt de vista literari com cultural i polític, només estiga disponible en castellà (en Mondadori). El català ha quedat fora de joc en el títol clau de qui un dia guanyarà el Nobel. Perdem tots.