Nou missatge del carter dels poetes

Se’n sent a parlar tant, de la crisi de les humanitats o del desprestigi de l’activitat intel·lectual, que aviat deixarem de donar-hi importància, com si fos una moda de temporada. Tanmateix, alguns dels estudiosos més importants del nostre temps ens adverteixen en termes clars del retrocés que estem patint i, cadascú pel seu cantó, coincideixen en una visió pessimista del futur. Tzvetan Todorov aposta pel lector ordinari que busca en les obres literàries “quelcom que doni sentit a la seva vida”, enfront dels estudiosos que li diuen que “la literatura només parla d’ella mateixa o que només ensenya la desesperança”. Harold Bloom creu que el problema dels nostres dies és que hi ha hagut “un abandonament de tota exigència estètica i cognitiva, que són els senyals d’identitat de la gran literatura”. George Steiner (París, 1929), a La poesia del pensament. De l’hel·lenisme a Celan, el seu darrer treball, afirma que les noves tecnologies i la realitat virtual “modifiquen la consciència” i que “el silenci i la privacitat (...) comencen a ser luxes sospitosos des del punt de vista ideològic i social”. Tanmateix, La poesia del pensament, en l’últim paràgraf, deixa oberta la porta a l’esperança que algú en algun lloc sigui capaç encara de dir “no”, reprengui l’aventura de pensar pel seu compte i continuï “el gran viatge d’Occident”. Sense afirmar-ho explícitament, veu a venir un món que s’assembla al de Farenheit 451, no perquè ens cremin els llibres (bé, en alguns llocs sí) sinó perquè deixem de llegir-los i d’entendre’ls.

Es tracta d’un assaig entorn de la dependència recíproca entre el pensament filosòfic i la literatura. Amb multitud d’exemples de grans autors, exposa com les seves contribucions a la filosofia no es poden separar de l’estil literari amb què les han expressades. Plató o Freud, més enllà de si combreguem amb les seves doctrines, ens continuen seduint com a creadors de mites. Sartre volia ser Spinoza i Stendhal a la vegada. Lucreci aspirava a tractar els temes més obscurs amb una cançó clara. Hegel, en canvi, davant la insuficiència del llenguatge habitual per expressar veritats absolutes, s’endinsa en l’opacitat, perquè, al contrari de Wittgenstein, creu que és precisament allò de què no sabem parlar que competeix a la filosofia. Enfront dels creadors de tractats sistemàtics, perviu la tradició, inaugurada per Heràclit, que en desconfia i cultiva el fragment, la metàfora aïllada il·luminadora. Són uns exemples extrets a l’atzar de tants com Steiner presenta per convèncer-nos, si falta feia, que “tant en la literatura com en la filosofia l’estil és substància”. I amb la trobada entre Paul Celan, poeta supervivent de la Shoa, i Martin Heidegger, filòsof ocasionalment fascinat per la ideologia nazi —l’interès de l’un per l’altre, en tantes coses oposats, sorgia de la comuna aspiració a eixamplar els límits de la llengua—, il·lustra, en part basant-se en conjectures, la culminació d’una constant: “la filosofia llegeix la poesia suprema i alhora és llegida per la poesia suprema”.

En l’obra de Steiner, professor, crític, erudit, pensador de múltiples interessos, des de la literatura comparada fins a l’impacte de l’holocaust, aquest llibre breu (amb traducció de Josefina Caball) destacarà per la seva capacitat de condensar en poques i exactes frases episodis decisius de l’evolució del pensament occidental, i d’estimular el lector a ulteriors recerques. Sempre li ha agradat comparar la feina del crític a la d’un carter que ens fa arribar les cartes dels poetes; en aquest cas la tramesa conté l’exposició de com la filosofia i la poesia s’han estimulat i interrelacionat, fent que l’home, l’animal que es fa preguntes, des dels temps fundacionals de la Grècia clàssica, hagi arribat fins als nostres dies amb un bagatge de saviesa avui en perill d’extensió.