Un altre ‘Pickwick’

Aquells que, atesa l’edat provecta que tenim, vam llegir l’any 1931 la versió de Josep Carner de Pickwick (Documents pòstums del club d’aquest nom), hem tingut sempre una enorme estimació, idolatria i tot, per aquella traducció, feta per un Carner ja madur sota la consigna, ara vegeu!, de Pompeu Fabra, que va insistir al nostre príncep dels poetes —principal avui, com fa cent anys— que hi posés tanta energia verbal com fos possible, amb tota mena de rebuscaments gramaticals, lèxics i sintàctics, i, per escreix, locucions nostrades, frases fetes i refranys homologables al reguitzell que n’exhibeix l’original del nostre llibre. Amb aquesta premissa, Carner va elaborar una versió de la primera novel·la de Dickens que mai no ha estat considerada fidel, que fins i tot és suposada traducció de la llengua francesa i no de la llengua mare —cosa que bé podria ser, amb tots els respectes pel poeta, com va passar amb la galdosa versió castellana de Pérez Galdós—, però que va resultar una fàbrica de llengua catalana com n’hi ha hagut poques en la nostra història de la prosa: un llibre agradívol, en suma, per dir-ho amb adjectius cars al nostre noucentista, atractívol, festívol, llegívol, llisquívol, mestrívol, pagesívol quan calia, senyorívol quan convé. Una nova traducció del Pickwick, doncs, per força havia de ser considerada un desafiament, una enorme gosadia, altíssima intrepidesa. Aquest és el cas d’Els papers pòstums del club Pickwick, traducció de Miquel Casacuberta, Barcelona, Acontravent, Barcelona, 2012.

¿És la bonhomia que exhala aquest llibre prodigiós, font de satisfacció per a joves i grans, allò que ens ha de moure a una consideració benigna d’aquesta versió nova, agosarada si es té present el precedent que hem dit? ¿Havia de ser el caràcter indulgent de Samuel Pickwick, l’humor afable de Sam Weller, fill, el tarannà poètic i somiador de Snodgrass, allò que ens mogués a una lata benvolença? ¿Fóra l’extensa feinada de Miquel Casacuberta, amb un currículum admirable com a traductor, allò que ens inclinés, cordialment, a una indulgència plena?

Res d’això: ens mou a parlar d’aquest Pickwick amb una gran admiració el fet que, ras i curt, aquesta nova versió és també admirable, no menys rica, més fidel sens dubte, i més ajornada d’acord amb el català comprensible als nostres dies. Casacuberta hi ha emprat una estratègia molt generosa —pontifical en el sentit etimològic de la paraula—, en fer servir, de tant en tant, fórmules i locucions que els més moderns dels nostres traductors encara trobaran clàssiques en excés, com ara una colla de qui-sap-lo que s’esmunyen, sense saber com, en el cos del text: és un homenatge a aquella vèrbola de gran prodigi, de Carner, que hem comentat tantes vegades en aquesta pàgina.

Prou és cert que Carner se’n va sortir més bé que el nostre traductor d’avui en vessar l’escassa trentena de versos que apareixen dins el llibre, i que és millor, o a mi m’ho sembla, “Oh, que és bocafina l’eura verdejant / entre velles ruïnes allargada!”, que “Esmunyint-se entre les velles pedres / és l’Heura planta refinada!”. El traductor nou podria haver transcrit, en aquest punt, el poema en la versió de Carner (cap. VI), amb una nota que n’indiqués la procedència: hauria estat un reconeixement que, no dubto, Casacuberta deu sentir per la riquesa de la versió carneriana. La puntuació falla sovint, en especial abans de la conjunció i, però això és justament influència de l’original anglès, llengua que ho fa sovint d’aquesta manera. Tot el que es pugui dir foren minúcies batallívoles, injustes amb la qualitat d’aquest nou text, al qual desitgem tants anys de vida com va tenir —i encara en tindrà entre els amants de la refistolada llengua de Carner— la traducció de 1931. Busqueu aquesta nova edició del gran llibre de Dickens, doncs, i adeliteu-vos, errívols al temps de les vacances, amb una de les peces que més han confortat l’esperit atribolat dels homes d’ençà que, el 1836, el novel·lista anglès la va oferir per a delícia dels lectors universals, els catalans inclosos.