Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
PENSANT-HO BÉ

Fossat

La paleta humana que en resulta té els matisos infinits de la vida mateixa

El reportatge de Ricardo Íscar El foso sobre l’orquestra del Liceu (Cinemes Méliès) és fascinant. S’obre amb una escena de cavalls al galop per les estepes de Mongòlia que no sabem quina relació poden arribar a tenir amb l’òpera i tant menys amb el Liceu. No serà fins bastant més endavant que descobrirem que de les cues d’aquells cavalls procedeixen els pèls dels arcs que faran vibrar les cordes al fossat.

I és així com aquest fossat, l’espai invisible per excel·lència d’un teatre d’òpera, esdevé el lloc ben il·luminat i reconeixible on aterren històries procedents de mig món, de Mongòlia al Brasil, passant per la Xina, el País Valencià, Barcelona o Centreeuropa. La càmera d’Íscar no s’endinsa en aquest món amb un guió tancat, sinó amb alguna cosa més necessària a l’hora de fer un bon reportatge: la curiositat. No porta, doncs, respostes al sarró, sinó moltes preguntes i, amb aquestes, la capacitat d’emocionar-se i emocionar-nos amb els microrelats amb què topa al llarg d’un any de plantar-se al teatre, enregistrant assaigs i representacions, però també moments tan petits i fugissers com el repàs dels estucats del Saló dels Miralls, el canvi d’una bombeta o la neteja d’uns lavabos.

La paleta humana que en resulta té els matisos infinits de la vida mateixa. Els oboistes valencians parlen del track, de la por del solista davant el públic i un regidor romanès de l’orquestra, encarregat de posar les particel·les als faristols, confessa que va deixar la interpretació de primera línia per aquest motiu, se’n va anar a tocar al Servei de Pompes Fúnebres, on ningú es fixava si ho feia bé o malament, i finalment va tornar al fossat però ara com regidor, feina amb la qual està absolutament encantat. Cert, algunes de les històries se’ns queden curtes. Per exemple, la de la violinista d’un poblet perdut de la Xina que va estudiar en un internat passant fred i gana, però de qui no arribem a saber com va aconseguir arribar a Barcelona...

Constantment volem saber-ne més i això és un mèrit extraordinari d’aquest documental, produït per Bausan Films amb la col·laboració de TV-3 i TVE. El defecte principal rau en aquest mateix punt: la manca de guió, el fet que aquest sigui una construcció a posteriori a la sala de muntatge, porta a obrir un pèl massa l’objectiu per tal de tractar d’abastar la complexitat d’una representació operística. Potser no calia: amb la densitat del fossat n’hi havia prou per il·luminar la gran metàfora d’allò que en un teatre s’amaga als ulls de l’espectador. En tot cas, es tracta d’un excés per passió. Conseqüentment, del tot excusable.