Reforçats o esquilats?

En temps de crisi, els polítics han demostrat ser molt prolífics en frases fetes. Algú n’hauria de fer una antologia, perquè de moltes, les més emprades, se’n desconeix l’autoria. Qui va ser el primer que va dir que de la crisi en sortiríem aviat i “reforçats”? Si intenten fer una recerca a la xarxa, veuran que va ser la frase de moda dels anys 2009 i 2010. Ara ja fa temps que no la sento dir a cap polític. Segurament perquè ningú no sap quan en sortirem ni com. I en tot cas, pel camí haurem perdut més d’un llençol.

Les retallades ja han suposat que Catalunya perdi gairebé sis anys en política social. El Govern català destinarà aquest any 1.982,5 euros per habitant en sanitat, educació i protecció social, gairebé el mateix que el 2006. En termes reals, si tenim en compte la inflació, haurem perdut gairebé una dècada. Els qui ens barallem amb els números sovint oblidem en què es tradueixen al carrer. Fa poc TV-3 parlava dels efectes de la retallada de les beques-menjador en una escola de Sant Adrià del Besòs. Davant l’exhauriment de diners, el director deia que la diferència entre rebre’ls o no suposa que un nen faci un bon àpat al dia o depengui de les mitges que hagi venut el pare al matí. Difícilment sortirà més reforçat de la crisi un país que permet que la cohesió social s’esquerdi amb retallades pel broc gros o que té dirigents que recomanen sense miraments als seus joves que marxin a servir cafès a Londres.

El que de debò esgarrifa, però, és la darrera frase de moda, que suggereix que no ens podem permetre l’Estat del benestar que teníem. És a dir, que és el problema. Fins ara, ens diuen, gastàvem més del que ingressàvem, i això ens abocava a l’endeutament. I ens recorden que un bon pare de família no gasta més del que té. Deixant a banda que una família no té els mateixos instruments que una Administració, conec pocs pares que no hagin demanat un crèdit per comprar-se un cotxe o una casa.

La qüestió, és clar, és endeutar-se responsablement. I això també hauria de passar per plantar-se quan el negoci dels qui compren deute d’un país passa a ser usura. Ja que fins i tot el Govern diu que anem pel camí de Grècia, fem-hi un cop d’ull. Fins a l’abril, el dèficit primari —que exclou els interessos del deute— va ser de 1.726 milions d’euros, segons el Govern grec. Si s’hi afegeix el pagament d’interessos la factura puja a 9.145 milions! A Espanya, algunes Administracions podrien registrar, fins i tot, superàvit primari el 2013, però els interessos del deute no pararan de créixer. De debò l’Estat del benestar és el problema? Si seguim anant enrere, d’aquesta en sortirem esquilats.