La falsa donació

Aquest d’avui no és un llibre per a tothom, però farà les delícies de tot amant de la història en general, en especial de la història de l’Església, de tot aficionat a la filologia, i de tota persona que hagi de fer un discurs ben lligat en una o altra avinentesa: La falsa i inventada donació de Constantí, de Lorenzo Valla, traducció d’Alejandro Coroleu, Martorell, Adesiara, 2012. Al meu entendre, aquest llibre del gran humanista italià (1406?-1457) supera, per la seva amenitat i importància històrica, les seves carregoses Elegàncies de la llengua llatina, que hom llegirà, no sense dificultat, en llengua imperial: pulquèr-rima, això sí, perquè Valla es va proposar —i va aconseguir-ho— escriure altra vegada tan bé com els seus dos models principals: Ciceró i Quintilià. Va ser mèrit dels humanistes restaurar la gran categoria lèxica i sintàctica del llatí clàssic, encara que, avui, el llatí culte és solament conreat per cardenals xacrosos i acadèmics estrafolaris.

El cas és que el papa Silvestre, que regnà al primer terç del segle IV, va fer córrer la brama —i, si no ell, cronistes oficials del papat, ulteriors— que l’emperador Constantí, havent-se convertit a la fe cristiana, li havia donat tots els seus territoris de conquesta, per sempre més i de manera irreversible, menys un: el que es convertiria en l’Imperi Bizantí, amb seu a l’anomenada Constantinoble, és a dir, ciutat de Constantí. El papa Silvestre mai no va arribar a exercir el domini terrenal sobretot el que, suposadament, li havia estat regalat, entre altres raons perquè no tenia prou exèrcit per fer-ho: tota la Itàlica, les dues Hispànies, les Gàl·lies, la Germània i alguna cosa més: un territori inabastable, tan inabastable que Constantí, de fet, va repartir-lo, com és sabut, entre els seus fills. Primera cosa que fa que tot plegat no quadri. D’altra banda, si Constantí havia d’estar agraït a un papa, aquest era Melquíades, que era el que l’havia batejat, i ens consta, per documents de la cancelleria papal, que Melquíades només va rebre de Constantí unes estrenes que amb prou feines li servien per vestir-se.

Com s’ha dit, en algun moment, molt primitiu, de la història dels papes de Roma —segurament al segle VIII— va semblar avinent inventar-se aquesta donació tan estrafolària per assegurar almenys una mica el poder terrenal del Papat. Van passar els segles, diversos concilis van recordar que el Papat era, per la susdita donació, amo de tota l’Europa occidental, i semblava que ningú no es queixava. Fins que l’estreta vinculació entre Papat i poder terrenal va tornar a posar la qüestió damunt la taula. Marsilio de Pàdua, que era imperialista —és a dir, defensor de la distinció entre poder de l’Església i poder terrenal—, ja va arrufar el nas. També van fer-ho Guillem d’Ockham i Nicolau de Cusa, ja als segles XIV i XV. Per fi, Valla va prendre el determini de mostrar amb arguments jurídics, històrics, arqueològics i filològics que tot allò havia estat una invenció; i que corresponia donar al Cèsar el que fos seu, i a Déu la ciutat de Roma i els Estats pontificis, que ja era prou i massa. La reputació està organitzada com un discurs, i no té res a envejar als millors plets conduïts per Ciceró.

La cosa que als catalans ha de fer-nos molta gràcia és que Valla va escriure aquest text en defensa del poder terrenal del nostre Alfons el Magnànim —del qual va ser protegit—, Cinquè d’Aragó i Quart de Catalunya, i més coses de Mallorca, València, Nàpols i Sicília: ah! quan teníem de debò la clau de la caixa i el pacte fiscal! La donació de Constantí havia estat un frau, però Valla, per cert, poc amistançat amb els papes de Roma a causa de la seva (d’ell) intransigència amb la mentida, també va veure, en aquesta extraordinària refutació, l’ocasió de tornar al rei Alfons els favors que aquest li havia fet. Al final, com és sabut, a tot arreu menys a l’Espanya secular, els papes van governar l’Església, i els poders terrenals els Estats-nació.