Des-entendre el vídeo

A la col·lectiva de vídeo que presenta la galeria Toni Tàpies s’exhibeix un treball firmat per Jana Sterbak (Artist as Combustible, 1987) en el qual veiem l’artista dempeus, nua en una habitació fosca i amb un grapat de pólvora sobre el cap que, una vegada activada, emet una intensa llengua de foc durant uns segons. En aquesta acció, l’artista txeca es mostra com a subjecte de la inspiració que trenca l’ordre simbòlic (la model-objecte de la mirada masculina) per acabar reduint la imatge (reduint-se) a un foc erràtic, a cendres.

En un altre vídeo, No (2007), el peruà Daniel Jacoby ens parla de la renúncia com a resposta a la necessitat no només de criticar el que s’ha donat com a cultura o història sinó també d’imaginar una altra mena de construccions; i així, selecciona el conjunt de lletres “No” que apareixen al film de Kubrick La naranja mecánica, 271 vegades, una forma d’evidenciar l’absurd i la manca de sentit, que comparteix amb una altra obra, Reparations (2004), del canadenc Michel le Broin, vídeo gravat a París en què es veu l’autor armat amb un dispositiu de llançament fabricat amb una manxa de bicicleta i un tap de goma, i disparant al cel, com si fossin coets, ampolles de plàstic amb aigua que va trobant al car-rer. La peça més poètica la firma el portuguès Joao Onofre, Untitled. Levelling a Spirit in Free Fall Feat, 2009: un campió mundial de caiguda lliure porta una càmera de vídeo d’alta definició lligada al pit; durant el salt, intenta mantenir en posició horitzontal un instrument de mesura, un nivell de bombolla; mentre, a la sala, escoltem la música dels Beach Boys, Good Vibrati-ons. L’exposició forma part de les activitats del festival Screen que, amb la fira de vídeo Loop (31 maig-2 juny), es disseminarà per galeries i museus de Barcelona (1.000 obres, 500 artistes, 150 espais) durant 15 dies. Sorprèn la vitalitat i el suport institucional que té aquest esdeveniment —ja porta deu edicions— en un moment de flaquesa artística, un mèrit atribuïble a l’ambició d’un dels seus valedors més actius, el galerista Emilio Álvarez.

La mostra de la Joan Prats també s’afegeix al repertori d’aquest festival pioner amb els darrers treballs d’Hannah Collins (1956). L’artista anglesa ha fotografiat l’atelier de Brancusi a París, que va ser cedit a l’Estat francès per l’escultor abans de morir amb la condició que el Museu Nacional d’Art Modern es comprometés a mantenir-lo tal com el va deixar, amb les seves obres inacabades. Les imatges en gran format d’aquest estudi parisenc, ubicat a la plaça Beaubourg, s’exhibeixen juntament amb una pel·lícula realitzada en time-lapse (reproducció d’imatges fixes a una velocitat més gran de la que van ser preses) gravada en una de les naus abandonades de La Tossée, fàbrica tèxtil abandonada, al nord de França. Els habitants de Roubaix, població propera a l’edifici amb una majoria d’algerians, reviuen allà els seus somnis en breus narraci-ons orals, i s’hi imaginen com si fossin presidents de la república francesa o com a àngels planejadors sobre la terra dels seus avantpassats.

A l’Espai Zero de la Fundació Suñol l’artista empordanès Ricardo Trigo (1980) presenta quatre vídeos on apareix de manera explícita la qüestió del mètode en l’art: tant és fer servir una imatge o una altra, la seva significació depèn de la rememoració d’usos, les trampes de la narració, les expectatives frustrades. Res de nou. El cànon de l’art del segle XX, des de Duchamp, ja ens parla de l’arbitrarietat de tot senyal. Per a Trigo, el dilema de si la realitat és fora o simplement és una interpretació que elabora el nostre cervell és una obsessió; als seus vídeos posa les geishes, els gossos o els paisatges toscans al mateix nivell que els discursos articulats a la ciència, la filosofia o l’art. El fruit de totes aquestes inquietuds és completament dissuasiu, molestós, per molt que el seu autor pretengui captivar, descol·locar, crear repulsió en l’espectador. El títol de la mostra no pot ser cap més: Complicar un discurs.