El Moisès de Mann

L’obsessió que Thomas Mann va tenir sempre per arribar a ser tan gran com els més grans autors del període clàssic alemany el va portar, com és sabut, a reformular el mite de Faust —ja reelaborat per Goethe a partir dels textos de la tradició—, a Doktor Faustus, a reprendre determinats mites i llocs comuns de la tradició grega —com s’observa, entre altres llibres i narracions, a La mort a Venècia— i a anar a parar fins i tot als llibres més fundacionals de la cultura europea, font de totes les religions monoteistes, val a dir, el Pentateuc, el qual, com a bon luterà, se sabia de cor o de memòria.

Quant a aquest darrer aspecte de la seva producció, no s’ha d’oblidar que les lletres alema-nyes dels segles XVIII i XIX són plenes a vessar —sens dubte per influència de la Bíblia de Luter, que és, també, la mare de la llengua literària alemanya— de personatges, llegendes i mites de l’Antic Testament. Més concretament, la figura de Moisès, pare del poble d’Israel i, doncs, de la pàtria, sempre va interessar il·lustrats i romàntics. Herder va covar el projecte d’escriure una vida de Moisès, en la qual no l’hauria presentat sota el punt de vista del dogma o de la religió, sinó com a proveïdor d’ordre, costums i llei a un poble a les seves beceroles: no va fer aquest llibre, però va escriure molt sobre la religió dels hebreus. Goethe, de la seva banda, sempre atent als orígens orientals (o llevantins) de la cultura europea, es va proposar, igualment, d’escriure amb Schiller un llibre sobre la mateixa figura bíblica, bo i presentant-la no pas com un home de fe, tampoc, sinó com un home d’acció. Tampoc no va arribar a escriure tal història.

Aquesta, justament, és la que va escriure Thomas Mann a la tetralogia Josep i els seus germans (es troba en castellà), publicada entre el 1933 i el 1942. No prou satisfet amb aquesta obra mestra —al meu judici la més alta producció de Mann—, l’escriptor de Lübeck va tornar al tema de Moisès, més específic dins el conjunt de les narracions bíbliques. Diuen els comentaristes que en això hi tingué a veure l’opuscle de Sigmund Freud, dedicat a la mateixa temàtica, Moisès i el monoteisme (1939), llibret en què el de Viena postulava la idea, gens forassenyada, que aquell va ser fill d’un jueu bencossat i de la filla del faraó, amant de descendència i d’un tros d’home. De fet, així presenta Thomas Mann el protagonista de la seva novel·la curta La llei (Das Gesetz), de 1943, que ara podeu llegir en estrafolària i revessa traducció catalana: “Qui es pensi, però, que haurien pogut pasturar-hi debades, és que poc coneix pas gaire qui n’eren els patrons, d’aquelles terres, els fills d’Egipte”, Girona, Accent, 2012, pàg. 32-33.

Però Mann, com era habitual en ell, va tenyir la narració de la fugida dels hebreus de les terres d’Egipte amb una sèrie d’ambigüitats que fan, d’aquesta narració, una cosa de debò enigmàtica. Perquè Moisès no hi és representat solament com el guia d’un poble, escaldat, amb escassa capacitat retòrica i nul·la eloqüència, sinó també com a protopare d’una gent que és literalment anomenat “xusma” i “gentalla”. Mann, hem de suposar-ho, no volia en cap moment denigrar el poble jueu; però, volent-ho o no, va presentar els ancestres dels jueus que a Alema-nya ja començaven a ser exterminats com una massa amb poca capacitat de discerniment, fàcil d’engalipar, exactament com va passar amb les masses adherides al nazisme. Aquest és un enigma gran de la nostra narració d’avui, que només s’explicaria dins una visió de conjunt de la teoria de les masses i de les religions; teoria que, una vegada més, Sigmund Freud i els sociòlegs del seu temps van analitzar amb enorme acuïtat. Totes les masses esvalotades i incultes serien iguals, tant li fa que fossin de jueus esparracats o d’alemanys vestits amb les famoses camises de l’uniforme nazi. Ara bé: qui triomfa en aquest llibre és Moisès, l’home de fe sincera, i no el xerraire (com Hitler) Aaró.