Disparant sense bales

Rémi Ochlik (Thionville, 1983) era el nen prodigi del fotoperiodisme francès. Amb 22 anys va fundar la seva pròpia agència IP3 amb la intenció de cobrir temes de caràcter social i polític i conflictes de tot el món. El 2011 se’n va anar a Tunísia per immortalitzar les revoltes que estaven començant a assolar el món àrab i, al cap d’un any, el 22 de febrer del 2012, va ser assassinat a Síria en el bombardeig del centre de premsa d’Homs, en el qual va perdre la vida també Marie Colvin del Sunday Times i van resultar greument ferits Edith Bouvier i Paul Conroy.

“Rémi ja havia estat a prop de la mort diverses vegades, però no va ser fins a Tunísia, el 14 de gener del 2011, quan va veure morir un dels seus millors amics, el fotògraf francoalemany Lucas Dolega, tocat al cap per una granada lacrimògena, que es va adonar que no era un joc i que els fotoreporters s’havien convertit en dianes com qualsevol altre militar o insurgent”, va assegurar Émilie Blachère, la seva companya sentimental i professional, durant la presentació de l’exposició Rémi Ochlik, fotoperiodista. Les primaveres àrabs, 2011, que li dedica el centre Arts Santa Mònica, fins al 2 de juny.

La mostra, que s’inaugura aquesta tarda, es va organitzar gràcies a l’impuls de Joan Foncuberta i la col·laboració entre l’Alliance Française de Sabadell, l’Institut Français de Barcelona i el Festival Internacional de Fotoperiodisme Visa pour l’Image de Perpignan, el director del qual Jean-François Leroy és comissari del projecte, juntament amb l’amic i col·laborador de Rémi Ochlik, Arnaud Brunet.

El recorregut inclou 55 de les fotografies que el jove reporter va fer durant les primaveres àrabs a Tunísia, Egipte, Líbia i Síria, on va captar les últimes imatges: un grup d’insurgents intentant entrar a la ciutat de Baba Amra, un soldat que patrulla entre les runes i un esgarrifós funeral en plena nit per evitar que les famílies siguin atacades per l’exèrcit. Són obres que, a més de la càrrega informativa, demostren l’enorme creativitat i qualitat de la fotografia de guerra, i també la seva capacitat d’empatitzar amb els més febles i indefensos, que es posa de manifest també en els textos, que acompanyen les instantànies.

“Ens hauria agradat trobar a París la complicitat i disponibilitat que hem trobat amb el Santa Mònica. Però les institucions parisenques que s’ocupen de fotografia tenen la programació tancada fins al 2018 i la seva falta de flexibilitat no encaixa bé amb els temps del fotoperiodisme”, indica Leroy. El director del principal festival dedicat al periodisme gràfic va descobrir l’extraordinari talent d’Ochlik, quan amb 20 anys se’n va anar a Haití per immortalitzar la caiguda del president Jean-Betrand Aristide i de passada fer el seu treball de final de carrera. El resultat va ser tan extraordinari que el reportatge es va mostrar al festival i Ochlik va ser guardonat amb el Premi per a Joves Reporters, que, a partir de la pròxima edició, portarà el seu nom. “No hem organitzat aquesta exposició perquè s’hagi mort, sinó perquè la seva feina ha estat excepcional. Les seves imatges ja són emblemàtiques del que és el nou llenguatge de la fotografia de guerra i són la millor resposta a tots els cretins que afirmen que el fotoperiodisme és mort. Al contrari, cada vegada és més necessari, els fotoreporters són els nostres ulls al món”, explica Leroy, que prepara un llibre sobre les primaveres àrabs d’Ochlik. El llibre es presentarà el mes setembre durant la 24ª edició del festival de Perpinyà, junt amb l’exposició que, després de l’estrena a Barcelona, començarà una llarga itinerància. “Rémi era un etern insatisfet, però aquesta mostra li hauria agradat, tanca la història que ell va començar”, conclou la seva companya.