Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Sobre dracs, monstres i herois

La figura del ser maligne perviu des de l’aparició a cultures precristianes i asiàtiques fins a simbolitzar la crisi d’avui

Drac de l'antiga finca Güell a l´avinguda de Pedralbes de Barcelona.
Drac de l'antiga finca Güell a l´avinguda de Pedralbes de Barcelona.

Una poetessa romàntica, Joaquima Santamaria que signava amb el pseudònim d’Anna de Valldaura, inicia el seu llibre Tradicions religioses de Catalunya (1877) amb el relat Sant Jordi i el drac dels tres elements i de bon principi descriu aquest darrer tot dient: “Centúries i més centúries enrere, va presentar-se a les terres catalanes, un drac espaordidor, que podia moure’s en els tres elements, car volava, nedava i caminava. Tenia cap de brau, amb orelles teses i punxegudes; l’espinada cantelluda, sota l’escata, i afinant-se com una cua de serpent; es valia de sis potes de llangardaix amb unes ungles molt esmolades; guaitava amb ulls roents, que llençaven flames a voluntat, i com a complement de la seva embasardidora figura, portava dues alasses de ratpenat, que en volar esqueixaven els avets i les alzines de les boscúries i feien pols coscolls i brucs per rabassuts que fossin. Va encauar-se a una vella ciutat, d’on fugiren, esporuguits, tots els veïns, perquè si n’arreplegava algun, poc en restava del dissortat altre cosa que un munt d’ossos mal rostats”.

És una bona descripció del drac, com a arquetipus del monstre primordial, ésser que apareix amb freqüència als corpus mítics de grans civilitzacions precristianes: les antigues cultures de l’Extrem Orient (la xinesa, sobretot) i la civilització de l’àrea asiàtico-egípcia (Babilonia i Egipte); la cultura grecoromana i també l’Antic Israel són grans nuclis originadors del simbolisme del drac.

Dos dracs sobrevolen (i fan mudances) al carrer de Casp 33 de Barcelona.
Dos dracs sobrevolen (i fan mudances) al carrer de Casp 33 de Barcelona.

Com recorda l’historiador Jacques le Goff, l’Extrem Orient ha estat un dels grans focus de difusió de la mitologia del drac. Allí, aquest animal alat i volador apareix lligat al món urànic i celestial que amb la seva presència assegura la vinguda de les pluges, i amb elles, la fertilitat de la terra. No és estrany que el drac benèfic esdevingués l’emblema del poder dels emperadors. A mesura, però, que el drac es desplaça cap a l’àrea babilònica-egípcia, aquest simbolisme benèfic dels xinesos comença a perdre força, i una configuració al·legòrica molt més ambigua, que identifica el drac amb el serpent ctònic malèfic, va guanyant impuls.

A Babilònia, al Poema de Gilgamesh apareix un monstre (Humbaba) descrit així: “El monstruós Humbaba habita una cova del Bosc dels Cedres i devora qualsevol persona que s’endinsa en els dominis que ell protegeix”. La lluita que s’estableix entre l’heroi civilitzador Gilgamesh, acompanyat pel seu fidel amic Enkidu, i ell és un clar precedent del cavaller medieval tallant el cap a un drac, com també aquí succeeix.

El darrer pas, dins aquest contínuum de progressiva malignitat del drac, el trobem a la cultura semita de l’Antic Israel. A la Bíblia, hi apareixen éssers —el serpent temptador del Gènesi, els monstres Behemot i Leviatan que viuen dins l’element líquid; Rahab o bé els diferents dracs del llibre dels Salms— la malignitat dels quals és fora de tot dubte. Ara bé; la identificació explícita del drac amb l’enemic original de l’home —Satan— la trobem, per primera vegada a l’Apocalipsi, en un fragment que diu així: “I ensems aparegué un altre prodigi en el cel. Vet aquí un gran Drac, color de foc, que tenia set caps i deu parells de banyes, i damunt els seus caps set diademes”.

A partir d’aquestes fonts bíbliques queda fixat a la literatura cristiana, l’antic mite de combat consistent en la lluita d’un monstre amb un campió de Déu, que si bé a l’Apocalipsi és encarnat per l’Arcàngel Miquel, en el decurs de l’època medieval adoptarà les formes de bisbe, eremita o cavaller que personifica el Bé.

El drac com a enemic original de l’home (Satán) apareix per primer cop a l’‘Apocalipsi’. A partir d’aquí es fixa el mite del combat d’un ésser dolent amb un campió de Déu

La lluita de l’heroi i el drac. El tema de l’enfrontament entre un home i un monstre és quasi una constant a la mitologia universal i, a més de la mitologia babilònica, són els herois grecs (Jason, Cadmos, Perseu, Teseu) els qui ens proporcionen diferents exemples. Però encara més abundants són els protagonistes dels mites nòrdics, dels poemes èpics de l’Edda islandès, de les sagues viquingues o dels antics poemes dels anglosaxons com Thor, Sigurd, Sigfrid o Beowulf.

A l’Occident cristià va ser Jacobus de Vorágine, un dominic genovès del XIII, qui en la seva influent obra Legenda santorum, o Llegenda àuria, va popularitzar la temàtica. En efecte, Varazze introdueix la doble variant —pietosa o cavalleresca— segons sigui un sant (o santa) el qui s’enfronta al drac o bé un guerrer. El primer cas ve exemplificat pel papa sant Silvestre, coetani de Constantí, el famós sant Marcel, bisbe de París i dues santes, santa Marta i santa Margarida. La primera, germana de Llàtzer i Maria va arribar miraculosament als boscos d’Arlès i Avinyó però es va trobar amb la desagradable sorpresa del drac que hi vivia; la segona, santa Margarida, va ser una màrtir cristiana dels primers segles. Tots i totes, amb dejunis, pregàries, aigua beneïda, estoles i bàculs en el cas dels bisbes, van amansir miraculosament els ferotges dracs que vivien a les coves o llacs de les ciutats que volien protegir.

Aquí, però, ens interessa la variant guerrera protagonitzada per sant Jordi. L’autor ens diu que Jordi, tribú capadoci, havia vingut a la ciutat de Silene (Líbia) prop de la qual hi havia un llac on vivia un monstre que havia destruït la gent d’armes que havia intentat d’occir-lo. El monstre s’apropava sovint a les muralles de la ciutat i, amb el seu alè pudent i enverinat, ho matava tot. Per evitar les visites, els ciutadans li donaven cada dia un parell de moltons. Però van començar a escassejar, i aleshores van decidir donar-li cada dia una criatura i una bèstia. Ningú no es va poder lliurar de la terrible obligació. Un dia, l’atzar va designar la filla del rei per al sacrifici. El monarca va oferir or, argent i la meitat del reialme per obtenir-ne la salvació. Va comprendre que tot era perdut, però enmig de plors va aconseguir del poble un ajornament de vuit dies per poder plorar la filla. El rei va ordenar que hom guarnís la donzella amb els vestiments reials i tot seguit ella va dirigir-se cap on era el drac.

No és un trencadís sinó un grafit que, miraculosament, es conserva al carrer de Déu i Mata 136 de Barcelona.
No és un trencadís sinó un grafit que, miraculosament, es conserva al carrer de Déu i Mata 136 de Barcelona.

Jordi, que passava per allí, va observar que la noia plorava. Li preguntà i ella li acabà contant el motiu de la seva desesperança. Jordi li va prometre d’ajudar-la, en nom de Jesucrist. En aquest moment, el monstre va sortir de l’aigua al cavaller va muntar a cavall i, fent el senyal de la creu, va envestir el monstre amb tanta força que el va travessar amb la llança. Aleshores, dirigint-se a la filla del rei, li va ordenar de lligar el monstre pel coll amb el cinyell i no témer res. Quan això va ser fet, el monstre va seguir la donzella, com un gos manyac, cap a la vila. Els vilatans, en veure-ho, van fugir cap a les muntanyes perquè tots temien de morir. Jordi els donà confiança dient que era un enviat de Déu per deslliurar-los del monstre; el rei i tot el poble, en nombre de vint mil homes, sense comptar dones i infants, van ser batejats, i Jordi desembeinà l’espasa i va llevar el cap al monstre i manà que quatre parelles de bous s’emportessin la despulla fora de la vila.

El rei féu construir una església en honor de la Verge Maria (de l’altar de la qual brolla una font que guareix malalts) i va fer ofrena de grans riqueses a Jordi; ell les distribuí entre els pobres.

Segons Ramon d’Alós Moner, les primeres versions catalanes de la Llegenda àuria daten de les darreries del XIV conservades en dos manuscrits, un de la Biblioteca de Catalunya i l’altre de la Biblioteca Reial de Madrid, que ell publica. A aquestes cal afegir-hi La Consueta de Sant Jordi, petita obra de teatre mallorquina editada per Josep Romeu i Figueras.

Enroscats, camuflats (n´hi ha dos!), en un fanal del XIX (plaça Reial,1 de Barcelona).
Enroscats, camuflats (n´hi ha dos!), en un fanal del XIX (plaça Reial,1 de Barcelona).

A la Renaixença, apareixen variants romàntiques com la de Francesc Maspons i Labrós i la d’Anna de Valldaura. A mitjans del XX serà el prolífic Joan Amades el qui se’n fa ressò en el Costumari Català. Lluis Millà edità un text patriòtic: Sant Jordi, patró de Catalunya (1972); la bibliografia posterior és àmplia.

Sobre les diferents variants introduïdes a la llegenda, les versions antigues situen el combat en terres africanes, a Silene (Cirene), Líbia; les romàntiques ja el desplacen a terres catalanes però sense especificar el lloc i no serà fins la invenció de la tradició d’Amades afirmant que el combat va tenir lloc a Montblanc, que la llegenda quedarà localitzada. L’episodi s’ha reproduït a tapissos, còdexs, bestiaris, homilies miniades, taules d’església, capitells de claustre, frontals d’església, escultures, quadres i retaules.

Les interpretacions. Martí de Riquer, en referir-se a les llegendes del drac, dóna una primera interpretació historicista: “Que nosaltres sapiguem, aquest tipus d’interpretació és inexistent a Catalunya. En canvi, a nivell interpretatiu és més que freqüent l’associació entre el drac i els moros, amb la consegüent identificació de sant Jordi amb el cavaller feudal que lluita contra aquests amb tropes catalanoaragoneses com sant Jaume ho feia amb les castellanolleoneses”.

La formulació d’aquesta lectura és la següent: les forces del mal (el drac) que envaeixen Catalunya no són altra cosa que les hosts dels sarraïns. Aquests cometen tot tipus de malvestats; i quan, ensenyorits ja dels quatre elements (no en va el drac domina l’aire, la terra, l’aigua i el foc), es decideixen a cruspir-se la donzella (la desemparada Catalunya), apareix Jordi, el jove cavaller representant de l’aristocràcia feudal catalana que, en aferrissada lluita contra l’invasor golut, el fereix de mort i, davant els ulls astorats d’un rei i d’un poble impotents, torna la donzella al rei sense demanar res a canvi.

El nucli més significatiu de la llegenda no seria cap altra cosa que l’expressió simbòlica i al·legòrica d’una lluita, el rerefons de la qual seria la lluita real i històrica menada contra els sarraïns durant la reconquesta. En una altra direcció, trobem que Jordi (Georgós en grec) significa pagès, i aquesta etimologia porta cap uns altres horitzons. Amades, en el Costumari Català, emfasitza el caire primaveral del 23 d’abril i ho fa recorrent a la teoria de les pervivències a la que tan afeccionats eren alguns folkloristes. Certament, el refrany relaciona el dia de Sant Jordi amb la meteorologia i amb espècies vegetals com el raïm (el vi), cireres, blat, prunes, peres i l’ordi. El mateix Amades descriu un seguit de processons, peregrinacions i aplecs primaverals, de caient agrícola, que diferents pobles iniciaven precisament la diada de sant Jordi.

Dos dels tres dracs que han fugit del Museu de Zoologia (Parc de la Ciutadella).
Dos dels tres dracs que han fugit del Museu de Zoologia (Parc de la Ciutadella).

Els dos blocs d’interpretacions —les historicistes i les naturalistes— tenen un comú denominador: els símbols són percebuts com a cristal·lització o manifestació de forces, elements o situacions externes a l’individu. En canvi, les interpretacions psicologistes tendeixen a interioritzar l’estructura dels mites i les llegendes, veient-hi no l’expressió d’un fet extern, sinó de la nostra pròpia estructura psíquica.

Un dels autors que aviat es va interessar pel mite de l’heroi aquí descrit fou Carl Gustav Jung. Per a ell, que vincula la temàtica del drac amb l’inconscient col·lectiu, el mite de l’heroi que lluita contra un monstre és la representació arquetípica d’una lluita interior en la qual “triomfa sobre les tendències regressives de la libido”. El drac, símbol del costat tenebrós, negatiu, instintiu i caòtic del nostre inconscient (allò que els junguians anomenen l’ombra) i símbol també de la natura devoradora i mortífera d’una part de la nostra personalitat, ha de ser vençut. La lluita que l’heroi manté contra la bèstia no és sinó la prova heroica per excel·lència: la domesticació dels instints (recordeu l’amansiment del drac, després de lluitar amb sant Jordi). Aquest amansiment i posterior mort del drac allibera, segons Jung, el nostre interior i en fa recular els aspectes regressius i animalitzats de la libido, permetent-nos de recuperar la donzella (la consciència o la vida) que el drac pretenia devorar. En poques paraules: el drac som nosaltres mateixos; i només aquelles persones capaces de vèncer el mal d’elles mateixes poden convertir-se, com sant Jordi, en herois.

Dracs exposats al passeig de Gràcia (nùmero 75) de Barcelona des del balcó.
Dracs exposats al passeig de Gràcia (nùmero 75) de Barcelona des del balcó.

És Josep Ferrater i Mora qui, a les Formes de la vida catalana (1972), desenvolupa un tipus d’argumentació de ressonàncies maragallianes (vegeu, per exemple, l’escrit de Maragall Sant Jordi, patró de Catalunya) força propera a la visió intimista de Jung.

Els altres dracs... Hi ha, doncs, interpretacions per a tots els gustos i dracs, segons èpoques i cultures: des de bèstia monstruosa i infernal a l’ombra, la part més fosca i tenebrosa de nosaltres. Els significats simbòlics poden variar amb i en el temps. Així, si en altres èpoques, les associacions tradicionals eren ben pregnants, avui ens deixen força indiferents, però en canvi, la simbolització del Drac-Crisi que vivim amb una inusitada intensitat pot resultar ben significativa. En el titular de portada d’EL PAÍS del passat 11 d’abril llegíem: “Los mercados acentúan el ataque” i no es difícil imaginar la figura d’uns mercats especulatius escumejants d’avarícia, d’insolidaritat i llençant foc per la boca, que s’abraonen sobre la prima de risc del deute espanyol i la deixen, com les víctimes del drac d’Anna de Valldaura, feta “un munt d’ossos mal rostats”.

Si deixem la imatge del Drac (mercat) contra la indefensa donzella (l’economia espanyola) i ens situem en els àmbits de la política professional o de l’esport també aquí abunden els monstres malèfics. Conclusió: de dracs i monstres, el món n’està farcit. En canvi, ens manquen els herois d’altres èpoques que com Gilgamesh, Perseu, Sigfrid o Jordi de Capadòcia apareixien en el moment oportú i amb la seva meritòria tasca de carregar-se dracs i aranyes deixaven la terra més neta de com l’havien trobada. Aquest combat, avui, sembla més complicat i tot fa preveure que caldrà continuar escrutant l’horitzó per veure si apareix algun matadracs que ens ajudi a retrobar l’esperança de les primaveres futures.

Joan Prat és antropòleg i professor de la Universitat Rovira i Virgili