Insubmisos il·lustrats

Ja han passat sis mesos, però ell, amb obra pòstuma, es mereix passar entre els grans la seva última Diada. Per l’obra prèvia, per la dolorosa novetat, per la projecció truncada. Ell és el gran, en tants sentits, Félix Romeo, mort el passat 7 d’octubre als 43 anys. Ell, “l’insubmís il·lustrat”, segons el seu amic Martín Casariego, aquest cop no podrà venir de Saragossa a signar el seu nou llibre, Noche de los enamorados. I, tot i així, acompanya a Almudena Grandes, Álvaro Pombo i Enrique Vila-Matas en el pòquer d’asos de la narrativa espanyola de la jornada. Ho fa a més amb una novel·la unida a l’homenatge d’amics com Javier Cercas o Ignacio Martínez de Pisón, un relat sec i dur que connecta emocionalment amb la seva obra mestra, Amarillo, i que aprofita una investigació “de paraules” sobre l’assassinat comès pel seu company de cel·la (Romeo va estar tancat en negar-se a fer el servei militar el 1995) per enfrontar-se amb els cucs i les mosques que, segons deia, mai es va poder treure de sobre.

 Generós com era, a Romeo no li hauria importat cedir l’apel·latiu d’insubmís il·lustrat a Enrique Vila-Matas, mestre d’un gènere que s’estimava tant com l’autoficció. Amb Aire de Dylan, en concret, l’autor de Bartleby y compañía aprofita el personatge de Vilnius, estrany de sorprenent semblança amb Bob Dylan, per tornar a fer de les seves en una obra que, a més de revisitar alguns dels seus temes predilectes (el sentit del fet narratiu, el joc de màscares, el debat ficció versus realitat, la possibilitat de la biografia) homenatja Shakespeare i Nabokov en una esplèndida barreja d’humor, enginy, teatre, erudició i oportuna crítica a la frivolitat cultural del país. L’epígraf inicial de Reverdy, “Necesito tanto tiempo para no hacer nada que no me queda tiempo para trabajar”, resumeix bé la nova aplicació de les sempre heterodoxes intencions vilamatianes.

També per lliure, com el saragossà i el barceloní, i també com ells curull de referències que van de la música a la filosofia, el càntabre Álvaro Pombo aterrarà amb el seu flamant Premi Nadal, El temblor del héroe. Enemic de la insubstancialitat, l’autor d’El metro de platino iridiado proposa la història d’un professor jubilat que s’emmiralla en quatre personatges dialogants, algun d’ells covard, algun pervers, algun víctima d’impostures tan letals com les del Tartuf de Molière. La novel·la, en la qual tornen a ser protagonistes temes tan habituals en Pombo com la culpa, la covardia i l’engany psicològic, palesa una exigència per sobre de la de molts premis, tot i que ho fa amb l’aixopluc, no sempre narratiu, de Plató, Barthes, Kierkegaard i Sloterdijk.

La reina de la Diada serà, però, Almudena Grandes, que amb El lector de Julio Verne continua, millorant-la, la nissaga d’Episodios de una guerra interminable. Novel·la d’aprenentatge que en les seves tres primeres parts es troba entre el millor de la madrilenya, El lector... es contagia més de Verne que de Galdós, ja que recrea la veritable guerrilla antifranquista al Jaén de 1947-49 sota la mirada d’un fill de guàrdia civil destinat a viure mil aventures, incloses les polítiques. Amb escenes de gran intensitat, personatges tan suggeridors com Cencerro o El Portugués i un clam en favor de la llibertat que és ja marca de la casa, la novel·la de Grandes amaga a una altra gran insubmisa. Per això, paradoxalment, llegir-la és gairebé un deure.

L’un viu, l’altre mort. L’un mexicà, l’altre argentí. L’un inventor de La Pirámide, metàfora caribenya del D.F., l’altre creador de la zona, univers faulknerià a l’entorn de Santa Fe. I tots dos, protagonistes de Sant Jordi com a autors llatinoamericans amb més títols nous sobre la taula. El primer, Juan Villoro, viu un moment dolç a Barcelona, on treballa i on guanyà el Premi Herralde 2004: tot d’una, acaba de veure-hi publicats Arrecife, novel·la entre el Saramago de La caverna i el Ballard de Noches de cocaína; els contes de fracassats de La casa pierde, recuperats a Alfaguara; el minillibre digital Diego Armando Maradona, que obre la nova col·lecció Zoom d’Anagrama; i, per rematar-ho, l’assaig amb DVD documental Materias dispuestas, que reuneix la visió de la crítica sobre la seva obra, i la novel·la gràfica La calavera de cristal, editada per Sexto Piso.

Prolífica carn de clàssic, doncs, com ja ho és un Juan José Saer que, des de la seva mort el 2005, no deixa de revaloritzar-se. A la valenta publicació a El Aleph de 1.500 pàgines seves en dos volums, l’un amb els Cuentos completos en ordre invers i l’altre amb les seves primeres novel·les —inclosa l’excepcional Cicatrices—, només calia afegir-li la recuperació del fals policial La pesquisaper entendre per què, segons Ricardo Piglia, dir “que Saer és el millor escriptor argentí actual és una manera de desmerèixer la seva obra”. I tot plegat, com Villoro i per si calgués... per triplicat.

Una de les obres més importants del segle XX en castellà. El volum reuneix per primer cop, tal com desitjava l’autor, els quatre llibres d’Antagonia: Recuento, Los verdes de mayo hasta el mar, La cólera de Aquiles i Teoría del conocimiento. La novel·la d’una novel·la.

Protegit de Cortázar i admirat per Roa Bastos i Vila-Matas, Sánchez és dels grans tapats de les lletres argentines dels 60. Aquí hi han les dues primeres novel·les: una, la història d’una parella, amb causes i efectes emotius; l’altra, vivències d’un particular grup musical. Una troballa.

Val la pena fer la inversió econòmica i monetària perquè entre les 11 obres de l’irrepetible escriptor aplegades en aquesta primera entrega hi ha algunes de les novel·les i, sobretot, relats més celebrats d’ell, realitzades entre els 40 i 50: Los usurpadores, La cabeza de cordero, Muertes de perro, El jardín de las delicias...

 Sota les mantellines de dol que es veuen en el fastuós enterrament del cap de la policia sembla que s’hi dibuixa més d’un somriure... Amb la novel·la més virulenta i descarnada, l’autor espanyol exiliat a París als anys 50 fregit per la censura va aconseguir ser finalista del premi Goncourt. Gran oportunitat per conèixer la seva obra.

Premi Biblioteca Breve per a aquesta obra iconoclasta, surrealista i provocativa, molt en la línia del seu creador, pare de relats com els de Suomenlinna. L’esperpent ve aquí donat (meteorits i punks, a banda) per les peripècies d’un agent secret espanyol i el seu antitètic ajudant que han d’acabar amb un grup d’extrema esquerra en plena Transició.