Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
PENSANT-HO BÉ

Drassanes

Al voltant de la nova datació del vell edifici

No me’n sé avenir del circ creat al voltant de la nova datació del vell edifici de les Drassanes de Barcelona.Jo he vist dos equips arqueològics fent corredisses per veure qui s’enduia la notícia que l’emblemàtica construcció no era del segle XIII, com fins ara s’havia cregut, sinó de finals del XVI, 300 anys enllà, que no són precisament quatre dies. L’equip A excava des del 2010 i ha arribat a aquesta conclusió sobre l’evidència dels basaments dels arcs actuals i les restes de l’antic edifici trobades al passeig de Josep Carner. L’equip B és més llançat: combina l’arqueologia amb el periodisme de grans titulars en un programa setmanal de TV-3 anomenat Sota terra. El capitaneja un arqueòleg tocat amb salacot fins i tot quan va en metro al Museu Marítim. Aquest programa no es va poder estar d’anunciar, dies abans de l’emissió, el fabulós canvi de dates que trastoca —així ho va dir— la història de l’art català, fet que va provocar la convocatòria immediata d’una roda de premsa per part de l’equip A per tal de deixar ben fixada l’autoria de la descoberta. Lamentable.

Com més lamentable encara és que es justifiqués el desajust cronològic amb una explicació tan peregrina com que aquest país, arquitectònicament parlant, va arribar a l’excel·lència el segle XIII, i quan, a finals del XVI, va necessitar unes drassanes més espaioses va repetir fil per randa els patrons del seu acreditat gòtic civil, de manera tan perfecta i acurada que en els següents 500 anys tothom havia de pensar que es tractava de l’edifici original. L’antihistoricisme és flagrant.

Però és que a més en aquest lloc de descobriments tan prodigiosos hi té la seu des del 1941 el Museu Marítim, una institució suposadament científica que té com a primer objectiu investigar i preservar el seu propi patrimoni. De veritat en els darrers 70 anys ningú no s’havia plantejat la discordança entre les mides de les embarcacions de l’Edat Mitjana i les del Renaixement? Perquè era molt probable, com ara es demostra, que aquestes estiguessin en relació amb les mides dels tallers on es fabricaven. I que això passi en un dels edificis considerat dels més emblemàtics de la ciutat no té perdó de Déu.

Ens hauria de caure la cara de vergonya a tots plegats per la frivolitat amb la qual s’ha donat a conèixer aquest afer. Ens omplim la boca amb Catalunya cada deu minuts, però no ens ho prenem gens seriosament. Resulta que estaríem en presència de la inversió en infraestructura més important dels Àustries a Catalunya, però fins ara havíem preferit creure que era obra de Jaume I. Anem aviats.