Les morts volgudes

Quan el 2005 un septuagenari Lluís Maria Xirinacs va ingressar a Can Brians, ja estava cancel·lat. Va ser una mica pioner d’aquesta tendència tan actual com és pringar per delicte de pensament i expressió. En aquell cas, va tornar a llepar la sola de la justícia espanyola per enaltiment del terrorisme. Va ser un episodi profètic, bastant indigne. Poca gent el va sortir a defensar, quan el seu pecat —superb, esclar— només va ser expressar un sil·logisme, característic de totes les teories pacifistes, que ve a dir que quan existeixen dos agressors que s’hostien mútuament, la moral impel·leix a posar-se del costat del més feble.

La teoria pot agradar més o menys, però és evident que es tractava d’una escenificació filosòfica i que aquell home cristià no hauria hagut d’entrar a la presó. Tanmateix, com deia, el país se’l mirava més aviat com qui es mira un pallasso vell, rememorant les batalletes del tardofranquisme. L’any 2000 Xirinacs es va plantar a la plaça Sant Jaume en el que va ser el seu últim intent de concitar l’atenció i tenir repercussió, com l’havia tingut dues dècades enrere, inclús aconseguint mig milió de vots que el van dur al Senat.

Era una època en què un jove independentista se sentia completament orfe d’idees i referents i me n’hi vaig anar. Vaig aguantar tres hores i vaig quedar fascinat pels contrastos de l’acció reivindicativa i el personatge. D’una banda, Xirinacs es dirigia a la consciència íntima del poble, però, mentrestant, el poble transitava plàcidament ignorant-lo, com si fos un colom més de la plaça. Valorava que els qui fèiem rotllana l’escoltéssim, com si fos sant Nicolau Pistoler, però ens feia comprendre que tant li fotia qui fóssim. Mentre que les seves paraules t’empenyien a la reflexió pacífica, els seus ulls t’incitaven inequívocament a la violència; si hagués volgut t’hauria muntat un Waco amb una sabata i una espardenya. Era un rotllo passiu-agressiu estimulant i estèril. Per fugir-ne com de la pesta, vaja. Es va acabar prou malament, amb la seva declaració d’amistat a ETA al Fossar. Allò va ser per la Diada del 2002.

Només tres mesos més tard vam tenir un altre capítol de l’ancestral tradició catalana —egolatria i immolació— que no he sabut mai deixar de relacionar. Després que el Barça perdés contra el Sevilla per 0 a 3, Joan Gaspart va oferir la seva carn en sacrifici en un Camp Nou inundat de mocadors blancs. Va fer marxar els directius de la llotja i, amb el cap cot, va aguantar la pedregada trenta segons llarguíssims mentre el públic, atiat per l’oferiment ritual, s’engoril·lava més i més. Gaspart dimitiria poc després i, en la seva mort volguda, s’enduia a l’altre món uns pecats no només seus, fecundant la regeneració del club. Heroïcitat o divisme?

El suïcidi ritual agrada molt els catalans. Xirinacs, que ho sabia, va voler que el seu últim pollastre fos la seva mort. I ens va voler fer sentir malament deixant una nota de comiat que era una crida. Realment, va anar a punxar on sabia que podia fer mal, en aquella consciència montserratina xirucaire que tan bé descriu Oriol Malló a Confessions d’un kumba ressentit. Sigui casualitat o no, la seva mort plena de retrets al poble va coincidir amb l’arrencada de la dècada ominosa del Procés. Si era el que pretenia, no se li pot negar l’èxit de matar-se o deixar-se morir, segons la versió.

El que jo no havia entès era el perquè del revival de les últimes setmanes, que ha arribat fins i tot a TV3 amb una adaptació còmica i woke del llibre de Jordi Lara Sis nits d’agost, feta pel mateix autor, amb un documental hagiogràfic pagat per ni més ni menys que 372 mecenes i —potser el més increïble— amb la nota de suïcidi ‘Acte de sobirania’ musicada magníficament per Sanjosex, que el noi ho fa tot bé. Ves a saber què ens vol dir el règim amb aquesta reivindicació d’un personatge més que amortitzat. I dic que no ho entenia perquè ara ja sí. M’hi ha ajudat molt Oriol Junqueras, que, per aquesta Diada, ha fet una crida insòlita a la desmobilització, atraient les ires populars cap a la seva còrpora voluminosa, en un acte messiànic que no es veia a Catalunya des de Gaspart. Que ja em sembla bé, perquè el tema ja fa pudor de peix podrit i s’ha de matar. Ara bé, no em direu que no és divertit que ens vulguin fer fer un Xiri, deixant-nos morir mentre hiperventilem. Potser li hauria agradat i tot.