L’Ulisses de la catalanor

“Un resumen de mi vida, de la Vida en mí, hasta hoy, 1968, treinta y nueve años, podría ser una continua decisión de no ceder nunca un milímetro de terreno a nada que vaya contra la Vida en el hombre”. És una resposta de Blai Bonet a l’entrevista que li va fer Baltasar Porcel. Destino, 8 de juny de 1968. La data, en aquest cas, sí importa. No perquè aleshores Bonet hagués retornat al seu Santanyí natal. És el Maig del 68 allò que compta. Quan l’any següent es va publicar Míster Evasió, el seu protagonista -Marc Esquert- va ser publicitat com un paradigma del jovent del 68. Fa sentit. L’ona expansiva de la revolta parisenca podia sincronitzar amb la mena d’heterodòxia de Bonet: aquell vitalisme místic, eròtic i existencialista, tot ben barrejat, que el feien sentir-se com un ser estranyat. Estranyat també a la cultura catalana.

Pregunta final de Porcel. Quins defectes tenen els catalans? Des de la distància que implica l’estranyament, resposta. “Globalmente, somos un defecto: el defecto de no querer ser, no querer saber, todo esto en el sentido de conformarse, de resignarse a solo ganarse pasablemente la vida”. El defecte, doncs, seria la gris mediocritat com a horitzó vital. Bonet estereotipa la catalanor com una manera de viure oposada a la seva concepció de la vida. Aquest xoc entre el jo i el col·lectiu al qual es pertany és el nucli de Míster Evasió, tensió que es resoldrà amb l’evasió i l’obsessió: el protagonista escriu la seva memòria lluny de Catalunya i, a la vegada, tenint obsessivament a la consciència la vida viscuda allà per entendre per què és un estranyat.

Editada el 1969, Tres i Quatre la va reeditar al cap de gairebé vint anys. El 1995 va ser inclosa a una fase avançada de la mítica i tosca col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana”, el 2009 la publica el Consell Insular de Mallorca. Ara surt per cinquena vegada. Nicolau Dols ha acurat i escrit el postfaci d’una nova edició, la de Club Editor, l’editorial on Xavier Pla va recuperar la canònica El mar amb capítols inèdits i on Dols va rescatar Judes i la primavera. El retorn ve acompanyat d’una novetat filològica rellevant: per fi s’incorporen els fragments que la censura va tatxar i l’editorial va eliminar per tal que pogués ser publicada per primera vegada.

“És l’Himàlaia de Blai Bonet”, va dir Biel Mesquida el 2009. “No hi ha dubte que Míster Evasió és la columna vertebral de la seva narrativa”, va afirmar Jordi Coca. “Blai Bonet és l’ombra que batega per sota de moltes d’aquestes provatures”, afirma Joan Todó a La verda és porta parlant de la narrativa textualista dels setanta, “ell hi havia arribat abans, amb Judes i la primavera i Míster Evasió”. “En el conjunto de la narrativa catalana contemporánea, Blai Bonet ocupará un lugar de excepción con esta novela”, va profetitzar Joaquim Marco a Destino quan va publicar-se. L’ocupa? Mereix ocupar-lo? Parlem-ne. De les seves virtuts, problemes i defectes.

Al seu estudi Nicolau Dols explica que existeixen unes plaguetes on s’acumulen materials parcialment coincidents amb el que seria Míster Evasió. Algunes duien uns títols manuscrits: Ulisses o Ulisses III. Que Bonet tenia al cap la novel·la ja centenària pot deduir-se de la forma esqueixada de la narració o del nom d’alguns personatges d’òbvies ressonàncies homèriques: Nausica, Marta Penèlope. Més significativa és la primera de les cites que encapçalen el llibre: “Irlanda: truja que devora la seva pròpia ventrada. Joyce”. És en aquest sentit que Bonet concebia la novel·la i Irlanda, en el seu cas, era Catalunya, entenent Catalunya tal com ell ho explicaria a Porcel o exposa Esquert després de l’escena de trencament amb el seu pare que el porta a reconèixer-se la identitat ha adquirit: “xarnego sense ser-ho”. El Dublín de Bonet serà Barcelona.

La novel·la, tanmateix, gairebé mai s’ha interpretat així. Qui més clar ho va veure, si no vaig desencaminat, va ser Jordi Cornellà-Detrell. El 2011 el professor Cornellà-Detrell va publicar un article excel·lent al Journal of Catalan Studies. Identificava qui s’amagava rere la figura d’Uriac -Josep Carner- i transcrivia fragments censurats. Els que estudiava mostraven la voluntat joyceana de la novel·la: la deconstrucció de la catalanor, com ara s’encerta subratllant fins i tot a la contraportada. És una llàstima que Dols ni l’esmenti.

Manuscrit erràtic

Un dels articles més suggeridors sobre la novel·la el va escriure Joan Mir, company de pensió de Bonet a Barcelona. És de 1988 i ara pot llegir-se al volum Sexe furtiu. Conclou amb una afirmació provocadora: “Per bé o per mal amb Míster Evasió, la cultura nacional catalana perd un autor, però el guanya, en català, la literatura internacional”. És el fil que ha argumentat durant les pàgines anteriors: el llibre va assumir el desafiament de ser l’Ulisses de la catalanor. S’ho podia proposar un heterodox com ho era Blai Bonet. I encara millor si les coordenades de redacció eren disruptives com ho van ser una part dels seixanta: temps de la subversió de la moral tradicional impulsada pels joves amb la seva conducta.

Per això la data d’escriptura dona eines per interpretar la novel·la. Al seu estudi Dols cita el testimoni de Joan Mir. Hi explica que alguns dels residents van inspirar personatges de la novel·la -els amics empordanesos del protagonista, per exemple- i que l’escriptor l’hauria redactada durant el curs 1963-1964. Dubto que l’hagués acabada tan aviat. Cornellà-Detrell hi va escoltar uns ressons de 1966. A la conversa de Bofill, Uriac i Esquert, a cada moment Uriac (Carner) pregunta al jove si es diu Marc. Passava tres quarts del mateix a l’entrevista de Porcel a Carner publicada a 1966, el poeta també pregunta a l’entrevistador si es deia Baltasar. No són els únics ecos de 1966.

El protagonista, segon fill d’un matrimoni que viu a la casa dels avis paterns, n passa la infantesa a Calella de Palafrugell. Un company d’estudis definirà L’Empordà com “reserva moral de Catalunya i baluarte moral de Occidente”, al cap de dues ratlles farà comparèixer Josep Pla. 1966: El quadern gris d’un Pla reconegut com l’escriptor que irradiava més catalanitat. Encara algun altre detall menor. A la novel·la de Bonet s’esmenta un parell de vegades El procés i el 1966 va ser quan es va distribuir la traducció de Gabriel Ferrater. Potser sigui al·lucinosi meva, però encara més acostades al magma del 68 són la menció a Tuset Street. Allò més probable és que la redacció de Mister Evasió s’estengués durant el tram central dels seixanta, empeltant la imaginació de Bonet a un moment de fondes revisions de l’imaginari del país.

A principis dels seixanta, quan Espanya comença a ser també un país capitalista, la conscienciació sobre el fenomen del barraquisme va anar en augment, tant que la dictadura va començar una intensa i maldestra política urbanística per resoldre aquest problema (com documenta Iñigo López a Los olvidados). El canvi de pell que experimentarà l’adolescent de Palafrugell l’activa l’impacte d’aquella misèria. La que el 1964 va plasmar a un reportatge que va sotraguejar la moral de la societat del nou catalanisme: Els altres catalans de Francesc Candel, que també va passar el seu via crucis per censura. Dos anys després el lector podia sofrir el descens als inferns d’El carrer de les Camèlies de Mercè Rodoreda, que tenia les barraques com a estació del camí de desolació de Cecília C. Però és sobretot un altre llibre de 1966 el que va desbrossar el camí pel qual va transitar Bonet: Señas de identidad de Juan Goytosolo. Hi tornaré.

Abans del 30 de setembre de 1968, sigui com sigui, Bonet va presentar un original a la convocatòria d’un nou premi de narrativa: el Josep Pla. Les bases s’havien publicat al març: 500.000 pessetes de premi, publicació i Destino, que convocava, tenia una opció preferent per adjudicar-se els drets de les obres presentades. Es van presentar 34 originals. Teresa Pàmies, Guillem Frontera o Vicenç Riera Llorca entre d’altres. El Pla, igual que el Nadal, s’adjudicaria la nit del 6 de gener.

A l’endemig, tanmateix, un altre mecanoscrit de Bonet va tenir un lector ben particular: el censor. A principis de novembre es va iniciar el procés administratiu de Míster Evasió a la Dirección General de Información - la censura franquista-. El tramitava Llibres de Sinera, una empresa editora que va tenir una història curta. Havia nascut aquell 1968 sota l’advocació d’Espriu i entre els primers llibres que van publicar destaquen Temps obert de Pedrolo o Tots els contes de Calders. L’havia impulsada el metge i poeta Felip Cid i un dels seus assessors era el professor i crític Joaquim Marco, que hi va publicar el recull Sobre literatura catalana i altres assaigs. El 6 de novembre l’editorial va presentar el mecanoscrit a censura i el dia 13 el lector havia emès el seu informe. Podia autoritzar-se si es tatxaven fragments a vint-i-dues pàgines. Després un altre lector va reduir una mica la sagnia.

La Nit de Reis de 1969 es va concedir el Pla. A mesura que avançava la deliberació ja es veia que guanyaria Onades sobre una roca deserta. Les últimes novel·les que van competir amb la de Terenci Moix eren de Joaquim Carbó i el finalista Estanislau Torres. A la cinquena votació La preparació de Bonet va quedar eliminada. Sortosament el secretari del jurat -Joaquim Marco altra vegada- no només va redactar l’acta sinó també va escriure un balanç d’algunes de les obres presentades. De La preparació en va dir el següent: “es una novela que alterna la descripción de una sociedad de consumo barcelonesa y ciudadana con las inquietudes religiosas y casi místicas. Interesa especialmente por su técnica muy acorde con la temática. La dolce vita de la calle Tuset reviste caracteres de pequeños dramas. Como en las novelas de Sanguinetti, el estilo y la estructura atomizada del libro ayuda a producir la impresión de salto, de vertiginoso avance, de poesía moderna. La preparació es la novela de un poeta atento a la sociedad que le rodea”. No s’acaba d’assemblar gaire a Míster Evasió, potser el jurat la va llegir per sobre i es va fixar sobretot en l’escanyament del motlle narratiu tradicional.

Febrer de 1969. Sis exemplars de Míster Evasió a censura, es comprova que s’hagin fet les tatxadures, sí, expedient tancat. El text mutilat ha circulat fins ara. A la nova edició es reintegren els fragments censurats, però, ai las, els erudits llaunes no podrem identificar quines són les paraules que fins ara no s’havien pogut llegir. Llàstima!

Al març del 69, a les envistes de Sant Jordi, es va començar a distribuir. Al reclam, d’entrada, es va dir que la novel·la havia estat finalista del Josep Pla. No ben bé. Més interessant era la versió publicitària de l’argument: “la condició humana interior i exterior del noi de 1968 devorat pel trust de la Història”. Sí, però no del tot. L’obra no va tenir una recepció destacable. Ni de la crítica ni de públic. Ràpidament va quedar desemparada. Quan es va acabar l’estiu del 69, Llibres de Sinera va deixar de publicar. Marco es va quedar amb el peu editorial i va posar en marxa Ocnos, una col·lecció de poesia.

Signes dels temps

De quina mena de llibre estem parlant? D’una revisió autobiogràfica que el narrador escriu després de viure l’estranger. Aquesta revisió sobre s’acompassa a una reconsideració del col·lectiu al qual pertany. D’entrada recorda família i religió com a esferes matrius perquè són amb les quals trencarà per fonamentar la seva nova personalitat. Va d’allò privat a allò públic. La transformació és inexplicable sense el contacte amb l’alteritat mísera que oculta la seva pròpia societat. A la vegada la ruptura amb el món d’origen es produirà quan el protagonista descobreixi la vida nocturna al Barri Xino. El successiu despreniment l’acaba portant fora del país. Allà el contacte amb l’exili serà l’enèsim motiu de desencant amb la manera estereotipada de ser dels qui eren els seus compatriotes.

Aquest és Marc Esquert, aquest és Álvaro Mendiola. No hi ha suplantació de personalitat ni tampoc he fet cap joc de mans. La descripció de la trajectòria del protagonista de Señas de identidad (1966) val exactament igual pel de Míster Evasió (1969). A Mendiola, de fet, no crec que l’hagués incomodat definir-se com “un xarnego sense ser-ho”. Encara més. Per convertir aquesta experiència de transformació personal en forma literària els dos escriptors van usar el mateix motlle narratiu. No valia el del realisme. Ja no. El canvi de pell dels personatges tindrà com a correlat un discurs experimental, fent ús sovint del collage i incrustant textos històrics a la narració. Aquesta és el sentit d’una consanguinitat formal que Margalida Pons va apuntar ja fa molts anys. Signes dels temps. No són els únics.

Més discursos, més experiències s’entrecreuen. El febrer de 1965 Pier Paolo Pasolini va fer estada a Barcelona i va dictar una conferència sobre “la contaminació estilística”. Blai Bonet estava assegut a primera fila, com han recordat Brotons i Alzamora. L’escriptor i la professora recorden també que el mallorquí va fer seus els plantejaments de l’italià. Més. El 1967 Pasolini va fer una breu escapada a Barcelona mentre rodava Edip Rei. Va fer un passeig guiat pel seu amic José Agustín Goytisolo i els acompanyava Salvador Clotas -que havia viscut a la mateixa pensió que Bonet-. Van recórrer els barris de les barraques, el Xino i el cementiri de Montjuic. Seran els espais del poema “Trattative con Franco” -que ara pot llegir-se en català a l’edició de Poema en forma de rosa-, espais elaborats a la novel·la de Goytisolo i també a la de Bonet. Signes dels temps, de l’efervescència ètica i estètica que acabarà galvanitzant el Maig del 68.

L’evolució narrada a Míster Evasió amb una llengua fastuosa no és difícil de resumir. Sintetitzada es veu clarament la impugnació podríem dir-ne contracultural que es va proposar Bonet. Va actuar com un beat de la catalanitat (Kerouac és citat) destruint la truja que devora la seva ventrada, potser només com ho faria el Pau Riba del primer Dioptria.

Després d’un parell de pàgines que ens situen al final de redacció de la novel·la, Esquert, que s’està a Ginebra i té vint anys, comença parlant de la seva infantesa en part convalescent. La família. El nen creix a una casa descrita amb prou de detall. Molta imatgeria religiosa i una paret mestra: l’àvia materna. Ella encarna la dimensió domèstica d’una moral resclosida, basta i conservadora, que assetja qualsevol forma de cultura o liberalitat, encarnades tímidament per la mare del protagonista. Ho veiem a través d’un to tirant a costumista. D’aquesta moral -la del “Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina”- en Marc en voldrà fugir, evadint-se. Però això ho descobrirà després. D’entrada s’evadeix quan la família l’interna a un col·legi de Barcelona perquè segueixi estudiant. Així acaba el primer capítol i comença el primer viatge.

Després de la crítica a la institució familiar, educació i església. Esquert narra la primera nit a l’internat de La Salle al barri de la Bonanova. Ja hi surt un personatge grotesc i rellevant, un altre autoritari: l’Hermano Clemente. Al final del capítol Clemente el cita al seu despatx, decorat amb retrats de dos Papes, Franco, Mussolini i Hitler. D’entrada li clava a la consciència la paranoica repressió sexual, vinculant-la a la mort. Li explica el cas d’un intern de setze anys que va sortir un dia per estar-se amb la família. L’havien anat a buscar les seves cosines. A l’hora de la migdiada elles havien seduït aquell bon noi, que mossega el satànic pecat de la carn. Al tornar a l’escola no havia gosat confessar-se i -avís: ve un tòpic- l’endemà se’l van trobar mort. L’endemà Esquert sortiria de l’escola per anar a catequitzar nanos del Somorrostro.

El següent capítol, el tercer, és el del segon viatge. Les pàgines del trajecte són magnífiques. El grup d’interns pugen dalt d’un autobús i, a mesura que baixa -podria ser el carrer Muntaner-, ell descobreix Barcelones que coexisteixen Barcelona. De la ciutat rica i de la gent d’ordre (aquí picada d’ullet a Cristian Segura) a la ciutat dels suburbis on s’hi oculta misèria i perversió. Primer les torres burgeses descrites amb una enumeració que n’inclouen un que només podia aplicar-se a les d’aquella ciutat: a les lleixes de la biblioteca hi tenien la Bernat Metge i la Bíblia de Montserrat, edicions de fil, enquadernades per Brugalla i sense tallar. Després vindran les cases de pisos als carrers encaixonats. No ho diu, però és l’Eixample. I arriba al carrer Pelai, avantsala de l’altra Barcelona, aquella on no es veuen torres ni porters. Identifica els magatzems El Siglo, és a dir, l’autobús baixa per la Rambla.

Per primera vegada Esquer contempla el Xino. Veu un formigueig humà d’homes i dones que són com el conductor i el revisor de l’autobús, una descripció de pells i rostres que podia ser de Pasolini. Veu uns nois engominats, vestits amb caçadores de pell i texans. Són soldats americans. Veu locals nocturns com el Tabú, “havia de ser el meu cau d’onze del vespre a les quatre de la matinada”. I a la vorera del Panam’s veu un nano de tretze anys, l’Antonio, que segueix un home gran que l’ha xiulat i deixen la Rambla per endinsar-se cap a l’Arc del Teatre. És el territori d’una homosexualitat amagada, la de Genet i al de Goytisolo, la que s’entreveu a la novel·la de Bonet. L’autobús continua fent camí. S’aturen al Pla de Palau. El grup anirà caminant fins al Somorrostro. “Caminàvem ran de mar: feia olor de podrit”. Per primera vegada Esquer contempla les barraques.

Una narració disgregada

És en aquest punt, fonamental en la història, quan al narrador se li descontrola l’artefacte discursiu que ha posat en marxa. La lògica del relat ens porta a deduir que l’impacte de la misèria, i després de la transgressió, transformarà la identitat del personatge, però l’efecte del cop de realitat no se substancia al text. Així el nucli de Míster Evasió -la fascinant mutació del protagonista, encarnació d’un canvi moral d’enorme transcendència- es disgrega i la potència de la proposta ideològica que planteja Bonet -l’Ulisses català- en bona mesura es perd. Sembla com si el llibre no hagués tingut editor, com si n’havia tingut El mar: Joan Sales. Però Sales ja va refusar la següent novel·la: es titulava Les cabres i esdevindria Judes i la primavera.

Aquesta mancança narrativa, per contrast amb les escenes familiars o a l’internat, s’evidencia poques pàgines després. L’Antonio, el nano de tretze anys, explica històries als joves catequistes entre el portaavions nord-americà i la muntanya de Montjuic. El narrador usa un recurs molt freqüent a tot el llibre: en sec ens situa al pis de Ginebra on escriu les pàgines que estem llegint. Dues línies després retroba l’Antonio, ara al New York del carrer d’Escudellers. És el tercer viatge i repeteix el segon. De la Bonanova al Xino. Entre un i l’altre ha d’haver passat el temps, però aquest temps biogràfic el narrador no recuperarà. L’el·lipsi pot ser justificada com una estratègia narrativa de l’experimentació antirrealista, d’acord, però la decisió ens escamoteja comprendre què ha sentit Esquert quan comença a mudar de pell.

El següent capítol, el quart, manifesta altres problemes. Esquert ja no viu a La Sallé sinó a una pensió, amb la dispesera i dues persones més -un professor i un marroquí que l’acompanyarà a Ginebra-. Hauria de preparar l’ingrés per fer Enginyeria Industrial, però no estudia. Passa les hores el Xino o llegint llibres antics sobre història de Barcelona que li deixa un professor amb qui conviu al pis. El capítol és un collage. S’hi copien frases llegides al carrer, s’intercalen converses que escolta o en les quals participa, sobretot destaquen els fragments de llibres en català antic -inclòs algun del Llibre d’Amic e Amat-. Al començament reprodueix un títol que sembla d’una obra medieval, síntesi perfecta del que Bonet voldria que fos Míster Evasió: Descripció de Barcelona, feta per lo discret e vagamon Marc Esquert, xarnego “Cataloniae et Amoris Causa”, dit “Lo Fill del Fuster”. Però després no vindrà ben bé això. Potser el narrador pretenia connectar passat i present d’una Barcelona heterodoxa, la dels jueus del passat i els xarnegos del present, uns i altres invisibles pels “habitants de la ciutat” que “viuen d’esquena al mar”. Tampoc qualla aquest discurs. El collage, pel que fa a la seva eficiència literària, queda a mig fer.

I així arribem al darrer capítol, el cinquè, que ocupa més d’un terç del conjunt. Si a l’anterior explicava que havia viscut a una dispesa per preparar l’examen d’ingrés a Enginyeria, ara l’acció comença el dia que li notifiquen que ha suspès l’examen per quarta vegada. Però no sembla que visqui a aquella pensió perquè, de fet, es retroben companys del segon capítol, una certa incoherència narrativa. Amb ells hauria de sortir a la nit per celebrar una revetlla a casa d’unes nois. Esquert, ja divuit anys, no es veu amb cor. Ja pot insistir el seu room mate, a qui ha xafardejat el calaix i de qui s’ha cruspit dues pastilles estimulants. Ja li pot donar un condó, que res. De fet Esquert el provoca tant que el seu company li acaba girant la cara amb un cop de puny. I aleshores sol sí que se’n va.

No anirà a la festa amb els seus de sempre sinó al món que ha decidit fer seu. Tres mil sis-centes peles a la butxaca, taxi i cap al Xino, arriba a un altre antre: el Cosmos. Va begut, inicia una conversa amb un adult de quaranta anys. “Tinc divuit anys i encara mai no he pogut enraonar amb el pare. Avui és el primer cop que enraono de debò amb un altre”, li diu Esquert. La conversa continua fins que hi ha un espai en blanc a la seva memòria. I només pot reconstruir instants: despertar-se a la platja amb més diners a la butxaca dels que tenia al sortir de la pensió, el taxi en direcció a l’Escola Industrial -podria ser que visqués a la residència universitària?- i es posa a plorar. Perquè li fa angúnia que hagi passat allò que no s’atreveix a dir-se. Arriba a l’habitació, hi ha el seu company, es despulla per allitar-se i plora altra vegada. No pot explicar d’on ve i esclata amb una confessió desesperada. “Et juro que no soc un perdut, ni un pinxo, ni un ma...”. No va acabar de dir el que les dues primeres lletres implicaven: marica. S’adorm. El següent passatge es transcriu un titular de premsa: “Profesor hallado muerto en extrañas circunstancias”. Són fils argumentals que queden penjats.

Comença el desenllaç de la història. Marc Esquert torna a casa, a Calella, amb la mateixa maleta amb la que havia arribat feia vuit anys, per reconèixer el seu fracàs. Deixa d’estudiar. No serà com el seu germà gran, una encarnació modèlica de la moral tradicional, de la catalanor, perquè es casarà com toca i ho farà a Montserrat. Ell no. “Reconec que no tinc família. També reconec que no soc família”. Només falta el gest que ho certifiqui: la ruptura amb el pare després d’una discussió durant la qual s’ha enfrontat a l’autoritat i s’ha endut un parell de cleques. És la ruptura. Ell no serà com ells. Serà una altra cosa. Marxa per ser Míster Evasió.

A Ginebra hi va perquè un amic -un professor dels que ha conegut a Barcelona- hi anat per operar-s’hi. El visita a l’hospital on es recupera i, en un gir argumental posat amb calçador, a l’habitació hi ha una altre persona que dominarà l’escena: Uriac, un poeta que des de 1945 viu a la ciutat Suïssa i que és una projecció de Carner. Posats a desafiar “la fossilització de la cultura”, Bonet no s’hi va posar pas per poc. La definitiva impugnació de la catalanor la farà Carner/Uriac, quan fa una valoració com severa de la seva trajectòria com a poeta i com a persona. És en aquestes pàgines on hi havia més línies censurades, com va dir Cornellà-Detrell i com posa en valor Nicolau Dols.

Cap altre escriptor encarnava tan purament la catalanor com Carner amb la seva obra, però la seva projecció ficcional -Uriac- es revoltava contra el mite que ell encarnava i havia ajudat a construir. “Quedaré folrat potser amb la bandera catalana al prestatge d’una biblioteca del cementiri”, proclama quan es refereix a l’edició de la seva obra completa. No havia viscut perquè ell i els seus versos havien estat l’encarnació d’aquella vida blana, paradigma de la mediocritat, del gris confort d’una estampa natural. Res més i ara ho veia més clar que mai. “Setanta any de badocar, de posar-me a escriure com posar-me el termòmetre, fa vergonya”. Ell era la literatura de la mediocritat, la cultura que rebutjava la Vida. I contra aquesta cotilla, vell, es revoltava. La millor manera de demostrar-ho seria el retorn a Catalunya. “He decidit de no morir verge i màrtir, inscrit a un calendari clandestí”. Deixaria de ser el mite exiliat perquè només així podria viure la vida.

Per poder viure Marc Esquert s’havia quedat a Ginebra. Per treballar a l’estranger, com feien milers i milers d’espanyols. Per poder anar al cinema, festejar i els caps de setmana escriure pàgines i més pàgines al seu bloc per explicar amb ansietat que, a la fi, obsessionat pel seu passat, havia aconseguit resoldre la tensió. Havia necessitat transformar-se en un altre: “un xarnego sense ser-ho”. Però això havia deixat enrere la catalanor: per no cedir ni un centímetre més a res que anés contra la vida. Per constatar l’enorme esforç en brut per ficcionalitzar aquest esperit del 68 val la pena llegir Míster Evasió, l’esborrany d’una gran epopeia.