Análisis
Exposición didáctica de ideas, conjeturas o hipótesis, a partir de unos hechos de actualidad comprobados —no necesariamente del día— que se reflejan en el propio texto. Excluye los juicios de valor y se aproxima más al género de opinión, pero se diferencia de él en que no juzga ni pronostica, sino que sólo formula hipótesis, ofrece explicaciones argumentadas y pone en relación datos dispersos

La refundació de Barcelona. Versió 2.0

Els Jocs Olímpics van escenificar la plena normalització de la democràcia espanyola en sincronia amb els dies de vi i roses del Final de la Història

Un saltador als Jocs de Barcelona 1992.
Un saltador als Jocs de Barcelona 1992.

El moment no suma ni vint segons i la clau és el suspens dels últims deu. El relleu definitiu l’ha protagonitzat un mite del bàsquet espanyol -el blaugrana Epi-. Amb la torxa encén la fletxa que llançarà l’arquer -Antonio Rebollo- i, quan la flama incendia el peveter, esclata una ovació en l’Estadi Olímpic que ressona a televisions de tot el planeta. Sis anys després de la nominació (“À la ville de... Barcelona, Espanya”) i d’obres faraòniques per sincronitzar la capital catalana amb les grans urbs del seu temps, els barcelonins van experimentar l’orgull de ser-ho en aquell instant catàrtic (un eco del gol de Koeman a la final de Wembley de feia pocs mesos). L’autoria intel·lectual i política d’aquell orgull i el seu sentit l’ha definit bé l’enginyer Aitor Romero: “la refundació va estar comandada per una visió general socialdemòcrata a l’estil del despotisme il·lustrat (Oriol Bohigas, Pasqual Maragall) i per un màrqueting optimista que va acabar creant una mena de patriotisme metropolità”.

A la intensitat del suspens de la fletxa se li sumava l’estilització de l’escena. La música, la il·luminació, la bellesa de la paràbola que va traçar la fletxa en la nit. Però en aquella imatge hi havia alguna cosa més que també era icònica, un detall més de la suma de detalls culturals de la cerimònia d’inauguració.Era la projecció global d’una tradició industrial: la del disseny. La torxa era obra d’André Ricard i el peveter de l’empresa AD (Associate Designers) de Bigas i Sant. Era una manera de dir nosaltres som això i ho mostrarem amb orgull.

Els Jocs Olímpics van escenificar la plena normalització de la democràcia espanyola en sincronia amb els dies de vi i roses del Final de la Història. Aquest és el context internacional. Aquell esperit, que no deixava de mirar la guerra a Iugoslàvia pel retrovisor, el sintetitzava el sil·logisme polític que l’alcalde Maragall va pronunciar per primera vegada quan la flama olímpica va passar per Tenerife. El que era bo per a uns, proclamava, era bo per als altres. “Y lo que es bueno para España es bueno para Europa, que es el marco posible y real y necesario del humanismo que transportamos como esperanza”. La fe en aquell esperit és constitutiva del Mite del 92: una ètica cívica sense la qual probablement no haurien confluït tots els actors implicats, sobretot públics i també privats, en la gran transformació de Barcelona que va posar els fonaments d’una ciutat nova i en va enterrar una altra.

El símbol de la ciutat enterrada van ser els xiringuitos demolits al barri de la Barceloneta, testimonis d’un tipisme ja anacrònic com ja és tot costumisme. Alguns van intentar resistir presentant recursos contra l’aplicació de la Llei de Costes, però les excavadores no paraven d’executar les ordres del Ministeri. Des d’un extrem del futur passeig, encara entre la runa, podien veure’s ja les dues noves torres emblemàtiques del Port Olímpic. Per poc temps una seria l’edifici més alt d’Espanya. Era un hotel de luxe i arquitectura de disseny -l’Arts-, una ruïna com a negoci a mitjans dels 90, però recomprada per un grup d’inversors quan Barcelona començava a ser un imant turístic global en bona mesura gràcies a la imatge que havia començat a projectar a través dels Jocs. Perquè emergís aquella nova ciutat, el principal atractiu de la qual era la vivència d’un hedonisme cool (a baix cost, hi ha Cobi per a tots), va canviar la seva estructura perifèrica i va canviar el seu model de desenvolupament.

Llums i ombres del canvi

Fins a la nominació agonitzava a la ciutat un model econòmic decadent, encallat en el temps. Barris industrials desnonats, avingudes buidades al Poblenou que feia un segle havia estat conegut com el Manchester català. Pocs llibres ho mostren tan bé com El barri de la plata de Julià Guillamon. L’esdeveniment esportiu va ser el catalitzador per impulsar una sèrie d’obres públiques planificades temps enrere i que eren condició necessària perquè fos possible el canvi de model. El model urbanístic, econòmic, social. El geògraf Oriol Nel·lo -un dels alfils de l’urbanisme maragallià- ho sintetitza amb la seva rigorosa elegància. “La clau del balanç és veure, precisament, fins a quin punt les actuacions d'aquell període es situaren contra tendència. És a dir fins quin punt recollien encara l'impuls de les reivindicacions de millora de les condicions de vida a la ciutat de 1965-1979, i, per tant, contradeien o temperaven les tendències de transformació urbana dominants ja llavors arreu d'Europa occidental”.

Es calcula que es van invertir 900.292 milions de pessetes en obra pública. Les constructores que se’n van endur la millor part del pastís van ser les de les germanes Koplowitz (un 28%) i Entrecanales (un 15%). Es van construir les rondes per oxigenar de vehicles un centre col·lapsat, però la inversió en transport públic va ser poc rellevant. Es va obrir el front marítim per suturar el centre amb la platja. D’alguna manera l’espai públic es va pensar en termes d’urbanisme socialdemòcrata, com argumenta Andrés Rubio a Espanya fea, però no va succeir el mateix amb l’habitatge. M’ho va fa veure l’historiador Marc Andreu. Sobre sòl públic i amb diner públic es va fer habitatge 100% privat. I Andreu recorda la reclamació que van fer l’AV Poblenou, la FAVB i CCOO: un mínim del 40% dels pisos de lloguer públic. “La modesta reivindicació va ser ignorada”.

Vist amb perspectiva, Nel·lo també considera que aquella va ser una oportunitat perduda. I reflexiona sobre la decisió de Maragall. L’alcalde havia viscut al Baltimore que es degrada com a conseqüències de la deserció dels veïns del centre de la ciutat. Podia passar a Barcelona? Les dades són clarificadores: entre 1975 i 1996 la ciutat va perdre 250.000 habitants, un sector considerable de les capes mitjanes va marxar cap a l’entorn metropolità. Per intentar que aquesta tendència no s’accelerés, es va optar per no promoure habitatge protegit a la Vila Olímpica. L’època no era l’actual, la de després del 2008, em fa veure la sociòloga Marina Subirats: fins a l’any 2000, a casa nostra, les desigualtats seguien decreixent i, a diferència del gir liberal neoliberal europeu, a Espanya encara seguien predominant socialment les idees progressistes.

 Entre el Mite del 92 i la Marca Barcelona

Les rondes, les platges, la reconsideració de l’espai públic són herència del 92. També va ser determinant la reforma de la terminal de l’Aeroport d’El Prat. Era absolutament necessària: en un any anava es va doblar la xifra de passatgers que rebia (de 6 a 12 milions), La reforma la va liderar el despatx de l’arquitecte Ricardo Bofill. L’edifici era un innovador contenidor de vidre al vestíbul central del qual destacaven quatre palmeres, símbol d’una nova modernitat de laboratori amb sabor urbà i mediterrani alhora. Passejar per les “Rambles” de la terminal era un altre motiu d’orgull local, banal, gràcies a la bellesa del seu disseny industrial i al sentiment conseqüent de saber-se admirats una altra vegada pel bon gust, pel disseny, per la modernitat.

Aquest era el nou model de ciutat. Sobre el Mite del 92, que s’emmirallava en el modernisme (els anys del Quadrat d’Or), es va construir la Marca Barcelona. Era un reclam que a començaments de segle va possibilitar l’impuls en el seu si d’una metròpolis del coneixement, aquella que Jordi Pueyo va cartografiar aquí mateix. Aquella de la qual parla Miquel Molina a Proyecto Barcelona. És el reclam que continua situant Barcelona entre les millors ciutats per viure-hi. (vegeu l’últim rànquing de The Economist), el que promociona amb encert l’associació Barcelona Global. Sobre la regeneració del Mite i la Marca el balanç encara està pendent i caldria integrar-hi des de la visió de l’alcaldia Clos fins a l’agenda verda Colau. Encara no tenim perspectiva. Però si podem tornar al moment d’aterratge al Prat de Bofill, la sensació plaent de viure relaxadament dins d’una marca optimista.

Però a poc a poc més barcelonins van començar a sentir que la Marca Barcelona profanava el Mite del 92. Podrien viure a la seva ciutat o molts serien expulsats d’ella després de la seva colonització per part d’un neoliberalisme que, entre el sector turístic i l’immobiliari, no deixaria durant dècades d’explotar la marca? Per dir-ho ara amb el catedràtic de ciència política Joan Botella: “encara està pendent esbrinar la connexió entre aquell moment magnífic i la trivialització a gran escala a partir, diguem, del 2000”. Aterra-m’ho: fins a quin punt anirien sentint-se estranys els barcelonins a la ciutat que va redescobrir el mar? Reformulem-ho: qui van ser els assassins de Cobi, qui vol matar les seves despulles?

Alguns projectes d’urbanisme al litoral aviat es van esllanguir. Massa aparador. Massa kitsch, fins i tot. Per exemple l’oci nocturn a la Vila Olímpica. Per exemple el centre comercial Maremàgnum al Port Vell. La seva propietat canviaria de mans, de bancs a fons, però no va funcionar mai com a espai de lleure. Tampoc va reeixir el cinema Imax, tancat per falta de públic i tant de bo rehabilitat pel Liceu. No menys significatiu és allò que va passar en un altre espai: la Marina del Port Vell. És significatiu perquè ha estat un èxit. Durant els primers anys la concessió la va guanyar una empresa constituïda per Caja Madrid i Fomento de Construcciones y Contratas, però la crisi financera va obligar a deixar la concessió. La va adquirir un grup d’inversió amb seu a Londres. Marcos Lamelas ho va descobrir: capital rus invisibilitzat en paradisos fiscals. Es va transformar la Marina perquè poguessin amarrar els iots més grans del món, va aparèixer una nova frontera entre el mar i la ciutat. De qui era la ciutat refundada? “Captació de fluxos, privatització, extracció, acumulació”, m’assenyala Jorge Dioni. La ciutat socialdemòcrata imaginada pel neoliberalisme pur i dur. L’hotel Vela, la última icona, és propietat d’uns fons de Qatar.

Aquella bifurcació entre el Mite i la Marca ara pot intuir-se en un altre instant mític dels Jocs Olímpics de 1922. Va ser a la cerimònia de cloenda. Després de dues hores arriba el final de la festa. Per megafonia s’escolta la veuassa de Constantino Romero. És l’hora d’homenatjar els atletes. Peret, Los Amaya i Los Manolos encadenen rumbes a l’escenari principal. Al final estrenaran un dels èxits de l’Olimpíades. No és la glucosa d’“Amigos per sempre” sinó l’alegria portuària de “Gitana hechicera”. Quan la canten tots alhora, per sort, s’ha evitat la catàstrofe que es podia haver produït. L’homenatge és festa, la festa és alegria, l’alegria és disbauxa. Centenars de membres de les delegacions assalten un escenari que no estava dissenyat per resistir tant pes. Els cantants no saben què fer, les càmeres de televisió tampoc. Constantino Romero pronuncia la frase que mítica que immortalitzaran Manel al títol del seu tercer disc: “atletes, baixin de l’escenari”. Quan Los Amaya canten “Caramelos” es veu a un tipus alt i prim, elegant i desmadrat, ballant i feliç d’estar al cor de la festa. Un instant de descontrol feliç. Talment com el preludi de la impossibilitat de controlar l’èxit de la ciutat global que es va gestar durant aquells dies. El primer avís de la ressaca.

Sobre la firma

Jordi Amat

Filólogo hispánico reconvertido en opinador y crítico literario. Los sábados publica reseñas sobre no ficción en Babelia y los domingos una columna buscando las raíces de la actualidad política. Ha estudiado la reconstrucción de la cultura democrática catalana y española, y su último libro es la novela de hechos reales 'El hijo del chofer'.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS