Josep Montero, cantant d'Oques Grasses: “La fama fa que donis voltes a coses que no tenen gaire misteri”

El compositor manté que la "humanitat està podrida, però cal mantenir la il·lusió"

Josep Montero, cantant d'Oques Grasses, a la seva piscina
Josep Montero, cantant d'Oques Grasses, a la seva piscinaAlbert Garcia

Era electricista, i als 26 anys va decidir que volia ser músic. Es va tancar a compondre. Amb el seu grup, Oques Grasses, va editar tres discos que li van permetre de tocar i treure el cap. Després de replantejar el seu so, van arribar els dos àlbums que van agermanar el grup amb la popularitat: Fans del sol i A tope amb la vida. Josep Montero (Roda de Ter, 1985) és un exemple de stakhanovista de la música que es va obligar a aprendre un nou ofici sobre el qual pensa diàriament. La mateixa ètica de l'electricista ‒ofici i respecte al treball‒ li marca la pauta com a artista.

I si això deixa de funcionar?

No hi tinc resposta. Només sé que no soc aquí per la fama i els diners. Em vaig posar a fer música perquè em sortia bé, m'agradava i feia que agradés, i perquè m'ajuda com a persona.

I no té por de repetir-se?

Repetir-se és inevitable. Parlem sempre de les mateixes coses, fins i tot quan xerrem entre amics. Crec que mentre vegi i senti coses, tindré quelcom a dir. I si això no em passa, és perquè tinc algun problema més important. Deu ser que visc poc.

Vostè no es va fer famós quan era un xicot. Com és la fama?

Quan un lleó caça, només pensa a ser eficient. Si a un lleó que caça l'estan mirant altres 5.000 lleons, passarà el dia anterior pensant com fer-ho. La fama fa que donis voltes a coses que no tenen gaire misteri. I a la fama l'acompanya la solitud.

I distingeix quan els altres parlen amb Josep o amb el cantant d'Oques Grasses?

Complicat. Ambdues coses solen anar molt juntes. Vaig fer un experiment amb el paleta al qual ajudo en la reforma de la meva casa, que no sabia qui soc. Mentre treballàvem, m'escridassava, fins i tot. Va venir a un concert, em va dir que ho feia bé, i malgrat tot, després d'un parell de dies em va tornar a tractar com al seu ajudant. Se li'n va fotre que fos famós. Per a mi va ser una alegria. M'agrada ser el paio que té un santbernat ancià, que fuma un porro de tant en tant i que li costa matinar.

Pot ser persona o ha de ser personatge?

Intento ser persona, tot i que si ho fos sempre, seria desagradable. Abans només parlava amb qui em queia bé, i ara he de parlar amb qui no parlaria. Aquí entra el personatge.

Vostè és el líder del grup, compon música i lletra i canta. Com negocia la seva autoritat?

Al principi els vaig dir que passaríem un any sense cobrar i tocaríem per pagar-nos un disc, i que quan el tinguéssim editat, ens donaria diners. Van confiar i això va ser el que va passar. Jo els indico els objectius en els quals crec, i generalment hi confien. Si dic alguna cosa que ningú no veu clar i em donen arguments, la considero. Jo no mano, penso el que és bo per al grup i li ho consulto.

Què li demana al futur?

M'agradaria retirar-me als 42 i fer cançons només per diversió. No vull ser milionari, soc auster i aspiro a l'autosuficiència: animals, un hort, un pou, poques despeses.

El seu cotxe no és pas auster.

Vaig tenir un accident greu amb l'anterior. Vaig pensar que, si comprava un cotxe gran, estaria més segur.

Vostè viu gairebé aïllat. No el perjudica per compondre?

Et pot limitar, però si vius a Barcelona, on et venen de tot contínuament, crec que això uniformitza. Aquí, sol, em busco, la qual cosa normalment fa por, però es pot aconseguir quelcom més personal. Soc més lliure, tinc el cap més fresc.

Vostè creu que el seu grup és rural o urbà?

No ens hem definit, i això és el que ens defineix. Fem el que volem musicalment i estèticament, no tenim un estil determinat, no tractem temes concrets. No som gairebé res.

El seu grup, però, és molt definible: expansiu, comercial, optimista i variat.

No crec que cançons com ara "La gent que estimo" siguin comercials, ni tampoc de discoteca. Sí que ho és "In The Night". Això és experimentar, jugar amb diverses classes de cançons. Crec que la nostra indefinició ens caracteritza. Per exemple, ara estic intentant compondre en castellà; vaig venut, però.

Haurien pogut sorgir a Barcelona?

No, a Barcelona no hauríem aparegut, com tampoc Manel a Osona. Això és el que dona personalitat als artistes. Si ets d'Osona i sones com de Barcelona crec que tens un problema.

Optimistes sí que ho són. Avui dia, no és ingenu l'optimisme?

Tinc ganes de viure encara uns quants anys amb una mica d'alegria. Quan es parla del món sempre arriba el "bé, així són les coses". Malgrat tot, s'ha de tirar endavant. Cal ser realista, la humanitat està podrida, però cal tenir il·lusió, també passen coses maques. Jo soc així.

Normas
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS