Cròniques de la ciutat aèria

Josep Carner va escriure el 1929 sobre la “vella i curiosa ciutat aèria” que s’alçava sobre els sostres de Barcelona: els terrats, un “altar del cel amb oferiments de roba estesa, coloms i clavellines”, on es podien sentir cançons i fer “cultes d’amistat i amor”. Aquests espais plans, lleugerament inclinats, amb terres de color de maó, habituals a la conca de la Mediterrània, compensaven “el desenfrenat individualisme dels carrers” de la ciutat. Acomplien, en efecte, una “funció social”. Com un autèntic explorador del futur, Carner també albirà la trista possibilitat que els terrats esdevinguessin un dia privilegi d’uns pocs inquilins. Una idea no gaire allunyada del que va passar. 

Terrats en cultura: el nou art de la ciutat aèria

Quasi un segle després de l’article que va escriure el poe­ta per a les pàgines del diari La Publicitat, la “gentrificació” que ha viscut Barcelona durant les darreres dècades ha accentuat el procés de privatització dels terrats des de mitjans del segle XX. Com ha passat en altres grans urbs, aquest procés ha fet que molts edificis emblemàtics de la ciutat hagin passat a ser apartaments turístics.“Molts residents han estat expulsats”, comenta Pol Noya, un dels membres de Coincidències, l’associació cultural barcelonina que des del 2013 s’esforça a recuperar amb artistes de l’escena local els terrats per a la ciutadania: “Alguns edificis s’han quedat sense ànima, sense comunitat que els habiti. Venien turistes i els propietaris moltes vegades tancaven els terrats per evitar que hi fessin festes. En aquest context, nosaltres volíem recuperar aquest espai de celebració social i comunitària, amb una proposta molt local per a la gent de la ciutat”. La proposta de Coincidències, Terrats en Cultura, ja va per la desena edició.

És 17 de maig del 2022, cap a quarts de vuit del vespre, i el cel encara brilla. Falta poc més d’un mes perquè la ciutat caigui en la primera onada de calor de l’any, però a peu de carrer ja se sent la xafogor. Al terrat d’una de les tradicionals Cases d’en Xifré, davant del passeig d’Isabel II, a prop del port de Barcelona, es respira un aire fresc. La història oral diu que els barcelonins també s’enfilaven a la ciutat aèria per aquest motiu: per gaudir dels corrents d’aire. L’equip de Coincidències, que es prepara per encetar la temporada de Terrats en Cultura (s’allargarà fins al 26 de setembre, quan tanquin amb un espectacle amb vistes al piromusical de La Mercè), ultima els detalls. Aquesta edició començarà amb una lectura de poemes. És l’Any Ferrater, i l’actor Pere Arquillué es disposa a entonar en uns minuts una interpretació personal de Les dones i els dies, acompanyat per la guitarra de Toni Ubach.

Cau la tarda. Hi ha expectació. A les mans d’alguns dels assistents s’entreveuen les cobertes grogues amb lletres negres i cafè de la clàssica edició que Edicions 62 va fer del llibre de Ferrater, publicat el 1968. La veu d’Arquillué, elegant, a estones irònica i burleta, dona una nova vida a poemes com ‘In Memoriam’, ‘Faula Primera’ o ‘Cambra de la tardor’. De tant en tant passa alguna gavina. És el que té l’actuació a l’aire lliure, que es confon amb la natura. Els acords d’en Ubach van deixant una curiosa harmonia entre els presents, entre els quals també s’endevina la mirada d’algun veí de la comunitat. Uns minuts després, quan acabi la lectura, els assistents s’estaran una estona més al terrat. Poc abans, els presentadors de l’espectacle han comentat que aquest espai ha guanyat recentment el premi Nova Bauhaus Europea, en reconeixement de la intervenció que s’ha fet sobre el terreny.Bona part de les rajoles han donat pas a un laberint verd d’arbustos, herbes i arbres. És també part de l’aposta urbanística que Barcelona fa uns anys que impulsa. El paisatge aquí s’ha “ensalvatgit”, com explicarà més tard a QUADERN el dissenyador de l’espai, Sergio Carratalá. Però abans d’arribar a aquest punt cal esbossar una breu història de la ciutat aèria.

Un espai entre el cel i la terra

Més de la meitat de les cobertes dels edificis de Barcelona són terrats, segons dades de l’Ajuntament

El terrat que s’eleva sobre les Cases d’en Xifré, el primer bloc de pisos moderns construït a Barcelona, entre 1836 i 1840, és testimoni d’un temps en què l’ús d’aquests espais plans i inclinats ja s’havia consolidat a la capital catalana. Contràriament al que es podria deduir d’una mirada passatgera, els tradicionals terrats responen a un tipus de construcció relativament recent a Barcelona.

Durant el segle XVIII, les cobertes dels edificis encara eren teulades, com descriu el llibre Terrats de Barcelona. Entre el cel i la terra (2012), una guia detallada d’aquest espai urbà escrita per Manuel Delgado i Anna Juan, amb fotografies de Marco Pinarelli. L’obra explica com els terrats van coençar a implementar-se amb el procés d’industrialització i el consegüent creixement demogràfic que va viure la ciutat durant aquella centúria, quan encara estava envoltada per les muralles que havien estat construïdes entre els segles XIII i XVI. Va ser necessari aixecar nous habitatges.

Els terrats feien més lleugers els edificis, a la vegada que se’n rebaixava el cost de la construcció. Amb el nou espai, també van aparèixer noves pràctiques: des d’estendre la roba fins a prendre la fresca en el que suposava una nova manera de socialitzar. Des de finals del segle XVIII, els terrats, que en un principi eren un espai comú entre les classes treballadores, comencen a prendre importància entre les classes més adinerades, com demostra una construcció d’aquella època, el Palau de la Virreina, amb un dels primers terrats distintius del cap i casal. Aquesta estructura arquitectònica es va posar de moda. Les construccions de les illes de l’Eixample a mitjans del XIX, o els edificis modernistes aixecats fins a principis del XX, en són exemples. La privatització del terrat des de mitjans del XX per part de propietaris, que tancaven les portes d’accés als seus llogaters, va posar fi a les pràctiques comunitàries en uns espais progressivament destinats a les caixes dels ascensors, les màquines o les antenes de televisió.

D’aquí que el terrat de les Cases d’en Xifré sigui un bon exemple del retorn a la ciutat aèria, que des del Raval fins als cims de Collserola cobreixen en l’actualitat més de la meitat de les edificacions de la ciutat, d’acord amb xifres de l’Ajuntament de Barcelona. El 2014 el consistori va donar inici a una sèrie de mesures, entre les quals es troben subvencions directes o indirectes, per impulsar “terrats vius” i “cobertes verdes”. A mitjans del 2017, en concret, es va obrir un concurs de disseny per habilitar aquests espais, que segons l’Ajuntament permetrien, entre altres aspectes, una reducció de més del 20% del consum d’energia; un aïllament acústic de fins a vuit decibels, o una limitació de la quantitat de CO2 a l’aire i la temperatura de l’entorn. El de les Cases d’en Xifré va ser un dels 10 projectes guanyadors.“Imagina’t que el 50% de les cobertes planes de Barcelona de sobte es fan verdes. Seria una altra ciutat: el clima canviaria completament”. És la veu, a l’altre costat del telèfon, de Sergio Carratalá, director de l’estudi de disseny MataAlta, que el 2017 va ser un dels guanyadors del concurs esmentat. Durant l’entrevista, Carratalá també explica que la proposta del seu estudi passa per la “regeneració de l’ecosistema urbà”: “Totes les plantes intenten ser autòctones i adaptades a l’ecosistema que hagués tingut Barcelona fa 5.000 anys. Vam parlar amb botànics i biòlegs i vam crear aquest esquema de plantació”, afegeix. Això pot ajudar a aturar l’efecte de sobreescalfament conegut com a “illa de calor”, que es crea en ciutats com Barcelona, sobretot pels materials amb què aquesta ha estat construïda, com l’asfalt i el formigó. L’esmentat premi de la Comissió Europea que ha guanyat recentment MataAlta va ser en la categoria de Patrimoni Cultural Conservat i Transformat.

Escenaris d’educació sentimental

La lectura de Ferrater al terrat ensalvatgit de les Cases d’en Xifré evoca un territori comú per a l’educació sentimental de diversos escriptors catalans. A mig camí entre allò públic i allò privat, oberts a l’aire lliure però delimitats per l’estructura normal de l’edifici d’habitatges, aquests espais han estat un topos freqüent entre els escriptors de la ciutat a l’últim segle.Manuel Vázquez Montalbán, potser qui millor i amb més afecte els ha retratat, els anomenava “racons físics de la memòria”, contestant sense saber-ho la teoria de Pierre Nora dels lieux de mémoire, aquests d’afany una mica més nacionalista. A les seves històries, l’escriptor barceloní fixa el terrat com un espai de protecció i llibertat davant de la repressió i la desolació rampants als carrers del franquisme, uns espais on els veïns es reuneixen en comunitat i es consolen de les múltiples pèrdues viscudes després de la guerra “incivil”. Allà, en aquestes altures de la ciutat vella, al cor del Raval natal de l’autor, la mare soltera conversa amb el vell invàlid, la cosidora vídua s’entreté observant les piruetes del boxejador ja no tan jove, i el nen petit juga inconscient amb el gos escanyolit, segons mostren contes com ‘Bolero’, ‘Desde los terrados’, o, en especial, la novel·la del 1985 El pianista.

Aquesta última, primera d’un “cicle de la memòria” i text central del “desencant”, acull la famosa escena de l’“aventura dels terrats”, protagonitzada per uns veïns que, en un moment d’èxtasi comunitari, es llancen a recórrer els terrats com Douglas Fairbanks pels cels d’Aràbia, una aventura els ecos reivindicatius de la qual arribarien a les taules del teatre francès pocs anys després sota el títol de Le Voyage, amb direcció d’Ariel García-Valdés i guió del mateix Vázquez Montalbán.

El terrat com a espai personal i urbà acull sens dubte un simbolisme especial. Part d’això ho explica la idea del “pujar” que deia el francès Gaston Bachelard, que els atorga un caire revelador particular. Al terrat del pis familiar del carrer Aribau pujarà l’ansiosa Andrea, la protagonista de Carmen Laforet, per trobar, “debajo de un cielo cada vez más amenazador, como una bandada de enormes pájaros blancos, el panorama de las azoteas, casi cayendo sobre mí”. Així mateix pujarà al terrat la Teresa de Juan Marsé, que, incapaç de cedir al consell del Pijoaparte d’esperar-lo al carrer, entra clandestinament a l’edifici del Poble-sec on ell ha hagut d’anar i el segueix fins al terrat, on després d’una “áurea explosión de luz”, ha de descobrir no la cèl·lula comunista que el seu romanticisme burgès li fa atribuir al seu acompanyant, sinó amb prou feines “una pandilla de golfos o de obreros parados” sobre un fons de xemeneies de fàbriques, i al centre d’aquest “vulgar balneario casero”, un niño con bucles rubios que correteaba desnudo” i “cinco muchachos en camiseta” llegint revistes i còmics.

L’imaginari dels terrats en l’obra d’artistes catalans és àmplia, com a les històries de Manuel Vázquez Montalbán

Encara que el moviment ascendent més important, i al qual remeten tots els anteriors, seria el de la Natàlia de Mercè Rodoreda, rebatejada pel seu marit com la Colometa, el viatge vital de la qual, des de la República fins a la postguerra, trobarà els punts de tensió simbòlica a cada pujada al terrat per cuidar el colomar del seu marit, tan estimat per aquest i per a ella, en canvi, fosc reflex de la presó que és la seva pròpia vida.“¿Por qué subimos aquí arriba cada tarde?”, es pregunta un dels personatges d’El pianista. En contra del que es podria pensar, el terrat no és tant talaia per poder veure, aquesta seria més la funció del balcó (tot i que hi ha excepcions, com la de Pajarito de Soto i Javier Miranda quan pugen als terrats per observar la ciutat com ho faria un “diablo cojuelo de nuestro siglo”, segons escrivia Eduardo Mendoza a La verdad sobre el caso Savolta). El terrat és un espai que s’observa a si mateix, amb les seves pròpies lleis, usat per al relaxament i l’expansió del seus habitants, en festes i revetlles, encara que també és un espai contenidor de les dificultats humanes, de les crueltats del clima (els pals de l’estenedor, rovellats, menjats pel sol i la pluja), i de les crueltats de la història, inclosos els trets i les bombes de la guerra que han vist caure sobre ells, com han escrit Josep Carner o el poe­ta i hispanista Joaquim Marco, segons explicaven als seus poemes. Tota aquesta topografia urbana i sentimental representa el que Gaston Bachelard, a La poètica de l’espai, denominava el “drama de la nostra geometria íntima”.