‘Poemes de l’hora de dinar’, de Frank O’Hara: Versos urgents per retenir el moment

"De pressa!, un últim poema abans que perdi l’oremus”. La poesia de Frank O’Hara (1926-1966) fa una sensació d’urgència, de notes escrites al vol per no oblidar les impressions del moment. Va escriure força, i compulsivament, durant els seus estudis de música i literatura, i tot seguit en la seva vida professional com a professor i com a conservador d’art al MoMA. Va ser un dels membres principals de l’anomenada New York School, grup de poetes amb bones relacions amb els pintors adscrits a l’impressionisme abstracte. S’hi detecta de seguida la influència d’aquesta pintura, en el propòsit de reflectir en paraules les formes, els colors i els moviments. I les paraules estan disposades en la plana com els traços de color en el llenç.

El poema, també com el quadre, vol provocar un impacte emocional, i per això no sempre s’hi troba un propòsit definit ni se’n desprèn cap conclusió moral. Les coses simplement passen i el poeta hi para atenció, les destria, exposa les que el sorprenen o commouen, sense entrar a debatre sobre el seu significat. Encara que es tracta d’una poesia que, per dir-ho així, toca de peus a terra i no es perd pels viaranys de l’escriptura automàtica, s’hi adverteix també l’influx de l’experimentació de les avantguardes europees, en especial del superrealisme. En un poema en què explica un passeig a l’hora de dinar, els carrers per on passa, aparadors, anuncis, gent que veu, i certs pensaments que li venen mentrestant, al final diu O’Hara: “El meu cor és a la butxaca, és Poemes de Pierre Reverdy”. Enmig de l’enrenou, l’evocació d’un dels poetes superrealistes més singulars, que va passar la segona meitat de la seva vida en un monestir.

D’aquests poemes, publicats el 1964, els més característics són els que proven de reflectir la vida bullicio­sa, atrafegada i conflictiva de la gran ciutat, enmig de la qual un individu malda per conservar la serenitat i la lucidesa; un professional de l’art en aquest cas, amb múltiples compromisos i interessos, i atent als signes del temps, singularment el cinema. “Mares d’Amèrica | deixeu que els vostres fills vagin al cine…”: tota una reivindicació generacional de “l’ànima que creix a les fosques mentre imatges platejades li donen relleu”. Som a la Nova York de finals dels anys cinquanta i primers seixanta, la que s’entreveu a la sèrie Mad Men, en algun episodi de la qual no per casualitat el protagonista veu reflectit el seu estat d’ànim en un poema d’O’Hara. Nova York no n’és la protagonista, però sí el teló de fons, l’estat mental que dona forma a aquests Poemes de l’hora de dinar.

El menysteniment de la forma, la improvisació més o menys fingida i l’eloqüència col·loquial connecten amb l’estètica pictòrica predominant en aquell moment, així com amb el jazz i la música experimental. L’autoironia també és un tret remarcable en O’Hara. En un manifest sobre el personisme, el seu pretès moviment poètic unipersonal, afirma: “No crec en Déu, així que no he de fer elaborades estructures sonores”, establint un lligam, dens de significats, entre la fe i la creació formal. També hi diu que el personisme va néixer un dia que volia escriure un poema a algú i es va adonar que en lloc d’això podia trucar-li per telèfon. Els poemes d’O’Hara —els seus “‘I do this I do that’ poems”, en deia— tenen sovint l’aire de trucades en què algú comenta apressadament com li ha anat el dia; el màxim de subjectivitat amb el mínim d’implicació.