‘Toronto’, de Felip Bens: El passat culpable

Larry Forlati, el detectiu que protagonitza Toronto, mentre viu d’incògnit al Canadà, fa servir el nom fals de Philip Redbean, un homenatge al Marlowe de Raymond Chandler i al sobrenom del policia —Cigró Roig— que l’ha ajudat a fugir dels perills mortals que l’encerclaven a València; però de la mateixa manera que els herois de la novel·la negra clàssica estaven buits de passat, Felip Bens (el Cabanyal, València, 1969) segueix la línia que sembla haver-se imposat en la nova novel·la criminal i el dota de records adolorits, de drames familiars i de traumes personals, com si el passat fos una culpa.

Larry Forlati, que literàriament va néixer el 2015 a El cas Forlati, pertany a una família italiana escapada a València el 1930, a un llinatge amb vincles mafiosos i activitats delictives, a una branca que ha hagut d’exiliar-se a Anglaterra i on esdevé l’home que volia ser Marlowe, tal com anuncia el subtítol de la primera novel·la de la sèrie, com si Felip Bens volgués confirmar la veritat que la paròdia és la repetició de la tradició amb distància crítica: Larry Forlati creix i s’educa obsessionat amb les novel·les negres i el cine policíac i, en morir la mare, torna a València, hi funda una agència de detectius, s’enfronta al coneixement del seu passat com si anés a la recerca de la revelació d’un culpable —els negocis tèrbols de la família l’acusen—, s’ena­mora de la dona de qui no s’ha d’enamorar, i la ingenuïtat professio­nal el porta a solucionar el cas que l’empeny a viure d’amagat a Toronto, regentant com a tapadora una llibreria especialitzada en literatura policíaca i de màfia, clàssica i moderna, i en una selecció de les millors pel·lícules d’estos gèneres. I mentre Larry Forlati sembla investigar el seu propi assassinat futur, perquè els tentacles de la màfia que el persegueix no són finits, mentre les inacabables ramificacions de la família siciliana se li presenten de variades maneres, i constata alhora que el crim és una forma de relació social que cal canviar per tal que res no canviï, mentre el temps de la ficció recula al passat i l’espai s’expandeix —a més de la quotidianitat al Canadà, hi apareix la de València i Barcelona, la de Mèxic i Sicília, com si fossin unes guies de viatge—, el lector de Toronto es deixa endur plaentment per la traça amb què Felip Bens trenca la rutina de la narrativa negra.

A Toronto no hi són absents els episodis macabres, descrits com si es dotés la violència d’una elegància ritual; les diferents accions es mesclen sense entrebancar-se i les subtileses de la intriga no cessen; gràcies a les relacions familiars, el drama entre els personatges assoleix en els moments més intensos un aire tràgic que perfuma les anècdotes de transició entre els pics reveladors i essencials de la trama; i els personatges secundaris, en fi, constitueixen un cor que va més enllà del caràcter decoratiu, plenament inserits dins la profunditat dels avatars de la ficció, com si de sobte la crònica de successos s’humanitzés i tothom fos propens a la faula, al somieig i a la fantasia, en el fons uns seductors tan sentimentals com Larry Forlati. A Toronto potser hi falta alguna engruna de tensió moral, segurament convindria asfixiar una mica el to sentimental, o la persecució excessiva del caire afectuós de les relacions humanes, o la bona consciència de militar a ultrança en la bondat, però gràcies a la plasticitat verbal, a la precisió narrativa, a la potència figurativa, Felip Bens ha escrit una novel·la que es llegeix d’una glopada.