‘El monstre de Santa Helena’, d’Albert Sanchez Piñol: L’espectacle de les batalles

Els personatges principals d’El monstre de Santa Helena van existir, i, en un principi, podria semblar que Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) construeix un joc culturalista i sofisticat per especular què hauria pogut esdevenir si el març de l’any 1819 Delphine Sabran, marquesa de Custine, i el seu amant, l’escriptor Chateaubriand, s’haguessin embarcat cap a l’illa atlàntica, a gairebé dos mil quilòmetres de la costa d’Angola, on l’imperi anglès havia confinat Napoleó després de la derrota de Waterloo. La raó del viatge, ideat per la marquesa, és dur a la pràctica un dels temes discutits a la tertúlia literària celebrada abans al seu castell, “un aspecte de la vida que l’art reflecteix com un mirall”, i que es concreta d’aquesta manera: “els grans amants, tant de la història com de la literatura, posen a prova el seu gran amor tot superant dos grans obstacles: una gran distància i un gran adversari”. Chateaubriand ha de respondre al dilema que li planteja la seva amant, “satisfer-me o defraudar-me, acompanyar-me o tolerar que em lliuri a la companyia de Napoleó Bonaparte”, rival polític i enemic personal de l’escriptor, i, evidentment, accepta el repte d’anar fins a l’illa de Santa Helena, encara que li desplagui l’aventura.

Durant els primers compassos de la novel·la, El monstre de Santa Helena agafa la forma d’un dia­ri escrit per la marquesa, el lector segueix les vicissituds marítimes, rep les primeres impressions geo­gràfiques, climatològiques i idiosincràtiques de l’illa —tot és lúgubre—, coneix les peculiaritats del governador de l’illa i del sergent major que comanda els soldats, es familiaritza amb la tendència cap a la sàtira, el sarcasme i el grotesc de la narradora, i, a pesar de l’aire lleuger, com de paisatge de dibuixos animats, que impregna la narració, no hi ha res que destorbi el camí de la versemblança històrica —l’únic fet anòmal és l’esment d’un oficial a la proximitat de “la temporada del Bigcripi”. Mentrestant, el lector també creu que Albert Sánchez Piñol va preparant sense cap pressa el que semblaria que hauria de ser el clímax de la trama: la trobada entre la marquesa de Custine i Chateaubriand amb Napoleó, i en aquestes pàgines, més enllà d’una incipient dosi d’intriga gràcies a la intervenció d’una dona nativa mig bruixa, les estratègies usades convencen perquè hi ha presència de rea­litat humana, i les descripcions, els diàlegs i les atmosferes que s’esperen d’un escriptor de veritat assoleixen prou entitat literària. Però després de la col·lisió i de les contrarietats que representa reunir-se amb Napoleó

—un episodi que no està a l’altura de l’expectativa suscitada i sí a la vora de l’esperpent— el lector comprèn que les intencions de l’autor transcorrien per un altre camí, i aleshores s’adona que li ha passat el mateix que a la marquesa, que mentre s’estava en una fonda de l’illa pensa que el soroll continu que la molesta prové de la feina dels corcs quan, en realitat, es deu als xisclets d’un exèrcit infinit de rates: rere l’aparença d’una novel·la d’història-ficció, Albert Sánchez Piñol fa una altra volta de rosca a la novel·la d’aventures fantàstiques i de terror i, gràcies a l’aparició d’un monstre marítim —el Bigcripi—, tan destructor com Napoleó, s’endinsa exhaustivament en les lleis —sang i fetge—que regeixen el destí de la sèrie B. Però en arribar al nucli de l’acció —la guerra contra el monstre—, el lector s’endú una sensació similar a l’obtinguda amb la novel·la anterior, Fungus, on a pesar de les aventures que s’hi convocaven semblava que s’acabés imposant una certa paràlisi narrativa, com si en comptes de l’eficàcia verbal es preferís donar més importància a l’espectacle de les batalles.

No deixa de ser un discurs sobre el poder, el mal i la tirania, on Piñol és efectiu a l’hora de distribuir intrigues i tensions

Potser es pot trobar excessiva la transparència de la faula moral que s’hi narra —la novel·la no deixa de ser un discurs sobre el poder, el mal i la tirania—; potser hi haurà qui consideri que les converses entre els tres personatges protagonistes deriven massa sovint cap el soliloqui; i potser es considerarà un hàndicap la voluntat d’Albert Sán­chez Piñol d’impedir que algun lector es perdi entremig de les coordenades històriques —i això implica que la narració de la marquesa vagi massa saturada d’informacions—. Tot i així, El monstre de Santa Helena no representa cap lectura fatigosa perquè Albert Sán­chez Piñol no és mai inefectiu a l’hora de distribuir intrigues i tensions argumentals, aconsegueix una versemblança còmoda en convertir uns personatges històrics en elements de novel·la, i triomfa en el retrat de l’ambigüitat ètica dels contendents i en el seu transfuguisme.