ENTREVISTA

Carla Vall i Duran: “Els homes han de dir als abusadors que no són com ells”

L’advocada penalista i criminòloga, especialista en violència de gènere, és la responsable legal del Departament d’Abusos de l’Acadèmia del Cinema

Vall i Duran recorda que víctimes del gremi li feien consultes però després tenien molts impediments per denunciar.
Vall i Duran recorda que víctimes del gremi li feien consultes però després tenien molts impediments per denunciar.Gianluca battista

Carla Vall i Duran (Vilanova i la Geltrú, 33 anys) és feminista des que té “ús de raó política”. Moguda per l’ideal de justícia, va estudiar Dret, però a primer de carrera va viure “un capítol molt dolorós” i va a estar a punt de deixar-ho fins a tres cops. Tot va canviar l’estiu del 2009. Va fer un curs de lliure elecció de violències masclistes amb les seves amigues i va rebre “la il·luminació que necessitava” per especialitzar-se. Una dècada després, aquesta advocada penalista, criminòloga i especialista en casos de violència de gènere és la responsable legal en la detecció i assistència del Departament d’Abusos que l’Acadèmia del Cinema va anunciar als premis Gaudí. Una iniciativa pionera a la Unió Europea per construir protocols d’actuació i d’acompanyament a les víctimes després de detectar més de 150 casos d’abusos en institucions públiques i privades del sector.

Pregunta. Què motiva la creació d’aquest Departament d’Abusos?

Resposta. Va sorgir d’una manera molt intuïtiva. Fa molts anys que em dedico a violències sexuals, i m’adonava que moltes víctimes d’aquest gremi em feien consultes, però després tenien molts impediments que jo entenia que no eren formals a l’hora de denunciar. Aquest és un món petit on es depèn molt de les xarxes socials i on hi ha una interrelació molt forta entre les víctimes i els autors i testimonis dels fets. Així que, d’alguna manera, s’havia d’obrir una escletxa aquí dins. No pot ser que seguim amb aquest nivell d’impunitat. Que això sigui un búnquer. Vaig parlar amb la Maria Molins [Membre de la Junta Directiva de l’Acadèmia del Cinema] i de seguida ho va veure.

P. Ja està en marxa?

R. El departament està en un moment d’estudi de totes les normes, marcs i bones pràctiques que ens poden ajudar a fer el protocol. El que li diria a les persones que són susceptibles de necessitar la nostra ajuda és que és un espai de seguretat i confiança on les persones que fem atenció som completament externes en aquest àmbit, i que, per tant, no ens devem a cap altra lleialtat que no sigui protegir les víctimes i impedir que això segueixi passant. Hi ha qui rebrà tant atenció psicològica com jurídica si ho creu convenient. També pot ser que una víctima digui: “Mira, jo em quedo només amb la psicòloga o em quedo només amb l’advocada”. Tu decideixes.

Hem d’alçar totes les catifes, com les de l’Institut del Teatre, per veure què s’amaga sota

P. A la presentació del Departament es va deixar clar que no es denunciarà si la víctima no ho vol fer.

R. No s’obligarà en cap cas.

P. I què passa si us arriben diverses denúncies d’un abusador i ningú vol denunciar, no hi hauria una responsabilitat legal i moral de fer-ho?

R. Aquí encara no tenim el protocol, només et puc donar la meva opinió professional i individual, i és que quan hi ha casos que són una afectació de béns que no només depenen de la víctima, sinó també d’altres persones, doncs això pot implicar que hi hagi una actuació.

P. Quina valoració fa de com ha evolucionat el cas de l’Institut del Teatre?

R. És un mal anunci de cara al futur. Hem abordat les violències d’una manera limitada. S’ha fet una aposta molt pragmàtica per tocar els episodis molt tangencialment. Primer, per la limitació temporal, que implicava que no es podien investigar casos més antics, on hi ha moltes males praxis. D’alguna manera, han fet que sigui una reparació hiperlimitada a part de les noves víctimes. De quina manera les podem protegir o els podem donar resposta molt més enllà que la resposta a una instància? Hem d’alçar totes aquestes catifes per veure què s’amaga a sota.

P. “Tothom sap el que passa i tothom transmet el secret”, va dir en presentar a la premsa el Departament d’Abusos. Com es desactiven aquests secrets sobre els abusadors, que quan es denuncien públicament tothom sembla que ja ho sabia però no s’havia fet mai res?

R. La idea del secret públic es desactiva a través d’un factor que està molt treballat: la solidaritat entre dones. Nosaltres hem trencat el silenci i hem parlat moltíssim en els nostres cercles. Hem passat anys de plors, revisant les nostres vides, les nostres accions i també les nostres omissions. Ara això està en el terreny masculí. Vosaltres també hi éreu quan tot això estava passant i quan el vostre amic estava fent això, i si vosaltres de veritat no sou com ells, heu de reaccionar d’una manera diferent.

P. Com?

R. Potser peco d’optimista, però penso que hi ha molts homes que comencen a veure que és el moment de prendre posicions. I això no significa estar contra els homes, sinó contra les violències. La primera manera d’assenyalar que no tots els homes són iguals és dir als abusadors que no són com ells.

P. Des de certes branques del feminisme es diu que sense l’ajuda dels homes no ho aconseguirem, que necessitem ser menys bel·ligerants en les demandes.

R. Tota aquesta deriva tan naïf que diu que cal llegir més, fer més pedagogia, parlar més amb ells… És molt curiós, perquè això és derivar el masclisme a una qüestió únicament cultural i no ideològica.

P. En quin sentit?

R. La misogínia és precisament l’ús de forma violenta d’una ideologia, i per tant, hem de ser conscients que hi ha homes que han escollit la violència, com n’hi ha molts que han escollit negar-se a aquesta violència. Per això és important que es creï aquesta divisió. El tema no és qui és el subjecte de feminisme, sinó adonar-nos que això no és una qüestió innocent. Que no hi ha homes que utilitzen la violència perquè ho fan sense parar atenció o sense adonar se’n. Això no és una qüestió cultural, és una qüestió ideològica.

P. Ha exercit d’advocada en una dècada en què les dones han qüestionat molt la veritat judicial, com va passar en el cas de la Manada. Hem avançat més als carrers que als jutjats?

R. Després de Pamplona hi ha hagut un període de reflexió i autocrítica molt potent en molts professionals. Això no significa estar a favor dels drets de les dones o no, sinó què significa estar a favor d’escoltar la societat on vivim. I penso que tenim un regal que està per venir. Recordo molt bé el dia que va sortir la sentència de l’Audiència Provincial de Pamplona. Jo estava a Madrid, per feina, i recordo que tothom sortia al carrer i se’m posa pell de gallina perquè la majoria eren noies molt joves. Ara són majors d’edat. Aquelles noies es van negar a sostenir un relat de la por, com va passar amb Alcàsser. I en aquest cas m’agradaria aprofitar per donar les gràcies a aquesta dona jove que va sobreviure a aquella agressió i a totes les agressions i perversions del sistema. Perquè guanyar un pols en aquestes condicions, i no em refereixo a guanyar el judici, sinó poder-lo sostenir fins al final, implica un coratge brutal malgrat la por.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS