Una presència

El passat 5 de maig va morir a Palma el professor i poeta Joan Manuel Pérez i Pinya. Tenia 59 anys i dos llibres publicats, Atletes de la fuga (premi Ciutat de Palma de poesia) i el recent Fauna mutilada, que l’editorial Lleonard Muntaner havia posat en circulació tan sols un mes abans amb pròleg de Jordi Larios. Ai!, la notícia em va saber un greu de no dir: en Pérez i Pinya era simultàniament una presència humana i una veu literària peculiars, amables, civilitzades... Algú que millorava el món, en fi (i el món, per a un mallorquí, sovint és un sinònim elegant de l’illa).

He parlat de “presència”. Ara que estam en confiança, us diré que l’ecosistema cultural de Mallorca no acaba de semblar-me el més oxigenat de tots els possibles. Existeixen les capelletes, bombegen els silencis, les idees s’estanquen: anòxies d’indret petit. Per descomptat, però, a totes hores hi salten sorpreses. El març del 2018, un tal “Gregori Samsó”, d’ocupació “porter a Ca’n Solitud Industriosa”, em demanà amistat a Facebook. El malnom transvestia la identitat d’en Joan Manuel, amb qui des d’aquell mateix moment encetàrem una conversa privada de les més enriquidores i generoses que m’han regalat les xarxes, i tot pel plaer pur de compartir maldecaps i alegries escripturals. A l’altre costat del xat, els seus missatges es confonien amb versos juganers, amb iteracions capritxoses i lliures, ofertes de gratis a l’interlocutor, sonoritats poètiques tan velles com la llengua. Em costa d’imaginar algú que s’ho passi millor que ell escrivint (o que s’exigeixi un rigor similar). Quan sotmetia un inèdit al judici aliè, ho feia en aquests termes: “T’agrairé que siguis deliberadament cruel”.

Ca!, jo no podia ésser cruel de cap manera: era un escriptor massa bo, com demostren els sonets i les endreces de Fauna mutilada, jocs entre la tradició i la urgència de present, mètrica exacta, bonhomies iròniques, sensualitat fluida: llegiu-lo, feu-vos el favor. Hi trobareu passadissos que connecten Rosselló-Pòrcel amb Euphoria d’HBO, Ferrater amb Twitter, la riquesa del cànon amb els desordres del 2022... Un esforç exercit com si la matemàtica lírica fos una forma de respirar.

I, tanmateix, torno a la persona i el seu paper en l’entorn cultural. Des de la mitjana distància, Pérez i Pinya em confortava. També em feia pensar en els ritmes diversos dels escriptors, en el talent que esclata (o, almenys, que s’ofereix al públic) tardanament, en els matins del professor Pérez i Pinya explicant sintaxi mentre covava i covava una veu poètica genuïna. Fa temps em passà un relat inèdit i deliciós, ‘Cimera a la reserva índia’, sobre un director d’institut que té una idea, que imagina “genial”, per convertir la literatura en propaganda i negoci. No faig espòiler de l’ocurrència, perquè confio que un dia el text es publiqui, però diré això: en mans de Joan Manuel Pérez i Pinya, la literatura estava salva.