Dos actors porno a taula

Si una no va amb compte, la vida es pot convertir en la mateixa llista en bucle de Spotify. Una vegada i una altra el mateix, amb lleugeres variacions segons l’entorn laboral, familiar, de parella i amics. L’ofici de periodista ajuda a conèixer realitats diferents, no hi ha dos dies iguals, però la distribució clàssica de la feina, per àrees temàtiques, també condemna, amb el pas dels anys, a informar de totes les variants d’assumptes gairebé idèntics. Viatjar, els llibres, el cinema, la música, les sèries són el placebo per viure altres vides. Fins que de vegades, la sort, l’atzar o els terratrèmols emocionals propis i aliens et regalen una persona bombeta: gent que t’il·lumina amb el que passa més enllà del teu món. Dimecres vaig sopar amb dos actors porno.

La meva persona bombeta, l’Álvaro, va organitzar un d’aquells sopars que acceptes il·lusionada però hi acabes anant arrossegant-t’hi. El pla consisteix en una quedada a tres: ell, l’Enric, i jo. Parlar d’amistat, amor, feina... (què més hi ha?) i anar-se’n a dormir. Arribo tard perquè paro a comprar uns dolços (les ganes de glucosa, l’altre tema del moment), i em trobo amb una taula a quatre: un jove alemany, de faccions harmonioses, amb la gorra al revés, un brasiler quarantí amb uns braços com els meus quàdriceps, i les meves dues cites previstes.

Entre anglès, espanyol i portuguès, l’Álvaro entra sense embuts: “Són dos actors porno, estan passant uns dies a Barcelona”. La primera reacció davant de la novetat gairebé mai és bona: Què hi pinten aquests dos intrusos aquí? Explica que els va conèixer als Grabby, uns premis de la indústria del cinema pornogràfic gai, a finals d’abril, a Torremolinos (Màlaga), una ciutat de pelegrinatge obligat un cop a la vida (i si no és possible, almenys s’ha de llegir Torremolinos Gran Hotel, d’Ángel Palomino). Els tres van ser dels pocs que van coincidir a l’esmorzar de l’endemà a les nou del matí, hi va haver connexió i van quedar de veure’s a Barcelona.

La conversa arrenca amb els problemes de salut mental, una altra qüestió dels sopars bombeta. El que més uneix els dos actors és el seu trastorn d’atenció. “Pensem el mateix, diem el mateix. Fins fa poc feia una mica de por”, expliquen els dos amics. Només fa unes hores que són a Barcelona, una ciutat que els encanta però es queixen que tot està pels núvols: “Menys de 200 euros la nit en un hotel és impossible”. I aquí arriba la primera pregunta directa de la vetllada: “Però no es guanyen molts diners amb això del porno?”. Abans, sí; ara la cosa dona per viure però no per fer-se ric. A més, fa relativament poc que s’hi dediquen: dos anys el Kyle, el brasiler, i set mesos l’André, l’alemany. Tots dos ho compaginen amb Only Fans, una plataforma on la gent paga per veure els seus canals, on també ofereixen contingut pornogràfic.

El següent debat és el dels patrons sexuals. Al sopar s’hi ha sumat una comensal més: l’Ana, decoradora, en la seixantena, que detalla sense complexos com de feliç i plena és la seva vida amorosa i sexual. Un raig de llum i esperança per a un món en què la dona de més de 50 no és dona ni és res. El porno ensenya malament a follar? Curiosament, els que menys es posicionen són els dos actors. L’Enric defensa que el porno imposa unes conductes sexuals terribles i impossibles. L’Álvaro opina tot el contrari: visca el porno en la ficció i en la vida real. Si t’excita a la pantalla, raona, compleix la seva funció.

L’evolució és inevitable: I la prostitució? S’ha de prohibir? En això l’Enric torna a ser clar i rotund: sí. “Res que pugui derivar en un delicte es pot permetre”, assenyala. L’André explica que ell ha fet d’escort i que li agrada. I relacionada, sense tenir-hi res a veure, surt una altra qüestió: Un actor porno té ganes de mantenir relacions sexuals per plaer? És clar, respon el Kyle. No després d’un rodatge, perquè poden acabar exhaustos. “Però no es grava cada dia”, afegeix. La setmana passada, per exemple, només va treballar un dia. Seguim pels viaranys de l’amor. Els dos actors confessen que no tenen parella. És per la feina que fan? L’André admet que encara que diguin que no, els nòvios se senten gelosos per les escenes amb altres actors atractius. “Per això passo, no vull cap relació sentimental tòxica”, explica.

I les relacions al set són de debò? “Som actors”, riuen. Les ereccions de vegades són un miracle de la seva ment, i d’altres realment hi ha química amb qui treballen. “Però professionalitat abans que res”, repeteix el Kyle. Res de magrejar-se entre escenes. “Si llavors s’ha de quedar pel que sigui, ja ho veurem. Però a la feina, professionalitat”, insisteix. La mateixa seriositat que demanen amb la higiene. “Per respecte a l’altre, no?”, argumenta l’André. A vegades a algú li fa pudor la boca, o les axil·les o altres parts... Però diuen que són l’excepció. Cap d’ells es planteja deixar-ho ara com ara. I asseguren que la professió no té un límit d’edat: “Hi ha públic per a tot”. I com més únic, més estrany, més diferent, sense estendre’m en exemples poc decorosos, millor.

A les onze i poc, un amable cambrer posa fi al nostre sopar. Se sospesa allargar la trobada una mica més. Massa tard per a les meves ganes de viure altres vides. Tanquem la nit amb una foto de família i una promesa de futur: tornar-nos a veure en un altre sopar bombeta. Que així sigui.