La penyora que no tornen

Tot això abans eren camps, deien pares i avis. Polígons i urbanitzacions havien pres el lloc dels camps. Però, i si la frase es trabuca de manera impensada? Abans això era un abocador. I abans de l’abocador, era un volcà. I ara el volcà que teniu al davant és una versió trossejada del d’abans. Les decisions d’explotació —del paisatge, del turisme, de l’economia, de la política— sempre es cobren una penyora. I no la tornen.

L’Espai Cràter d’Olot recull una d’aquestes penyores. Amb esperit de referència del món dels volcans i la ciència, el centre ensenya que el paisatge, allò que trepitgem, no ha estat sempre el mateix. A vegades, per la disbauxa de les plaques tectòniques. A vegades, per la mà humana, d’efectes tant depredadors com redemptors. Abans d’anar-hi, desconeixia que el volcà Croscat, que havíem visitat amb l’escola sense acabar d’entendre que allò és un volcà, va patir als anys setanta una mutilació per l’extracció minera de greda, una mena d’argila. Desconeixia que es va convertir en un gran abocador i que la campanya ecologista “Salvem els volcans”, pionera a Catalunya, va fer per preservar-lo. El gran acord per l’explotació minera del volcà és del 1975, l’any que mor el dictador Franco. La dada refuta dues fal·làcies: a partir de Franco el món no va passar a ser en tecnicolor; i les lluites veïnals no són només les dels barris de Barcelona. Les malvestats urbanístiques tenen ressons arreu, siguin dels setanta o d’una dècada més tard, amb el salconduit de la Barcelona olímpica.

Obert al mes de març, l’Espai Cràter ocupa l’interior del volcà Puig del Roser, cosa que a ull nu sembla impossible. Si, a més, el dia que el visites trobes al vestíbul una trobada del Gremi de Perruquers de Catalunya, potser et despistes una mica. Però quan hi entres s’acaba qualsevol dubte. Un vídeo espectacular aconsegueix l’efecte volgut de suggestió: de seguida et trobes disposat a jugar amb tot el parament multimèdia volcànic que s’obre. Pantalles tàctils i botons fan de crida per a les famílies. Però rutllen. I un audiovisual sobre els milions d’anys de canvis en un mapa de la Garrotxa arrodoneix l’impacte. Potser perquè soc de lletres agraeixo que em donin conceptes de ciències mastegats —ara, valdria la pena recalcar que la paret de greda on es projecten les imatges és, de veritat, l’original?—, però la vistositat de la instal·lació és innegable. La majoria de visitants no crec que recordin la part dedicada a “Salvem els volcans”, si no es compren una de les samarretes guapes que venen a la botiga. Però ara sí que els infants sortiran imaginant-se que abans tot allò eren volcans i que, depèn de què hi fem, potser ni els reconeixerem. I, per tant, tampoc ens reconeixerem a nosaltres mateixos.