Campos-Nador

El 1972, Damià Huguet publicà un poema que porta per títol ‘Els forasters’: “Són homes del sud i venen tristos, feixucs [...] Nomen Pedro, José, Francisco. Venen d’Espanya”. Bell, incòmode i exacte, ‘Els forasters’ recull l’espectacle de la pobresa aliena que arriba a un poble, Campos, com un meteorit: “Han arribat aquí en comptes de viure-hi”, escrigué Huguet llavors, expectant i sec, aspre i acollidor.

Han passat cinquanta anys. L’institut de Campos porta el nom d’aquell poeta i rep els alumnes amb el seu rostre i un vers pintats a la paret: “A cada pam del solc sembrar-hi un llapis”. Els fills de Pedro, José o Francisco hi porten els seus propis fills, la tercera generació. Al final sí que hi visqueren, al poble. Esdevingueren veïns.

Avui, Campos té una presència notable de residents estrangers: comunitaris i extracomunitaris, legals i il·legals, rossets i morenos... Molts venen de Nador, una província marroquina pobra i rural que s’esforça des de fa un temps en esdevenir turística, impulsada per l’atractiu de la seva costa; tanmateix, els i les Youness, Radia, Moulay de Nador que s’instal·len aquí responen encara a paràmetres ideològics, religiosos o socials més conservadors que els seus compatriotes de ciutats com Marràqueix. Cap drama: això només vol dir que (en general) pensen més com els meus padrins que com jo.

N’hi ha de molt pobres i d’altres que se’n desfan rao­nablement bé; tenen filles que porten hijabs elegantíssims o humils, o que no en porten cap; alguns fan crossfit i altres malviuen en una habitació minúscula... Vull dir: és gent. Què sé jo. Hi trobes de tot, i totes les dificultats i desencaixos (lingüístics, morals, etc.) que es puguin produir entre ells i l’entorn em semblen petits i facilíssims de superar.

El que penso, però, és que, del 1972 ençà, l’experiència forastera a Mallorca no ha tingut a penes veus literàries que l’expliquin des de dins. Jo les enyor, i m’agradaria que les veus de Nador no tardin tant a esdevenir veus nostres, veus en català que relatin com arribaren a Campos i per què decidiren viure-hi (també penso que, a vegades, encara he sentit il·lustrats illencs parlar de “morets” o de “forasters” i la sang m’ha bullit com carn de xot a festa de casament bereber, perquè no hi ha millor prova que un llapis pot escriure tort).

A Les fites netes, recull exquisit de proses, Huguet reivindica el “teixit quotidià, rutinari, sublim, immensament humà” que fa d’un poble, precisament, un poble. És el mateix teixit que fa d’una literatura, en fi, literatura. I necessita tots els accents.