La Sala Atrium aposta per la digitalització al servei del teatre

A empentes i rodolons, com tot en aquests darrers dos anys marcats per la pandèmia, l'Atrium mira cap al teatre del futur en el seu 10è aniversari, que el coronavirus ha desvirtuat cronològicament però no pas en la proposta arriscada i, sembla ser, guanyadora de l'equip de Raimon Molins. La sala de l'Eixample torna a programar tres de les obres clau en la seva història. Júlia, Himmelwegg i Les tres germanes. Aquesta última, ara en cartell (Érem tres germanes, fins al 29 de maig) és una revisió de la versió que va fer José Sanchis Sinisterra quan es va inaugurar la sala i que ja es va reprogramar el 2016 sota el títol Les tres germanes (deconstructing Txèkhov).

Más información

Sergi Belbel porta a la Beckett una obra sobre els robots de companyia

‘Reiseführer’: Som turistes o som viatgers? Tant se val!

Un món feliç al camp de Terezín

"És l'obra de Sanchis Sinisterra però totalment nova", explica el director, Raimon Molins, qui ja va dirigir la versió anterior. "Ni l'espai, ni les actrius [eren Marta Domingo, Mireia Trias i Patricia Mendoza; ara són Anna Roy, Júlia Genís i Ona Borràs, a més del l'operador de càmera, Carles Roig, que fa d'Andrei, el germà], ni l'escenografia... Només en quedem la sala, jo i el Sanchis Sinisterra", aclareix Molins. I Txèkhov, esclar, perquè l'obra no deixa de ser la història de l'Olga, la Maixa i la Irina, atrapades a la casa dels Prózorov en l'espai-temps, que reviuen el seu passat de manera obsessiva.

Aquest muntatge està encaminat a la proposta Atrium Escena Digital. "Aquesta és la nostra aposta", explica el director, que també ho és d'aquesta sala. "Quan s'interrelacionen les eines digitals i l'actor, sorgeix aquesta tercera via, una nova vida en escena, com si un hipotètic subtext es fes físic. Així veiem pensaments que surten a través del llenguatge visual o sonor. Tot això li dona una capa poètica a l'obra". La casa dels Prózorov, representada a l'escenari a escala i amb una càmera robotitzada que circula per dins, esdevé un plató per als records a través d'aquestes eines digitals i visuals en una experiència feta des de la humanitat del teatre i amb la il·lusió de la tecnologia.

L'aposta és "digitalitzar des del teatre", en paraules de Molins. Érem tres germanes pot tenir alguna cosa dels muntatges de l'Agrupación Señor Serrano, pot ser, però és un altre concepte, molt més teatral: més aviat està en l'onda de Robert Lepage i els seu teatre multidisciplinar, la seva barreja de codis creatius innovadors i tecnològics, que contempla titelles, dansa, música...: "Aquesta tecnologia invisible, amagada, de Lepage", explica Molins, que s'afanya a no espantar ningú: "L'objectiu és que tot sigui fàcil i comprensible, que s'entengui perfectament, gens estrany, màgic". D'alguna manera es tracta de posar les eines més avançades al servei de l'objectiu del teatre en el seu sentit mes tradicional: "És teatre, parla de l'ésser humà. Fem teatre, intercanvi humà. No apliquem una imatge a l'escena i ja està. No, aquesta imatge no és purament formal, li dona valor, significat humà".

"Era una aposta arriscada. I tant", reconeix el principal responsable de tot l'equip. Però amb el mateix convenciment assegura que ara mateix ja no ho és. Prova superada, doncs: "Vam passar fases d'absurditat, ens dèiem: 'Què estem fent!' Teníem les joguines però no sabíem el joc. Calia jugar, equivocar-nos, triar. I és el que vam anar fent. Vam començar al juny! Amb les actrius vam estar treballant dos mesos perquè aquest llenguatge no quedés per sobre d'elles..." El resultat és un teatre que no permet improvisacions, absolutament mil·limetrat: "Les actrius tenen les marques del cinema. De vegades hi veiem plànols que semblen d'una pel·lícula de Bergman, altres, de Tim Burton, després és Txèkhov en estat pur. És tan il·limitat, aquest món!".

L'Atrium creixerà. No serà exclusivament una casa de l'escena digital, però la marca serà clara. "Eines del teatre però també les d'avui en dia: numèriques, digitals, que en termes teatrals venen a ser llum, so, moviment, és a dir, eines de composició escènica", diu Molins. La reforma, que ampliarà l'espai actual, suposa una inversió important perquè no es tracta simplement de posar-hi més càmeres, es tracta de portar  programadors d'alt nivell i posar-los al servei de la investigació teatral.

"Responem a la pregunta: què ha de ser un teatre als nostres dies?", sintetitza Raimon Molins. "Sempre fem teatre. Si no volguéssim fer teatre aniríem a un museu: el teatre té lleis humanes, molt més enllà de la contemplació".