L’entretingut relat de la mort
Les narracions dels successos, conegudes com a true crime, han desdibuixat la línia entre la informació i l’entreteniment. On és el límit?
El succés acaba de passar. Acostuma a ser un assassinat, tot i que el gènere ho inclou tot: desaparicions, estafes, atracadors, narcos, violacions... I el lector, el televident, el tuitaire, que ja hi té el gust educat, no triga ni cinc segons en fer l’associació. “Això dona per a un Crims, diuen. Però es tracta de la veritat. Això no dona ni no dona...”, reflexiona el periodista de successos Guillem Sánchez, autor d’El estafador (Península) i El cas dels Maristes (Ona Llibres). “La gent penja la icona de les crispetes...”, es queixa. Els successos s’han transformat en entreteniment de la mà del true crime: una narració del món criminal. Però amb quins límits?
“Tot va molt ràpid. Publiques i et truca una editorial i ja gairebé s’estan venent els drets... Hi ha un judici i al costat, les càmeres d’informatius i les de cine”, continua Sánchez. Ell diferencia entre el dia a dia de la feina del periodista de successos i la narració pausada d’un llibre, d’un pòdcast o de Crims, el programa de successos reals de TV3 que ha revo lucionat el panorama a Catalunya i més enllà. “El pacte entre autor i lector no és el mateix que entre periodista i ciutadà”, afirma Sánchez. Però admet que la frontera s’està desdibuixant: “El true crime ha difós els límits entre l’entreteniment i la informació. La gent consumeix les nostres informacions diàries com si estiguessin mirant un Crims”.
Si hi ha un cas que ha despertat interès per sobre de la resta és l’anomenat crim de la Guàrdia Urbana: un triangle amorós entre tres policies locals de Barcelona que va acabar amb l’assassinat d’un d’ells el 2017. “El gènere et demana que t’endinsis en la vida personal dels protagonistes”, defensa el periodista Toni Muñoz, especialitzat en temes judicials i policials, sobre el seu llibre Solo tú me tendrás (Península), on explica la vida i miracles de Rosa Peral, condemnada pel crim de la Guàrdia Urbana. Però això no impedeix que a Muñoz l’incomodi l’èxit. “S’està produint un fenomen que em fa por i que és frívol: ara, quan hi ha un assassinat, la gent hi veu un episodi de Crims o un llibre de true crime. I això és la frivolització màxima d’un assassinat”. “Em sap molt greu que hi hagi fans dels crims, em provoca urticària”, afegeix.
A Carles Porta, periodista que ha transcendit aquesta etiqueta i s’ha convertit en un referent del gènere del true crime com a director de Crims, l’incomoda la polèmica, que considera que sorgeix des de l’èxit del programa que dirigeix. Ell, el 1997, ja va escriure Tor, tretze cases i tres morts (La Campana), sobre un misteriós assassinat al Pirineu català. “La meva obsessió és la realitat. Explicar històries”, repeteix Porta. “Sempre s’ha demostrat que la mort ven. La clau està en com ho fas. Com ho fas et defineix com a seriós, com a informador o com a showman”, esgrimeix el director de True Crime Factory, que acaba de publicar Crims. Llum a la foscor (La Campana).
Els periodistes que practiquen el ‘true crime’ caminen sempre per la corda fluixa
La cura cap a les víctimes és el debat nuclear: fins on pot arribar la informació, més encara quan busca entretenir, i si els protagonistes poden censurar contingut. “La capacitat de veto te la dona la llei, i després la moralitat i l’ètica de cadascú”, defensa Porta. Al seu programa intenten contactar sempre amb els familiars de les víctimes, i després decidir. “Respectem a tothom que surt als nostres reportatges, a tothom que ens entrega la seva vivència. Tant a víctimes com a botxins”, insisteix. Sánchez és més radical: “Jo no escric un llibre sense el permís de la víctima”, assegura, tot i que a El estafador surten dones amb les quals no va poder contactar. “Però sempre ho he intentat”. Una postura no compartida per altres periodistes, com Tura Soler, un referent del món dels successos gironí, i autora d’El pantà maleït (La Campana), sobre el doble assassinat de la Paula i el Marc al pantà de Susqueda el 2017. “Puc entendre que el meu llibre no els faci cap gràcia [als familiars], però la finalitat és informar, explicar, descriure un entorn i unes circumstàncies”, indica Tura, sobre un cas encara no jutjat. Toni Muñoz està a mig camí entre els dos: “Les víctimes no tenen dret de veto perquè nosaltres ens devem a la història, però difícilment podràs fer una informació completa i ajustada sense el testimoni de les víctimes”.
Per a Mayka Navarro, una de les periodistes amb més experiència en el món dels successos i autora de Desmuntant el crim perfecte (Grup 62), sobre l’assassinat d’Ana Páez, la clau no és tant si les víctimes poden decidir què es publica i què no, sinó el paper que se’ls dona: “Amb l’edat, he invertit el posicionament. Al principi, estava pilladíssima pels dolents i tendia sense adonar-me’n a mitificar determinades actuacions. Amb el temps, he col·locat la víctima al centre, cada cop hi empatitzo més”, descriu. La periodista Fàtima Llambrich, autora de Sense cadàver (Ara Llibres), sobre els quatre assassinats comesos per Ramon Laso, creu que la diferència està en si es tracta d’una víctima que segueix viva. “El cas d’una violació potser no ha de ser un true crime”, opina, amb les poques certeses pròpies d’un gènere complex. Tots coincideixen que en la informació diària no hi ha dubte: mana el dret a la informació.
Però, i el paper dels assassins? Dels violadors? Dels atracadors? “Vaig entrevistar Ramon Laso perquè la gent conegui una persona no només des dels ulls de la justícia i els investigadors, sinó des d’una altra perspectiva que pugui aportar més elements”, explica Llambrich. “No em genera cap conflicte que ell se senti important. Si no, no faríem res”, defensa. “El lector té dret a veure l’assassí, a veure com es manifesta, i cadascú que interpreti el que vulgui. Si l’assassí és capaç de seduir-lo...”, s’hi suma Soler, que ha entrevistat un bon grapat de criminals, entre ells Joan Vila, assassí confés d’onze avis a la residència La Caritat d’Olot. Per Muñoz, és una conseqüència inevitable: “Rosa Peral ha tingut moltes ganes de protagonisme. Fins i tot va intentar fer servir el llibre com una estratègia de defensa, però no li va funcionar. A ella, la fama que li va portar li va agradar”. “L’estafador de l’amor és un tio que a Forocoches i a segons quins cercles és un ídol. Charles Manson va cometre una atrocitat i aixeca passions. Són persones afortunadament excepcionals”, reflexiona Sánchez.
Els periodistes que practiquen el true crime caminen sempre per la corda fluixa. La de la llei –“has de vigilar moltíssim per no trepitjar qualsevol precepte legal, que algú se senti ofès”, diu Tura– i la de la voluble memòria dels testimonis. “Les persones tendim a reconstruir les històries quan les recordem, a refer-la i refer-la a mida”, assenyala Llambrich. I troba que és important saber renunciar:“Quan el que t’estan explicant és fantàstic, però ni tu t’ho creus, hi has de renunciar, encara que sigui un caramel”. Per a ella, no hi ha matís possible: “Si és no ficció, no pots escriure res que no t’han validat de la mateixa manera que ho faries amb una notícia”. Navarro coincideix que la veritat es “l’únic límit” que té el gènere del true crime, però sí que admet certa recreació. “El llibre ha d’enganxar el lector perquè és un producte literari i ha de tenir un ritme, una cadència, una estructura novel·lada. Hi ha escenes, moments i diàlegs que has de crear perquè tu no hi eres, allà”. Sempre, afegeix, basat en tot el que t’han explicat.
Sánchez: “Tot va molt ràpid. Publiques, et truca una editorial i ja gairebé s’estan venent els drets”
“Quan necessites interpretar i especular és que no tens prou fets. La realitat és una gran font i un gran límit”, opina Porta. Es pot construir un diàleg, “a partir del que diu un i què diu l’altre, però els fets han d’estar contrastadíssims. Si no, no s’aguanta; si no, es converteix en pseudoficció”. Obsessionat per la realitat, insisteix que es pot “modelar narrativament, però no es poden variar ni punts de vista, ni fets, ni dates, ni dades”. I per això, diu, la primera persona no acostuma a tenir sentit en el relat. “No m’agrada el periodista protagonista”. I tampoc els escriptors protagonistes. “Això és un problema d’ego, com li passa a Carrère”, diu, sobre el prestigiós autor francès de L’adversari (Anagrama), la història real de Jean Claude Romand, un fals metge que va matar la seva dona, la seva filla, el seu fill i els seus pares.
Sánchez, en canvi, defensa la primera persona com una forma d’honestedat i transparència amb el lector. “Així deixes clar que és la teva versió dels fets”, diu, sobre la pregunta clau que, al seu criteri, ha de respondre tota obra sobre un succés real: el perquè, que no acostuma a ser essencial per a policies ni jutges. “Pots fer-te preguntes, no inventar-te coses, però sí que pots fer deduccions lògiques. I són les teves suposicions de per què va fer allò”. Muñoz hi coincideix: “L’aspiració és traslladar el model de la novel·la negra a un cas real. Intentar explicar per què acaba matant la persona”. Va escriure Solo tú me tendrás abans que hi hagués el judici, i va aventurar una explicació de què va passar: “A la vista de les proves, es podia fer una hipòtesi i la vaig fer. I crec que era necessari. No té sentit acabar un llibre deixant-ho obert”.
Els autors de true crime són vampirs? Viuen de la sang aliena? “Si es mira des d’aquest punt de vista, el corresponsal a Ucraïna deu la seva fama a Putin. I mai ens aturaríem: les ONG a les desgràcies... És un punt de vista molt incòmode”, censura Sánchez. Tura gira l’enfocament, i defensa la funció essencial d’aquesta mena d’històries: “Som historiadors del present. D’aquí a unes dècades, analitzant les nostres cròniques es podrà fer una anàlisi sociològica de la societat en què vivíem”. Navarro considera que la de successos és l’especialització més complexa que existeix: “La nostra matèria primera són les persones i les seves emocions, i les tractem en el pitjor moment de les seves vides”.
La moda del true crime també ha ajudat a dignificar la professió del periodista de successos. “Ens ha ajudat que ens tinguin una mica més de simpatia, que abans era inexistent”, diu Sánchez. “Jo m’he adonat que tenia molts més lectors del que creia. Però la gent tenia alguna mena de tabú a dir que seguia la crònica negra, i ara ja no”, afegeix Tura. Porta critica que hi ha una “falta de criteri que fa mal al gènere” del true crime. “Neix del documental, del periodisme, per aproximar-se a la literatura, a la ficció. El true crime no són grups d’experts, són protagonistes. La gran diferència amb un reportatge, amb un documental, és la voluntat narrativa”, defineix. Per a Tura, hi ha un abans i un després de Crims: “Un dia vaig arribar a veure un tuit d’algú que deia que si mai el mataven, li agradaria que el Carles Porta fes el seu cas”.
Navarro: “Amb l’edat, he posat la víctima al centre, cada cop hi empatitzo més, i no mitifico els dolents”
Igualada i el morbo
Arran de la violació salvatge d’una menor de 16 anys a Igualada la nit de Tots Sants, la publicació dels detalls de l’informe mèdic de la jove va provocar fortes crítiques contra el periodisme de successos. “Si la família no ho hagués volgut, jo no ho hauria publicat. Fins a tres vegades els vaig preguntar si n’estaven segurs”, explica el periodista d’El Periódico Guillem Sánchez, sobre la petició expressa que informés de les ferides de la noia. “Es van respectar tots els límits que va posar la família. La menor estava inconscient a l’UCI i la seva mare es va convertir en la portaveu del que entenia que s’havia d’explicar”, afegeix la periodista de La Vanguardia Mayka Navarro. I recorda que, un cop s’havia posat el focus en la gravetat dels fets, ja no es va tornar a insistir més en aquests detalls.
“El que no hi ha dubte és que s’ha de respectar la intimitat de la víctima”, indica la periodista d’El Punt Avui Tura Soler. Per a Fàtima Llambrich, de TV3, això es tradueix que en cap cas ningú pugui identificar-la pel carrer. Toni Muñoz, també de La Vanguardia, resumeix el criteri general: “A Igualada, i en qualsevol cas així, s’ha d’explicar tot allò que permeti saber la gravetat d’un fet sense fer pornografia, sense superar els límits del que pot ser feridor”.
Un límit que està marcat pel “sentit comú, que cadascú té allà on vol”, a parer de Carles Porta, de Crims. “Què és el morbo? No el sabria descriure. És l’interès malaltís per una cosa?”, afegeix Tura Soler, sobre aquesta mena de polèmiques. Al final, diu, la notícia “és allò que el periodista decideix que és notícia”. “El problema és que, amb tants gabinets de premsa i tantes xarxes, ens han usurpat la capacitat de decidir-ho”, sentencia.
De la causa cèlebre al true crime
Actualment, el true crime experimenta un moment d'esplendor en tots els formats en els quals es desenvolupa. A les diverses plataformes de contingut audiovisual, es pot gaudir de documentals sobre crims reals, i passa tres quarts del mateix amb les principals plataformes d'àudio, que ofereixen diversos canals especialitzats en la reconstrucció d'assassinats. El sector editorial tampoc no n'és aliè, i cada vegada hi ha més títols que tracten, ja sigui des de la ficció o des de l'assaig, casos reals.
A sang freda (1965), de Truman Capote, és considerada una de les principals obres del true crime del segle XX i la pionera d'aquest gènere. Es tracta d'una novel·la de no-ficció, tal com l'autor la va definir, sobre l'assassinat d'una família a la seva pròpia casa en un petit poble d'Arkansas. No obstant això, aquesta tradició narrativa del true crime té el seu antecedent directe en les anomenades "causes cèlebres". Eren judicis que interessaven a la societat i que normalment estaven relacionats amb crims truculents. El seu origen es troba, segons Valles Calatrava, en l'obra Causes célèbres et interessants (1738), de Gayot de Pitaval.
Amb l'auge del periodisme al segle XIX, producte de la configuració de les ciutats modernes a partir del desenvolupament industrial que va provocar importants migracions a l'urbs, aviat es va comprovar que aquest tipus de casos era del gust dels lectors, que pretenien saciar així la seva curiositat. La premsa, doncs, va trobar que els esdeveniments criminals eren especialment seguits, i aquestes narratives es van convertir no només en un referent per al desenvolupament del true crime, sinó també per a l'origen de la novel·la policíaca. Alguns dels escriptors més prestigiosos de l'època treballaven també a la premsa, i seguien ben de prop esdeveniments la transcendència dels quals encara és vigent. Un dels casos més famosos és, sens dubte, el de Jack l'Esbudellador, l'assassí en sèrie de Londres la identitat del qual encara es desconeix. Els crims van començar el 1888 i des de molt aviat van rebre l'atenció dels diaris a causa de la crueltat dels assassinats i les mutilacions dels cossos. La falta d'informació va portar els periodistes a donar per vàlids testimonis poc fiables, i en alguns casos directament a fabular. La figura de Jack l'Esbudellador ha generat una infinitat de documentals, assajos, novel·les, pel·lícules i còmics, sens dubte motivats per la falta d'identificació de l'assassí.
A Espanya, alguns casos van despertar també l'atenció de la premsa, com ara el crim del carrer de Fuencarral, un succés esdevingut a Madrid el 1888 –el mateix any que els crims de Jack l'Esbudellador–, en què una senyora va aparèixer brutalment assassinada al seu domicili. Aquells fets van tenir tanta notorietat que Benito Pérez Galdós va escriure per al diari argentí La Prensa una sèrie de cròniques sobre la investigació i el judici. El mateix Galdós denunciava el paper que havien exercit els periodistes quan, davant l'escassetat de novetats i per mantenir l'interès, donaven credibilitat a qualsevol testimoni, cosa que dificultava l'actuació judicial. Altres escriptors també van abordar el cas, que es va portar al cinema i a la televisió. L'interès que desperta en l'actualitat el true crime, per tant, no difereix gaire de l'atenció que es prestava al segle XIX a les causes cèlebres. Hi ha esdeveniments que encara avui són motiu de creació artística, com ho demostra, entre altres, La mala dona (2008), novel·la de Marc Pastor a partir de la figura d'Enriqueta Martí, coneguda com la Vampiressa del Raval.
Sobre la firma
