Per què ens agraden els ‘Bridgerton’?

 “És una telenovel·la de manual, amb un look estilitzat, modern. Un twist impecable a la telenovel·la de tota la vida. Seguint la recepta patentada per Shonda Rhimes, que ja ha demostrat amb Scandal i Anatomía de Grey que sap com manejar a la perfecció repartiments amb molts personatges on tothom (l’audiència) troba el seu propi mirall. Sèries plenes de girs, cliffhangers (finals en suspens) i poca-soltades de tota mena, més addictives que la cocaïna perquè són la mare de tots els plaers culpables: no pots parar de mirar-les perquè necessites saber quina astracanada passarà a continuació”.

Una tarda qualsevol de Setmana Santa, Toni García Ramón, escriptor i periodista, respon així a la pregunta sobre què li sembla la sèrie de Bridgerton. La qüestió té trampa perquè la persona que ho pregunta ha consumit la sèrie amb fervor (i en un temps rècord). Amb resultats molt positius. Ells, els Bridgerton, ho tenen tot: sexe, luxe, passió, roba preciosa, poca feina... i capacitat perquè t’agafin ganes de seguir capítol a capítol. Fins al final. Ells viuen pendents de sortir a la revista de xafarderies mentre nosaltres vivim enganxats a la teranyina de les xarxes socials. Bridgerton és, en definitiva, una altra sèrie per afegir a la llista. Un no parar. I mentre no arriba la tercera temporada, ja promesa per Netflix, anem de plataforma en plataforma buscant una altra proposta per devorar.

La primera temporada de Bridgerton va aconseguir ser el títol de la sèrie en llengua anglesa més vist de la història de Netflix, amb 625 milions d’hores vistes en les seves primeres quatre setmanes en el servei. Perquè ara l’audiència es mesura en hores vistes. Ja queda molt lluny allò d’esperar el diumenge a les 22.00 per mirar el capítol de Dallas embotit en 1.000 anuncis! (i queda molt antiga aquesta frase!). Jo ja miro poc la televisió. Sobretot consumeixo sèries. “Jo no he mirat mai la tele”, afegeix el nen que seu al meu costat. “Només l’àvia mira els programes de la tele”.

En quin moment hem abandonat la graella tradicional per llançar-nos sense protestar a la ingesta desenfrenada de sèries? La manera de consumir ja fa un temps que ha canviat, però la pandèmia ho ha accelerat tot. I ho ha consolidat. Quant de temps pot aquest model —i les nostres ments brillants— resistir aquest consum desenfrenat sense límits d’espai ni de temps? García Ramón continua escrivint: “Inevitablement, hi haurà un col·lapse, però encara el veig lluny. El model d’una sèrie per a cada espectador és una de les bogeries més grans que ha vist el món des de la pizza amb pinya. No hi ha manera de sostenir un patró d’aquest tipus i al final l’espectador buscarà economitzar amb plataformes que s’ajustin a les seves necessitats. Ningú es pot gastar 80 euros en entreteniment i Darwin tornarà a tenir raó: hi haurà fusions i cadenes que s’esfumaran i noves línies de producte, però no tots sobreviuran. De moment, Netflix sembla que va guanyant, però Disney + és un adversari brutal”.

Ara mateix Netflix i Amazon Prime Video són els serveis més utilitzats pels espectadors espanyols de les plataformes, segons el primer informe de VOD Analytics. Netflix és la plataforma que més vegades han esmentat els participants, i un 72% assegura que en són usuaris o subscriptors. El segueix de prop Prime Video, esmentada pel 67,8%. Més lluny, tot i que amb un percentatge força significatiu, se situen HBO Max (31,3%) i Disney+ (29,4%).

Per què sèries? El professor de IESE Eduard Calvo explica que “no només (en general) són més barates de produir que les pel·lícules, sinó que, com que trinxen una història en capítols que cadascú pot digerir al seu ritme, el seu consum social es viralitza i, si triomfen, el concepte es pot estirar produint més temporades. Aquest model escurça el cicle de vida del contingut: mirar la sèrie del moment de fa tres mesos no és cool, tots volem formar part de la conversa sobre el contingut de moda. Però convertir el contingut en moda té tres problemes. El primer és que Netflix s’ha d’alimentar constantment de material nou, incorrent en costos d’adquisició i producció de nous títols que poden arribar a fer insostenible el seu model de negoci —és com un bufet lliure al qual constantment s’hi afegeixen plats i més plats.

El segon és que la qualitat del producte tendeix a disminuir quan la pressió per incloure més i més augmenta. L’últim és potser el més important: l’acte de mirar una bona pel·lícula o sèrie passa de ser una activitat fonamental per a la nostra formació cultural a ser un acte de ramat, mancat de qualsevol pòsit durador en la nostra personalitat i actitud vital”. I poc després de la reflexió del professor Calvo arriben les dades de Netflix. Dimecres la companyia es va desplomar al voltant d’un 40% a la borsa després de presentar els seus pitjors números en una dècada. Per primer cop en aquest temps perd subscriptors, concretament 200.000. I les expectatives no són bones: calcula que es quedarà sense uns altres dos milions en el segon trimestre.

Més val que torni a la sala de ball del Londres del segle XIX. Als tuls i al maquillatge perfecte. A les mirades i als silencis llargs. Com deia una espectadora a les xarxes: “Jo soc feminista empoderada amb l’amor romàntic desconstruït fins que veig els Bridgerton i m’agafen ganes que un vescomte em declari el seu amor enmig d’un roser”.