Invisible i a la vista de tots

Allà, a la cruïlla del passeig de Sant Joan amb la Diagonal, al bell mig de tot, es troba el monument a mossèn Jacint Verdaguer. Les obres que des de fa temps afecten aquella part de la Diagonal, varen obligar a embolicar-lo com una instal·lació de Christo i Jeanne-Claude, i feia recordar la frustrada proposta d’embolicar la columna de Colom allà el 1985. Ara Verdaguer torna a ser visible, i quasi podríem dir que sembla haver tornat al seu emplaçament, o senzillament hem tornat a fixar-nos en aquesta construcció i ens fa pensar que allà, a la vista de tots, sembla invisible. Una paradoxa semblant a la de la pintura Le Cargo noir, de Raoul Dufy, a la que un gran vaixell negre s’amagava en mig la rada de La Sainte-Adresse, sota la llum encegadora del sol de migdia, que Dufy afirmava que era negre.

La singularitat d’aquesta transitada cruïlla que ens expulsa del centre i ens obliga a caminar per les vores, mentre sortegem les proves d’aquesta gimcana i que potser és l’evidència que ens han expulsat del carrer com a espai on ens reconeixem, és el seu monument. Potser hi ha altres llocs així a la ciutat, com l’esmentat Colom, i un altre és sens dubte la plaça d’Espanya, on tampoc podem guanyar el centre més que furtivament. Llocs com aquests semblen compensar la seva hostilitat amb aquests grups escultòrics centrals que representen l’expressió compacta d’un lloc. Espais aïllats enmig de tot, que mostren un camí al reconstruir amb tan poc, un veritable espai de vocació intima com aquest.

Un espai que, quan veiem una de les reixes obertes, ens crida a entrar-hi un dia (un diumenge, quin dia si no?). En entrar la recompensa és immediata i ho és pel fet de provar coses que no estan a l’abast habitualment. Allà, en un lloc estrany, una plaça amb més costats buits, que no plens, mal definida per l’amplada de sis boques de carrers... en mig de tot, s’aixeca aquesta singular construcció que acull als curiosos furtius, un espai central conceptualment als antípodes d’un altre, les clavegueres, un espai lineal, una semblança simètrica a l’extrem urbà dels nostres intestins, que es podia visitar a tocar allà mateix, fins a l’arribada de la covid. I ens preguntem: Què inspiren els llocs que, encara a la vista i sobreexposats, quan són un dia visitats furtivament, no són el que creiem veure? El fet de veure’ls sempre a distància, fa que quan ens hi acostem o, com en aquest cas, hi entrem, ens fan enfrontar a la veritable mida de les coses i que ens empetitim al costat dels xiprers que ens semblaven a escala urbana, però no així, frec a frec, igual que la columna amb els seus carreus, que quan deixa el seu habitual lloc a la perspectiva de la qual forma part, és gegant.

El monument a Verdaguer li deu alguna cosa a la pintura Die toteninsel (L’illa dels morts), del pintor suís Arnold Böcklin, que representa un illot petri, amb forma de cassola oberta en un extrem, les obertures dels nínxols buidats directament a la pedra, la corona de xiprers que al centre i la figura dempeus sobre la barca. Tot en aquesta pintura ressona en el monument al centre de la cruïlla, amb el seu recinte esculpit i les seves obertures, que en la seva condició d’illa enmig dels carrers, replica el mateix títol de la pintura de Böcklin. En veure algunes fotografies del monument quan va ser inaugurat allà el 1924, aquest tenia una base ondulant amb cinc graons a tot el seu voltant, que permetia apreciar millor la condició emergent pròpia d’una illa. Potser aprofitant les obres que allà es duen a terme i ara que la ciutat s’ha proposat reduir el tràfic rodat, es podria parar més atenció a aquest espai dins d’un espai, reconstruir les escales que l’envoltaven i treure aquest monument i el seu interior de l’abandó i desídia que mostra actualment i potser de tant en tant obrir-lo als incrèduls.