Periodistes mesquins i periodistes valents del XIX

Els fulls manuscrits d'avisos venecians del XVI van passar a dir-se gaxeta (gaseta en el dialecte del Vèneto) perquè aquesta era la moneda amb què es compraven. Un nom que va fer fortuna. Les capçaleres del primer periodisme no van buscar, doncs, cap halo poètic ni tan sols evocar els déus emissaris com Hermes. Els diners també eren molt presents en el periodisme que va contemplar i va practicar Balzac, impressor i editor d'un diari que ningú llegia. De tota la comèdia humana que Balzac va descriure, el cineasta Xavier Giannoli, fill de periodista, ha fet la seva versió de Les il·lusions perdudes, estrenada fa unes setmanes. Estem al principi de la segona dècada del XIX i Giannoli subratlla de la peça de Balzac, que va ser el primer a parlar del quart poder, un periodisme sense escrúpols que acomoda les notes i crítiques a un pagament previ. Un periodisme subornat que no tindrà les seves primeres cartes deontològiques fins un segle després. No és una descripció de la premsa com per despertar vocacions.

Però no tots els periodistes i propietaris van necessitar esperar la publicació de manuals ètics. El cineasta, i també reporter, Samuel Fuller va voler aixecar amb la seva pel·lícula Park Row (1952) un monument al periodisme vuitcentista que va lluitar per una informació neta. Era el seu “regal personal al periodisme nord-americà, als gegants que barregen sang i tinta per fer història”. Fuller considerava el seu projecte un manifest personal i no va acceptar les condicions de la Fox que li demanava un repartiment amb estrelles (Gregory Peck i Ava Gardner), més crònica rosa... Se la va produir ell.

Al film, Phineas Mitchell (Gene Evans) està disgustat amb el tracte escandalós que ha donat el seu diari, l’Star, a un cas d'assassinat. Discuteix amb la propietària, Charity (Mary Welch), i l’acomiaden. Amb uns amics començarà una nova aventura editorial, The Globe. El gerent de l’Star, interpreta exageradament els desitjos de la seva patrona de liquidar la competència i combat l'èxit del Globe cremant els seus quioscs, destrossant les oficines... Al final, Charity, penedida i enamorada de Mitchell, el deixarà com a amo de Park Row, el carrer novaiorquès dels diaris. La pel·lícula és plena d'homenatges. Per exemple, a Ottmar Mergenthaler, que inventa la linotipia en un racó del Goble. A Fuller li agradava particularment una esquela que havia deixat escrita sobre si mateix un dels personatges: “No permetis que ningú et digui el que has de publicar. No t'aprofitis de la llibertat de premsa”.

Un musical, estrany i filagarsós, de Disney, Newsis (1992) ens situarà a Nova York l'any 1899. És un acostament ben diferent als amos de la premsa. Els xavals que reparteixen els diaris estan en vaga. Pulitzer, patró de diversos diaris, creu en l'omertà patronal amb Hearst per combatre-la. Aquest retrat d'una novençana gran propietat no és molt afalagador. Pulitzer sosté que és ell qui crea l'opinió i no es tracta que els seus diaris hagin de reflectir les alienes. Una afirmació que també es troba en el Hearst de The Hearst and Davis affair (1985), un biopic rutinari, sense ambició. “No pretenc reflectir l'opinió de la majoria, sinó establir-la”, sentencia Hearst. Una afirmació semblant a la que una història apòcrifa assegura que li va dir al seu dibuixant desplaçat a Cuba en vigília de la guerra contra Espanya. El pobre home es queixava que allà no passava res i Hearst, que va inspirar Ciudadano Kane, li va contestar: “Vostè faci els dibuixos que jo poso la guerra”.

Sempre sense arribar al segle XX, al cinema de periodistes hi ha títols singulars. Potser el més destacat: A Woman Rebels (1936). Pamela 'Pam' Thistlewaite pertany a una estricta família britànica. Farta del rigor del seu pare, s'instal·la a Londres. Li costa trobar feina perquè no està ben vist que una damisel·la treballi. Finalment li fan un humil forat en una revista de costura i bones maneres. Un dia, commoguda pel suïcidi d'una noia que li havia demanat ajuda i aprofitant l'absència del director, que s'ha quedat a casa malalt, decideix publicar un editorial criticant sense reserves el paper que té adjudicat la dona a la societat. Quan, a casa, el director llegeix l'article, tremola. Està convençut que enfonsarà la seva revista. Però quan arriba als locals de la redacció es troba amb una llarga cua de dones que volen comprar-ne un exemplar. I la revista passarà a encapçalar el combat per l'alliberament de la dona.

Per a uns altres, el descobriment d'una premsa lliure arriba més tard i té un preu molt alt. És el cas del Coronel Cobb (Barbary Coast, 1935). Som a San Francisco, l’any 1850, i el seu diari, el Clarion, vol ser l'estendard de la veritat. No obstant això, aviat descobrirà que la ciutat està controlada per un gàngster violent, Chamalis. Aquest li fa una visita d'advertiment: cada vegada que hagis de publicar una notícia, pregunta't si li agradarà a Chamalis. El periodista es doblegarà als seus designis i els ciutadans, que havien rebut amb il·lusió la sortida del Clarion, el veuen tristament sotmès a les pistoles de Chamalis. Quan els seus esbirros maten un lector que volia penjar un pasquí recomanant a Cobb que es dediqués a la previsió meteorològica, el periodista ordena al tipògraf publicar la notícia de l'assassinat. Ell no podrà llegir-la perquè morirà a mans de Chamalis, però els ciutadans s'organitzaran amb escopetes i protegiran la distribució del diari que, ara sí, reconeixen com a seu.

Aquestes històries, i moltes altres que s'expliquen, per exemple al western, on hi ha més d'una protagonista femenina, parlen d'uns començaments vacil·lants on conviuen conductes vergonyoses i periodistes i patrons que estimen un ofici que expulsi l'engany i l'enviliment. Com ara. Llàstima que per ser un periodista honest, massa vegades s'hagi de ser un heroi. Deuen ser coses del cinema. O no.