Antònia Font, l’hora de la maduresa

Jo almenys, tot i ser #fanfatal de primera fornada, dubtava que la reviscolada d’Antònia Font pogués significar res, més enllà d’una visita a la memòria sentimental. Vostè és aquí (2012) fou l’apoteosi del seu estil gràcies a cançons concepte acumulades en un complex ordre-desordre, lletres més juxtaposades i laterals-nuclears que mai, i un so que assolia el 100% de la innocència mineral-electrònica que sempre havia festejat, i fins i tot l’estirava més enllà, fins a mig mil·límetre de rompre’s. El disc esgotava les potencialitats d’un projecte que havia nascut com la perfecta verbena estival de l’Estat del benestar tardà (Antònia Font, 1998; A Rússia, 2001), i que després es convertí en el contrapunt exacte d’una època al·lucinada (Alegria, 2002; Taxi, 2004; Batiscafo Katiuskas, 2006) sense haver de fer altre esforç que mantenir-se allà on desitjava estar.

A Lamparetes (2011) i Vostè és aquí, entestats a no moure’s més que per gust, entre felicitat i tendreses a la italiana, els Antònia Font sintetitzaren intuïtivament certs efectes de la Gran Crisi Mundial en troballes íntimes com les lletres de ‘Clint Eastwood’ (oh, aquest gir: “Un home tot sol / sopant a sa cuina”) o ‘Aquest’, amb la progressiva pèrdua de paraules que registra: “No té res, aquest, va dir es metge; / No té res, aquest; / No. Té. Res”. Una afàsia vital que em recorda Huidobro: “Los cuatro puntos cardinales son tres, Norte y Sur”. Caigudes que arrabassen certeses a mesura que la velocitat accelera o s’extingeix. I al final de la caiguda hi trobam individus desconcertats nedant en un fluid lletós, o nins que esperen uns improbables Reis Mags invocats en un català de Mallorca no sabria dir si computacional o ancestral... Per descomptat que els infants som nosaltres, membres de la generació de Manresa, Oliver, Roca o els Debon, pervivents funcionals d’una placa tectònica de la Història Occidental que el 2008 sepultà de cop.

Si els estimes, has de donar les gràcies, perquè els integrants demostren estimar-nos

En tretze anys de carrera, Antònia Font progressà, experimentà i introduí variacions (qui ho dubta avui en dia!), però sense càlculs ni ruptures agressives, evitant endeutar-se amb corrents coetanis, defugint deliris de grandesa teòrica. El resultat (gens) paradoxal va ser que aconseguí imbricar-se minuciosament amb el seu temps i els seus quintos. El caràcter del grup esdevingué un destí: intuir-nos, dir-nos, fer-nos melodia. Els darrers concerts del 2013 al Teatre Principal de Palma foren l’estació final de l’InterRail Còsmic més divertit d’una Europa de les Meravelles que s’esvaí pel camí, una festa de vells amics i amants de facultat.

I ara és el 2022.

Entretant, el 2010 s’ha revelat reestructuració, no crisi. Hem viscut la pandèmia. Han arribat el final de la Feina i el Regne de l’Esgotament. Arrossegam panxa, topam amb finals de trajecte, començam a enterrar pares, i ens encalça un nou paisatge econòmic-cultural talment com els tifons encalcen l’heroi a les pel·lis de Roland Emmerich, mossegant-nos els talons. La indústria musical enterrà els seixanta a la fi: adeu, hegemonia blanca i guitarrera; hola, Llatinoamèrica. Joan Miquel Oliver ha multiplicat projectes; Jaume Manresa compon atmosferes sonores admirables. Pau i Pere Debon i Joan Roca, menys visibles, han seguit inquiets durant el hiat. Així i tot, el primer lustre escassejaren els senyals d’un retorn grupal. El 2018, una trobada puntual a favor de la Llibertat d’Expressió els tocà la fibra: “I si tornam?”. Han tornat.

Un minut estroboscòpica consisteix en mitja hora impecable, antoniafontiana de cor, que sona a qualsevol cosa menys a oportunisme. Lletres i notes juganeres, teclats imperials, un Pau Debon madur que reconverteix la (hipotètica, ben discreta si existeix) minva vocal en redoblada elegància narrativa... Si estimes el grup, has de donar les gràcies, perquè els integrants demostren estimar-nos. Així doncs: gràcies, al·lots. Per assolir-vos clàssics, per acceptar els galons que us corresponen sense fer un disc de creguts, per divertir-vos fent feina.

Oliver connecta amb la peripècia dels fills dels setanta o primers vuitanta

Els meus highlights entre les deu cançons podrien ser els següents. L’obertura amb ‘Un minut estroboscòpica’ sembla un himne que s’ha despenjat de Lamparetes. ‘Amants perfectes’ m’entusiasma amb una història d’amor trista que conté dos versos clau: “És sa vida que és una puta merda / i és el món que se’ls està acabant”. ‘Cultura silenci’ es desplega com si l’oïda hi reconegués punts de fuga pictòrics: “Sa vida normal i corrent és luxúria suïcida”, escriu un Oliver escèptic amb les possibilitats futures de l’illa. El tancament, ‘Venc amb tu’, parla d’un altre futur incert, embullat, emprenyós, desplegat davant un home un punt cansat d’existir (una senyora ciutadellenca deia que “viure és un problema”), però que estima, i que decideix acompanyar a qui estima, i així, somriu. És un clímax alegre, capaç de mesclar la saviesa d’un rellotger vellet amb l’entusiasme orat d’un pianista principiant que signés el seu primer contracte: amenitzar amb un Casio els vespres d’una cala imaginària.

I si enyorau alpinistes, visites a París, passejades per la costa, Debon practicant l’anglès, estiuet, neologismes mitjançant derivacions absurdes, diminutius amb gust de sal... No passeu pena: els trobareu. Sereu a casa.

Ara bé, donat el context, per a què ha vingut Un minut estroboscòpica, què vol dir-nos? Crec que la clau generacional segueix vigent a l’hora d’interpretar l’encaix d’Antònia Font en l’imaginari col·lectiu (i també el de classe... de classe mitjana). Recuperar l’essència del grup confirma que el talent del cervell-Oliver, a banda de la càrrega marciana que tothom li atribueix, connecta amb la peripècia dels fills dels setanta o primers vuitanta. Un minut estroboscòpica assenyala que el món se’ns està acabant, sí, però també que ens queden “zones inesperades des [...]cervell” (‘Oh la la’) esperant que les transformem en “món”. L’hora de la mirada interior, de recollir-se i oferir-se, de la fermesa encara fructífera. L’hora de la maduresa: això ens anuncia Antònia Font als companys de viatge.