Joan Miquel Oliver: “Si els meus discos valen alguna cosa és per les lletres”

Fa 15 anys que Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974), encara a Antònia Font, va publicar el seu primer disc en solitari Surfistes a càmera lenta, ara reeditat en vinil. Aquell disc va inaugurar una carrera singular plena de cançons delicades, històries esquives amb instrumentació senzilla. Oliver el celebra en una gira de primavera-estiu que acaba d’arrencar.

Pregunta. Celebra un disc que va anticipar el seu so.

Resposta. Sí, i encara m’agrada, tan senzill, amb cançons fetes amb guitarra de plàstic. Tenia molta inseguretat, el vaig fer com demanant perdó.

P. Se sent insegur?

R. Musicalment, no. Ara, hi ha dies que no cantaria, em quedaria a casa. Faig més d’actor, faig un personatge. La meva inseguretat és la meva pròpia presència fent coses. Per això m’agrada disfressar-me, com distanciant-me del cantant que canta allà dalt.

P. Vostè no té gaire sentit del ridícul.

R. En tinc molt, però no crec que sigui ridícul disfressar-te de Blancaneus. Jo em sento ridícul quan vaig al banc, quan negocio un contracte telefònic... Tinc una gran discapacitat per a aquestes qüestions.

P. Me l’imagino com un nen solitari al pati de l’escola.

R. Una mica, sí. Quan tenia quatre anys li vaig preguntar el meu pare: per què som persones? Per què no podem ser gomes d’esborrar, que és el que jo vull ser? Volia ser un objecte efímer. De fet, ho som, com explica Pau Riba al llibre Història de l’univers.

P. Vostè sembla jugar a amagar significats dins la seva música.

“Amb quatre anys vaig dir als pares per què no podíem ser gomes d’esborrar. Volia ser un objecte efímer. De fet, ho som”

R. Crec que darrere de la meva música hi ha coses amagades, però també ho estan per a mi mateix. De manera intuïtiva faig servir un llenguatge poètic, sé que no estic parlant exactament del que sembla que parlo. El llenguatge poètic té això, és simbòlic, dona pistes sobre pensaments profunds.

P. La música és una excusa per explicar amb les lletres la seva visió del món?

R. Les dues coses són importants. Ara bé, si he fet alguna cosa és a nivell conceptual, imatges, lletres... Si els meus discos valen per alguna cosa és per això.

P. L’humor hi juga un paper important.

R. Lletres com “T’estim, jo volia fer un reggae / T’estim, crec que això és més un vals / Redunden aquestes paraules / Damunt tot lo que hem fornicat”, de Vitamina sol, no sembla una mostra d’humor, està dient que no cal que et digui que t’estimo, ja estem follant, però és una mena d’humor seriós que enriqueix un text. Els catalans tenim molt sentit de l’humor. Aquesta dicotomia entre castellans graciosos i catalans “cenizos” no funciona, ells no entenen el nostre sentit de l’humor, i no només perquè no entenen l’idioma. El sentit de l’humor de Josep Pla és exquisit, com el d’Enric Casasses.

P. La seva música, anys després de Surfistes a càmera lenta, segueix essent domèstica.

R. Quan fas un disc pots sentir o bé instruments o bé gent que està tocant instruments. Ara no es porta el charles [doble plat amb pedal] als discos catalans. Només els sents amb el volum molt alt i tenint menys de 30 anys. Jo crec que el charlesés la part més expressiva d’una bateria. Si el treus, la despersonalitzes. Treus el tio i deixes la foto d’un instrument que fa pum-tac. Jo vull que se senti la suor del bateria fotent canya. Si tanques els ulls sentint els meus discos notes que hi ha penya tocant.

P. Com ha aprofitat Mallorca el confinament?

R. Els mallorquins s’han dedicat a gaudir de Mallorca. M’ha recordat la Mallorca de quan era petit: veies un guiri perdut, no hi havia cotxes... Ha estat fantàstic, ens ha mostrat el paradís que ens hem carregat. Bé, s’ho han carregat els empresaris de la indústria turística. Veure com la natura es recupera ràpidament, com reapareixen els animals, la manca de contaminació que permet veure les estrelles... S’ha vist que, baixant una mica, no estrenyent tant, podem recuperar part del que hem perdut. I ràpid.

P. S’hauria de regular el turisme?

R. El turisme s’ha de regular, com el trànsit, el joc, la música i el futbol... com tot. Si no, es deixa en mans que només busquen el benefici particular i la resta no importa. Ara, dir a Mallorca que el turisme s’ha de regular és un sacrilegi, tot i que totes les industries ho estan. I, a sobre, subvencionades, com l’automobilística. Això que el capitalisme funciona sol és un mite.

P. Sembla hiperactiu: por a l’avorriment?

R. No m’avorreixo mai. Només m’avorreixo quan en un lloc hi ha música que no m’agrada i no pots evitar sentir-la. T’envaeix el pensament. O quan en un restaurant hi ha una persona al costat xerrant que et molesta i al mateix temps no pots deixar de parar atenció. Tinc una sèrie de taps per aïllar-me.

P. Sembla un emprenedor beneït pel liberalisme, no perd el temps, ara està escrivint un altre llibre després d’haver editat un disc sobre el dodecafonisme.

R. Al contrari, tinc la sensació que faig el dropo. Em passo dies sense fer res. Ara, desprès soc ràpid. Puc escriure un llibre de 150 pàgines en cinc o sis assegudes entre matí i tarda. En una setmana el tinc. Això és perquè li he donat moltes voltes abans, he estat maquinant. Per això la sensació que faig el dropo. La meva editora em demana un llibre genial, i jo li dic que em pagui els quatre anys de sou que hi dedicaré a pensar i el darrer mes li escriuré el llibre que espera.

P. No és una tòpic celebrar un aniversari?

R. Bufar espelmes sí, però Pegasus, Atlantis i Elektra són com el mateix disc i els concerts eren una mica el mateix. Volia recuperar Surfistes a càmera lenta perquè cada cançó és un món i així trenco la dinàmica dels directes que estàvem fent.