Empar Moliner i les seves maniobres de l’amor o del despit a ‘Benvolguda’

El lector habitual d’Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) trobarà a la seva última novel·la, Benvolguda, premi Ramon Llull 2022, els motius constants de la seva obra: l’embrutidora monotonia d’uns personatges que s’estan sòrdidament confinats en una existència infeliç i insatisfeta; unes dones acomodades que han escollit no apartar-se gens del guió convencional que se’ls havia assignat i que elles, per la seva banda, en el seu moment havien elegit amb plena llibertat; l’art de reflectir la influència d’unes atmosferes asfixiants i opressives en unes conductes lleument neuròtiques; una intel·ligència aspra i gens complaent a l’hora de captar el desencant profund d’unes vides sense altra il·lusió que la conquesta del confort material —més que éssers, a vegades semblen espectres inhòspits—; una aguda mordacitat crítica, unes construccions gairebé mentals, en fi, que susciten el riure, fins que, d’improvís, una sobtada explosió de patetisme glaça qualsevol bri d’alegria, tot servit de la mà d’una prosa que avança amb una fredor clínica, escrupolosa i pròpia d’un laboratori claustrofòbic. A Benvolguda, però, el lector no trigarà a adonar-se que Empar Moliner posa en segon terme el que havia sigut el rerefons de la seva obra, la investigació sociològica, o el quadre de costums, sobre determinats comportaments de la bogeria quotidiana de la classe mitjana: en la gèlida fúria esplèndida de la protagonista i narradora —expressar poc, insinuar i confondre forma part de la seva manipuladora cobertura—, una dona casada que preveu sense cap ombra de dubte una pròxima infidelitat del seu marit, al lector no li costa reconèixer els tortuosos dibuixos de Les relacions perilloses de Choderlos de Laclos, o l’eco d’una pel·lícula de Robert Bresson a partir d’un text de Diderot, Les dames del bosc de Bolonya, un relat de venjança postergada.

Empar Moliner ha escrit un conte moral a la manera divuitesca sobre l’acorralament, l’angoixa i el temor que sent Remei Duran —una dibuixant d’èxit entrada ja en la cinquantena d’anys, sexualment apàtica, amb “el certificat de menopàusica oficial”, mare d’una criatura, i casada amb un violinista d’una orquestra— quan s’adona que l’aparició d’una jove violinista amenaça l’equilibri de la seva llar. Bona part de Benvolguda transita per aquest espai de pau domèstica paulatinament enverinada de por —Tot això ho faig perquè tinc molta por, es titulava un recull de contes d’Empar Moliner—, com si el naixement de l’hostilitat sobrevolés la placidesa enganyosa d’una vida embotida agressivament en la perfecció d’un matrimoni, i el lector avança sense fre a través d’unes pàgines on l’autora fa malabarismes continus sobre la corda fluixa del vulgar sense estavellar-se mai, navegant dolorosament a través d’unes pàgines feroces on l’amor i el desamor són descrits com si fossin els informes clínics d’unes precises operacions quirúrgiques, sempre a l’espera de descobrir —Benvolguda podria assemblar-se a un thriller psicològic— si les seves maniobres es deuen a l’ànsia de conservar el que té o a alguna cosa semblant al rancor i el despit: només es pot dir que el salt mortal de l’últim tram de la novel·la és d’una enorme complexitat i que després de la pirueta final és impossible no ovacionar l’autora. El lector habitual d’Empar Moliner que llegeixi Benvolguda, però, encara s’endurà una altra alegria, com si de sobte rebés un regal inesperat: paral·lelament a les vicissituds de la Remei Duran, el lector va coneixent les peripècies vitals que l’han dut fins al lloc on es troba en el moment de l’acció, la infància en el món rural familiar vista com una sala de turments o un gabinet lúgubre —deuen ser les pàgines més desencarnades i dures escrites mai per Empar Moliner— i que, en comparació, l’estada posterior al centre de protecció de menors assoleix alguna mena de territori idíl·lic, ja que és on la protagonista troba la capacitat salvadora de la fabulació en el dibuix, l’única manera d’acompanyar i formar els éssers perduts en l’obscuritat del món com ella mateixa.

Cristina Campo deia que l’única finalitat de l’obra de Katherine Mansfield era recrear la seva vida, i que recrear volia dir acollir profundament, com una planta, les limfes que la nodrien i el sol que l’escalfava, acceptar i entendre una existència entre tots els seus significats per poder-la donar plenament a l’art. Alguna cosa semblant es pot dir d’aquesta novel·la de maduresa d’Empar Moliner, Benvolguda —la sang hi circula, els nervis es tensen, el cor hi batega, el cervell pensa i l’esperit es transforma—, el seu millor llibre, sens dubte.