Xavier Folch, mesura d’editor i polític

La col·lecció “Diàlegs a Barcelona (1984-2001)” —converses a recuperar i continuar— s’encetava amb un mà a mà en què l’escriptora Maria Aurèlia Capmany retreia a Pasqual Maragall la manca de compromís de la burgesia catalana representada per l’il·lustre llinatge de l’aleshores jove alcalde. La resposta transcrita per Xavier Febrés no defugia la responsabilitat: “Jo em sento una mica hereu dels burgesos, de la ciutadania burgesa[...]. Els qui representem partits polítics populars hem de considerar-nos més hereus que no pas antagonistes. I continuar la tradició de fer ciutat que ha estat una mica abandonada pels burgesos”.

Xavier Folch Recasens (1938-2021) també se sentia interpel·lat per aquest mandat civicopolític, tot afegint-hi una dimensió cultural-editorial que, a partir de Catalunya, comprenia tot el domini lingüístic. D’aquí que la seva trajectòria recordi els bons migcampistes blaugranes que no només donen continuïtat a la pilota, sinó que milloren la passada rebuda camí del gol. En el cas de l’editor i polític barceloní —accidentalment nat al Burgos franquista durant la Guerra Civil—, aquest paper de baula enriquidora va practicar-lo tant a l’oposició antifranquista com a les institucions i la política autonòmiques i, especialment, en el món editorial a través dels segells Ariel, Crítica i, de forma preeminent, Empúries, abans i després de la seva integració al Grup 62.

Com ja es reconeix al subtítol, el llibre ofereix tres blocs de materials que obren joc i marquen línies mestres per a posteriors biografies: un enfilall de converses breument contextualitzades i organitzades cronològicament, unes poques fotografies comentades i, finalment, una tria de textos en català i castellà del mateix Folch dedicats a referents (Salvador Espriu, Gregorio López Raimundo, Modest Prats, Jordi Rubió, Manuel Sacristán, Jorge Semprún i Joan Vinyoli) i a moments i elements clau de la seva vida (el Congrés de Cultura Catalana, l’editorial Empúries, i la llengua i la immigració). La fórmula facilita la proximitat vers el personatge i, tot i que provoca algunes reiteracions, evidencia que la seva centralitat a la Catalunya contemporània no és una sobreinterpretació imputable a l’amistat de la tripleta d’autors i del mateix fundador d’Anagrama.

Aquesta preeminència en àmbits i períodes diversos es veu afavorida pel tarannà de Folch, que el mateix interessat atribueix a la formació liberal rebuda al Liceu Francès i que l’artista i amic Antoni Tàpies descrivia com d’“una gran comprensió i una amplitud de mires”. Políticament, això reverteix en una militància alliberada tant de prejudicis com de dogmatismes ideològics que el van convertir, tant en la seva etapa al PSUC durant el tardofranquisme i la transició com posteriorment dins del maragallisme, en home pont i sovint de consens en l’esquerra catalana i més enllà.

Amb tot, és al món literari on la seva petja és més profunda. D’una banda, trobem la seva implicació en la normalització del món editorial català tant industrialment (segells) i professional (com a creador d’equips), com de foment de la reconnexió de la cultura catalana amb gèneres, idees, debats i autors de la resta del món. De l’altra, hi ha el seu paper com a editor decisiu en la carrera de moltes de les firmes més rellevants de la literatura catalana actual i, sobretot, en l’àmbit de la poesia. No és estrany que el seu amic i admirat Joan Vinyoli li dediqués uns versos on deia: “has trobat i has donat mesura d’home”.