El no-res fet visible per Albert Camus a ‘La caiguda’

Segons explica Félix de Azúa, el 1970, quan les escombraries s’amuntegaven a París a conseqüència d’una llarga vaga, i la fermentació de les deixalles emboirava la ciutat, Samuel Beckett i Émile Cioran sortien a caminar cada vespre i, admirant-se de la grisor que ho envaïa tot, el primer li deia al segon: “Amic Cioran, París no havia estat mai tan bonic!”. La sensibilitat del francès Jean-Baptiste Clamence, el protagonista de La caiguda, surt de la mateixa soca que la de Beckett i, quan s’acosta passejant a un dels dics d’Amsterdam amb un company anònim que li escolta les confessions, pondera la bellesa infernal del panorama que se’ls obre als ulls: “Aquí té el paisatge negatiu més bonic del món! No troba? Miri, a la nostra esquerra, aquest munt de cendra que aquí anomenen duna, el dic gris a la dreta, la sorra lívida als nostres peus i, al davant, el mar de color lleixiu, el cel vast que reflecteix les aigües esblaimades. Un infern amorf, realment! Només horitzontals, cap esclat, un espai incolor, la vida morta. No troba que és l’anul·lació universal, el no-res fet visible?”. El goig que sent Clamence en contemplar el paisatge negatiu del dic d’Amsterdam és un reflex de la visió negativa de l’existència humana que el pensament de Camus comparteix amb el de Beckett i Cioran i que, a les pàgines de La caiguda, l’última novel·la que va publicar en vida, es fa més explícit que mai. És el goig d’haver entès, finalment, que la grisor del món és la de l’ànima humana i que les promeses d’embelliment no fan sinó deixar-la més bruta i devastada; el goig de contemplar les coses tal com són.

La caiguda s’escriu en un moment en què el record de l’Holocaust encara és molt viu, però s’erraria el lector que veiés en aquest pensament una simple reacció als horrors del segle més sanguinari de la història, perquè, si bé aquesta experiència l’empeny a un camí de no retorn, el seu abast moral es projecta sobre tota la condició humana. Amb la desaparició de Déu i el fracàs criminal dels seus succedanis ideològics, l’home apareix com l’únic responsable d’un destí diabòlicament absurd.

Jean-Baptiste Clamence és un advocat parisenc retirat a Amsterdam que una nit, en una taverna, es confessa a un company de barra. Com a advocat, s’havia dedicat a defensar abnegadament les viudes i els orfes; si eren pobres, no els cobrava, i quan en tenia ocasió ajudava tots els necessitats d’aquest món. Ara bé, tot això ho feia, i així ho reconeix, perquè d’aquesta manera se situava per damunt dels seus congèneres, perquè “la modèstia m’ajudava a brillar, la humilitat, a vèncer, i la virtut, a oprimir”. Així, confessant les verdaderes intencions del seu aparent altruisme, mostra les que tots els homes oculten. Si elogiem els morts és perquè, “la boca plena de terra”, ja no poden dir res; l’amor que sentim per un altre sempre és amor propi, perquè “l’home té dues cares: no pot estimar sense estimar-se”. Són consideracions que de vegades fa el judici popular, però a La caiguda, fent visible el no-res per la força de l’estil, s’eleven com una veritat revelada. Clamence, erigint-se en el que ell en diu “jutge penitent”, perquè només declarant les pròpies misèries pot jutjar les dels altres, desfà la coartada de la innocència que tothom exigeix que li sigui acceptada, fins i tot els més criminals, els canalles que “volen la gràcia, és a dir, la irresponsabilitat, i sense cap vergonya invoquen justificacions de la natura o excuses de les circumstàncies”.

El pensament d’Albert Camus és tan necessari avui com en els anys en què es va escriure, i val la pena aprofitar aquesta nova edició de La caiguda per tornar-lo a tenir present. La traducció, a càrrec d’Anna Casassas, és en general molt correcta i, en ocasions, brillant. No més brillant que la que, ja fa uns quants anys, va publicar Maria Bohigas i encara es pot trobar en algunes llibreries.