La monotonia de la mecànica

Al lector de Morir-ne disset, novel·la guanyadora del premi Sant Jordi 2021, li poden venir a la memòria les piruetes entròpiques de títols com El verificador —el viatge astral d’un psicoanalista mentre sopa amb uns amics— o Els cent germans —la reunió de noranta-nou germans a la casa familiar per trobar l’urna on hi ha dipositades les cendres del fèrtil pare— perquè Sergi Belbel (Terrassa, 1963), com Donald Antrim, també estira la premissa estrambòtica de l’argument fins a convertir-lo en un vendaval rocambolesc o en una fúria atzarosa. En un principi, Morir-ne disset són les memòries que escriu Ernest Calvo (nascut Ernesto González Calvo), fill d’una família d’immigrants que a la dècada dels seixanta arriba des d’Andalusia a una ciutat industrial del Vallès Occidental i en la qual s’integra amb fervor mentre adopta la llengua catalana com a pròpia. Amb una comprensió sòrdida, patètica i banal de l’existència quotidiana, centrant-se sobretot en el període que va del cop d’estat de febrer del 1981 als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, Ernest Calvo narra els seus talentosos esforços per pertànyer a la cultura catalana; radiografia el menyspreu que rep per part dels catalanoparlants; descriu l’impacte de l’heroïna a la dècada dels vuitanta —al fons, hi apareix la devastació de la sida—; expressa les contradiccions de la Transició en la societat catalana —el narrador i protagonista és empresonat per ajudar a redactar uns textos independentistes—; mentre la vida de cada dia a l’escola, a la universitat, als carrers i als locals de moda de la Barcelona d’aleshores ocupa també un lloc preeminent a Morir-ne disset. Però si hi ha alguna cosa que anima el lector a tirar endavant la lectura és esbrinar per què Ernest Calvo, al començament de la novel·la, diu això: “He mort disset persones per arribar on he arribat i soc”.

A Morir-ne disset es relata la mort de cada una de les víctimes que inunden sense treva la novel·la —és la història d’un assassí en sèrie, a pesar seu—, però Sergi Belbel no ha escrit una novel·la on s’inspeccioni meticulosament la mentalitat d’un psicòpata —de fet, cada crim conté alguna faceta simpàtica, com si fos de mentida i no hi hagués res d’abominable—, sinó un relat molt transparent sobre la materialització dels desitjos que pot arribar a somiar, des de l’instint de la marginalitat, algú que no s’acaba de sentir del tot partícip d’una societat que no el considera com un ciutadà de “primera classe”: a Morir-ne disset hi ha escampats prou indicis per sospitar que s’està davant de la fantasmagoria truculenta d’un ressentit inofensiu, i pot ser llegit com un text on s’elogia la força de la imaginació, la compensació que Ernest Calvo s’atorga per conjurar els seus dimonis personals i venjar-se, a través de l’escriptura, de les humiliacions patides en silenci al llarg de la vida. Però també és veritat el contrari, que capítol rere capítol el lector es troba davant de l’execució de setze crims —el dissetè és una altra cosa—, on les víctimes són unes persones relacionades de prop o de lluny amb el narrador i protagonista, sense que mai es posi en dubte la seva innocència, com si cada mort vingués a exemplificar la posada en escena de l’assassinat perfecte, o com si fos la representació d’una obra teatral —al cap i a la fi, setze són les peces de teatre escrites per Sergi Belbel i la dissetena és una altra cosa, una novel·la—. Però és per aquesta banda on Morir-ne disset fluixeja una mica, perquè la feina de netejar la societat de les persones “que fan nosa” esdevé excessivament rutinària, i, a pesar de la voluntat de Sergi Belbel per concedir rotunditat i convicció a la veu narradora, a pesar de la sòbria comicitat dels jocs de paraules i de les digressions que farceixen el text, el lector se sent massa aclaparat pel pes d’un grotesc inconsistent, pel cultiu sense fi de l’extravagància gratuïta, pel caràcter inversemblant de la trama.

Potser l’objectiu que Sergi Belbel buscava en el disseny de Morir-ne disset era que l’important no fos el desenllaç sinó el procés del desenrotllament narratiu. I potser sí que en els primers compassos de la novel·la el lector se sentirà atret per la mecànica que empeny el relat —una humiliació i, d’immediat, un crim el responsable del qual surt indemne—, però després de contemplar-la unes quantes vegades, no trigarà gaire a adonar-se que tanta monotonia l’està avorrint.