LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Història d’una desaparició

Lolita Bosch posa el focus en les víctimes del narco a través de la història de Roy Rivera, un jove universitari que uns homes vestits amb uniforme policial es van endur

Leticia Hidalgo, mare de Roy Rivera, estudiant desaparegut el 2011.
Leticia Hidalgo, mare de Roy Rivera, estudiant desaparegut el 2011.Daniel Becerril (REUTERS)

Cada hora i quatre minuts, desapareix una persona a Mèxic, segrestada per un dels vuit càrtels de la droga. I què vol dir desaparèixer? Vol dir “que se t’enduguin perquè fas més servei als càrtels de les drogues segrestat que no pas lliure”; vol dir “que et converteixes en material de guerra o fas d’esclau als camps de treball on es desfan dels cossos de persones assassinades”; vol dir “que et facin servir per embolicar paquets de droga”, o “que faran servir el teu cos per crear un escenari de la mort”, explica Lolita Bosch (Barcelona, 1970) a Agafeu-me a mi (Edicions 62), obra que s’inscriu dins de la seva producció periodística i literària entorn del narcotràfic a Mèxic i la necessitat de donar veu a les víctimes.

A Camps abans d’això (2013), Bosch confiava en la novel·la per narrar les dinàmiques de funcionament del narco —la corrupció política, la por, el blanqueig de diners, la connivència policial…— i les transformacions patides per un país que ha après a conviure amb la violència. Bosch oferia una narració polifònica on apareixen, evidentment, les víctimes —les mares de nois desapareguts, els periodistes amenaçats i morts, les dones violades i assassinades—, però també els botxins. Ara, quasi una dècada més tard, l’escriptora catalana posa el focus en les víctimes i ho fa a través de la història de Roy Rivera, un jove universitari que uns homes vestits amb uniforme policial es van endur. Les víctimes del narco semblen no existir: tot i que “la quantitat de crims és la d’una guerra i la nostra por, en molts llocs i en molts moments, també”, escriu Bosch, la comunitat internacional nega que el conflicte tingui un caire bèl·lic i, negant-ho, nega l’existència d’unes víctimes a les quals ningú reconeix, ni dintre ni fora del seu país, i que, a més a més, són injustament titllades d’incòmodes.

Don Nepo va morir per investigar la mort del seu fill, perquè havia descobert que “s’havien fet trucades des d’una central de policia al mòbil que duia el seu fill”. Altres pares són estafats per individus sense escrúpols que s’aprofiten del seu dolor i torpedinen interessadament la investigació. L’estat mira cap a una altra banda. Per això, Letty, la mare d’en Roy, és una mare coratge. Perquè, malgrat tot, continua lluitant per descobrir què va passar amb el seu fill i per donar a conèixer la seva història. “No parlis de mi, parla d’en Roy”, li suplica la Letty a Lolita Bosch. La veu de l’escriptora no s’imposa, ben contrari, perquè el que busca Bosch és que s’escolti la Letty, que, a través de les seves paraules, rescata la figura del fill, d’aquell jove estudiant que volia construir-se un futur en el país que li ha robat la vida.

En Roy és el veritable protagonista d’Agafeu-me a mi i, a través d’ell, ho són totes les víctimes, perquè, fugint d’aquell paternalisme segons el qual les víctimes no tenen veu, aquí són elles que parlen. I aquest és el gran mèrit d’un llibre que escapa de la categorització genèrica —cal veritablement categoritzar-ho tot?— i que, a l’hora de reconstruir la vida d’en Roy, utilitza recursos de la novel·la per barrejar-los amb elements propis del periodisme, com pot ser l’entrevista o el reportatge. Sense retòrica, amb un llenguatge directe i sense cap forma de complaença, Lolita Bosch ens ofereix un relat dolorós que ens obliga a escoltar i a mirar una realitat de la qual ens arriben, quasi sempre, només unes quantes pinzellades a través de relats, majoritàriament audiovisuals, efectistes i propagandístics.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS