ART
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Portabella, ponts dins la cultura

El cineasta té la capacitat per establir ponts entre les arts i el seu afany de convertir tot gest ètic en estètic

El cinema de Portabella es caracteritza pel diàleg entre les arts.
El cinema de Portabella es caracteritza pel diàleg entre les arts.MARTÍ ARTALEJO

Hi ha dos fets que caracteritzen la singularitat del cineasta Pere Portabella (Figueres, 1927): la capacitat per establir ponts entre les arts i el seu afany de convertir tot gest ètic en estètic. Aquestes dues premisses van ser claus en el nomenament de Portabella com a doctor honoris causa per la Universitat de Girona, el passat 10 de febrer. El reconeixement acadèmic ha trobat la seva extensió en dues exposicions que volen posar de manifest l’eterna vigència de Pere Portabella.

Al Museu de l’Empordà de Figueres es pot veure Pere Portabella. Art i vida, on es posa en relleu la seva relació amb l’art contemporani i el diàleg amb les avantguardes. L’exposició ofereix una mostra del seu fons particular, integrat per més de 300 obres. El cineasta explica que, quan va deixar la vila natal de Figueres per instal·lar-se a Barcelona, vivia a prop de Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Brossa. L’art fos va passar a ser el centre de les seves vides. Dau al Set era un refugi d’acció en la foscor de la dictadura. Portabella també va conèixer el pintor Joan Miró, amb qui va col·laborar en quatre pel·lícules.

Més tard, en instal·lar-se a Madrid, va entrar en contacte amb Antonio Saura i els pintors del grup El Paso. L’exposició de Figueres recull les obres d’aquests artistes, però també hi ha una presència de sorprenents mostres de l’art europeu, amb obres de Max Ernst, Francis Picabia, Fernand Léger, Victor Vasarely, Vassili Kandinski o Pablo Picasso. El recorregut estableix ponts amb artistes més recents, com Miquel Barceló, Equipo Crónica o José Manuel Broto. També es mostra una petita peça audiovisual, Aidez l’Espagne, creada per a l’exposició Joan Miró del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona del 1969. Portabella parteix de la pintura que Miró va fer per ajudar la República i ho barreja amb imatges d’arxiu de la Guerra Civil i amb dibuixos de la sèrie Barcelona (1939-1944). El treball és una mostra de la implicació política de l’art, com a acte per mirar diferent i no oblidar el passat.

El diàleg entre les arts que ha caracteritzat el cinema (i la vida) de Portabella també troba ponts amb la música i la literatura. El Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona ho ha reflectit amb dues exposicions: Acció Santos i Gosar Poder, comissariades per Ona Balló. La primera arrenca de la relació intensa entre la música de Carles Santos i el cinema de Portabella. La trobada es va produir a Vampir, Cuadecuc (1970) i travessa tota la filmografia del cineasta. La música és diàleg i acció. Va sortir de la clandestinitat per ocupar l’espai públic i reivindicar-lo com a espai sonor. Acció Santos és també un homenatge a la figura de l’absent. La pianola mecànica que obria El silenci abans de Bach reprodueix les notes executades de Carles Santos creant una estranya relació entre absència i presència.

A la capella de Sant Nicolau, Isaki Lacuesta mostra la imatge dels poetes actuals i estableix un diàleg amb el film Poetes catalans, on Portabella va documentar el festival de poesia catalana del 1970 al Teatro Price. Els poetes d’ara —Josep Pedrals, Juana Dolores, Víctor Sunyol, Francesc Parcerisas...— també estableixen un vincle amb els absents —Gabriel Ferrater, Joan Brossa, Salvador Espriu...—. L’art, la música i la poesia sacsegen l’espai públic i troben en la figura de Portabella un punt de referència, un exemple per entendre que la cultura, com va dir el cineasta en rebre l’honoris causa, “no és ni negoci, ni patrimoni, sinó pensament des del present”.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS